Alain Corneau

director de cinema francès

Alain Corneau (Orleans, 7 d'agost de 1943[1]París, 30 d'agost de 2010[2]) va ser un director de cinema francès.[3]

Infotaula de personaAlain Corneau

(1990) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement7 agost 1943 Modifica el valor a Wikidata
Meung-sur-Loire (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort30 agost 2010 Modifica el valor a Wikidata (67 anys)
13è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Càncer de pulmó Modifica el valor a Wikidata)
SepulturaCementiri de Père-Lachaise, 45 48° 51′ 40″ N, 2° 23′ 42″ E / 48.861186°N,2.394912°E / 48.861186; 2.394912 Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióInstitut des hautes études cinématographiques
La Fémis Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódirector de cinema, actor, actor de cinema, guionista, productor de cinema, realitzador Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeNadine Trintignant Modifica el valor a Wikidata
ParellaNadine Trintignant Modifica el valor a Wikidata
ParePierre Corneau (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Cronologia
4 setembre 2010funeral (Cementiri de Père-Lachaise) Modifica el valor a Wikidata
Premis

IMDB: nm0006734 Allocine: 3769 Allmovie: p85925 TCM: 831072 TMDB.org: 35927
Discogs: 2269818 Find a Grave: 57900788 Modifica el valor a Wikidata

Biografia modifica

Fill d'un veterinari de camp, creix a la riba del Loira. Fa els seus estudis secundaris al Liceu Pothier a Orleans, on el 1955-1956, el seu professor d'història-geografia és Pierre Vidal-Naquet.[4]

Atret des de la infantesa pel cinema gràcies al seu pare, s'interessa una mica més tard pel jazz; aprèn com a autodidacta la bateria, que practica a Orleans en diverses formacions de músics franco-americanes. Després decideix fer estudis de cinema i és admès a l'Institut dels alts estudis cinematogràfics (IDHEC).[5] Fascinat pel cinema americà, toca no obstant això, en la seva carrera, un ventall de gèneres bastant ampli, que van del fresc èpic amb Fort Saganne a la psicologia intimista gràcies a Les mots bleus. Es troba sovint el tema de la confrontació i de la marxa a un país estranger, deixant lloc a una cerca d'identitat dolorosa.[6]

El començament de la seva carrera és marcat pel gènere policiac, casant una construcció narrativa dominada per una certa negror, sovint considerada com homenatge a la novel·la negra i al cinema negre americà del qual agafa els arquetipus però treballant-hi les psicologies. Després de tres èxits comercials estimables, realitza una pel·lícula a contracorrent de les seves primeres realitzacions: Sèrie negra drama psicològic tallant i d'un pessimisme profund, portat per una direcció d'actors de primer ordre (Patrick Dewaere, Marie Trintignant, Myriam Boyer, Bernard Blier).

Adapta després una novel·la històrica de Louis Gardel: Fort Saganne, i dirigeix el que és en aquell temps la pel·lícula més cara del cinema francès, amb Gérard Depardieu, Catherine Deneuve i Sophie Marceau. Hi descobreix un sentit agut del gran espectacle i de la durada, malgrat les díficils condicions de rodatge al desert de Mauritània.

Canvia radicalment d'atmosfera, de lloc i d'envergadura per adaptar el Nocturn indi d'Antonio Tabucchi. L'Índia, un equip i un pressupost lleugers, un tractament intimista i una tonalitat fantasmagòrica, fins i tot onírica (sobretot pel treball de Yves Angelo en la fotografia) li permeten de dedicar-se completament a un tema que ja havia encetat en les seves pel·lícules precedents: la nova sortida, la interrogació sobre el sentit de l'existència, el desenfocament sobre la identitat i les cerques doloroses i indelebles per escapar-hi i per finalment trobar-se.

Amb la pel·lícula d'època Tous les matins du monde, segons una novel·la homònima de Pascal Quignard, la música de la qual és el verdader personatge principal, troba un èxit de públic i crítica inesperat, sobre un tema auster (la història d'un violista del Segle XVII) tractat sense èmfasi, amb un Jean-Pierre Marielle en la cimera del seu art. Alain Corneau rep per a aquesta pel·lícula el César a la millor pel·lícula i el del millor director.

 
Alain Corneau al Festival de cinema francès de Yokohama, el 19 de juny de 2005

Treballa una notícia submergida en un món estrany, japonès aquesta vegada, amb la seva adaptació de Stupeur et Tremblements de l'escriptora belga Amélie Nothomb, l'heroïna de la qual sembla mostrar una identitat més madura i un millor lligam amb el seu medi ambient que els herois dels seus primers films.[7]

El 2004, el conjunt de la seva obra cinematogràfica és distingida pel premi René-Clair atorgat per l'Acadèmia francesa. El 2010, aconsegueix el premi Henri-Langlois per a l'exemplaritat de les seves tries i del seu recorregut cinematogràfic, barrejant amb subtilesa pel·lícules de gèneres molt diverses, on la recerca iniciàtica del o dels herois sempre és marcada amb una gran espiritualitat barrejada d'humilitat i de ggenersitat envers l'altre.

El 2006, Grégory Marouzé li dedica un documental, Alain Corneau, du noir au bleu, que dibuixa el recorregut del cineasta, aborda la seva posada en escena, les seves influències i els seus temes fonamentals.

Mor a conseqüència d'un càncer de pulmó, la nit del diumenge 29 al dilluns 30 d'agost del 2010.[8]

Els seus últims companys de carrera en el cinema li van retre un homenatge parlant d'

« un gran home del cinema, un home absolutament adorable, graciós, viu, verdaderament excepcional »

(Kristin Scott Thomas) i de

« algú que ha esdevingut un mestre, un apassionat increïble »

(Patrick Mille)

El dissabte 4 setembre de 2010, els seus parents i els seus amics li diuen adéu al piano i a la viola de gamba a aquest apassionat de la música, inhumat en el cementiri del Père-Lachaise prop de Marie Trintignant (1962-2003). La cerimònia de les exèquies és oberta per Jordi Savall que interpreta tres peces de Marin Marais, a qui el director ha retut homenatge a Tots els matins del món , premiat el 1992 amb set Césars, entre els quals el de la millor música.[9]

Vida privada modifica

La seva companya era l'autora i cineasta Nadine Trintignant. Formava part de la cèl·lula espectacle dels Comitès d'aliança obrera, propera a l'OCI (l'Organització comunista internacionalista) amb els realitzadors i actors, Bernard Murat, Alex Métayer, Andrée Tainsy, André Julien, Paulette Frantz, Nadine Trintignant, Delphine Seyrig i Dominique Labourier i de la qual Bertrand Tavernier era simpatitzant.

Cita modifica

Corneau realitza tota la seva obra en cerca de la identitat, acceptant les diferències.[6] Ho reconeix :

« El que em pertorba avui, sobretot en l'ambient actual, és tot el que està molt definit, la recerca d'una suposada puresa personal, pureses de civilitzacions... Tot això m'espanta completament. És una paraula que em fa por, ja que és una paraula que porta al fonamentalisme, sempre. Si s'accepten les diferències, tot tipus d'influència, un fet de ple de coses, en aquell moment no hi ha més perill, s'està a punt per acceptar fins i tot coses que no es comprenen. Una cosa que no comprenc, l'accepto mil vegades més que una cosa que comprenc.[7] »

Filmografia modifica

Director modifica

Llargmetratges modifica

Curts, televisió, diversos modifica

Ajudant de director modifica

Coguionista modifica

Ell mateix modifica

Premis i nominacions modifica

Premis modifica

Nominacions modifica

Referències modifica

  1. Filiation a Wikifrat (fraternelle.org) Fraternelle: l'encyclopédie biographique de l'Homo erectus
  2. Les Gens du cinema[Enllaç no actiu]
  3. «Le director Alain Corneau és mort». Le Monde, 30-08-2010.
  4. Pierre Vidal-Naquet, Mémoires tom 2 , Seuil/La Découverte, 1998, pàg. 17
  5. Avui Fundació europea per als oficis de la imatge i del so (La Fémis).
  6. 6,0 6,1 Hélène Combis-Schlumberger. «Alain Corneau: la identitat en cerca». France culture, 30-08-2010.[Enllaç no actiu]
  7. 7,0 7,1 «Interview d'Alain Corneau Corneau, març de 2003». Cinephoto.fr.
  8. «El cineasta Alain Corneau és mort». Le Parisien.
  9. Agence FrancePress. «Els propers a Alain Corneau li diuen adéu». Cyberpress.cyber, 04-09-2010. Arxivat de l'original el 2010-09-06. [Consulta: 31 juliol 2015].

Enllaços externs modifica