Alamanda, abadessa de Bell-lloc

Alamanda fou abadessa de Sant Bartomeu de Bell-lloc entre 1262 i 1285 va anar de la prosperitat a la desfeta. En aquell temps el monestir de Sant Bartomeu de Bell-lloc era al terme de Cantallops (avui a l'Alt Empordà), a la dreta del riu Torrelles, avui només en resten ruïnes. La primera notícia d'aquest monestir data de l'any 1207. Construït a l'antic camí que anava de Peralada a Requesens, va ser el primer de religioses canongesses agustines d'aquestes contrades.[1]

Infotaula de personaAlamanda, abadessa de Bell-lloc
Abadessa
Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciófilòsofa Modifica el valor a Wikidata
Orde religiósOrde de Sant Agustí Modifica el valor a Wikidata

Durant la major part del seu priorat consolidà l'obra de la seva predecessora, Guillema de Capmany (1922[cal citació]-1262), que va aconseguir el suport del papa Innocenci IV i de Dalmau de Rocabertí, de la nissaga dels Rocabertí, qui va fer la donació del territori i li va donar protecció. Van ser anys de prosperitat en què el monestir va rebre donacions de béns de diversos casals empordanesos que va ajudar a la seva consolidació.[1]

Alamanda va ser una priora activa. Comprà els delmes de les collites de la parròquia de Sant Miquel de Solans (la Jonquera). Va rebre en donació l'estany de la Taxonera, a la parròquia de Cantallops per Ramon de Mas Puig, també de Cantallops. L'any 1267, Berenguer de Clusa va vendre a la canònica les rendes i altres drets de propietat que tenia a les parròquies de Sant Miquel de Solans i Santa Maria d'Agullana. Més endavant, el comte Hug V d'Empúries, es va convertir en protector de Bell-lloc. Va concedir el privilegi de salvaguarda a favor de la priora, les religioses, el personal domèstic i els béns del monestir. Tanmateix, donà una vuitena part del seu delme d'Agullana i vint-i-una migerias de blat dels vilars d'Espolla. L'any 1276 el senyor del castell de Mont-roig, Galçaran, donà el mas Serra de Darnius, una donació motivada perquè tenia una germana que havia professat al monestir.[1]

Malgrat això, tant Guillema com Alamanda es van trobar en conflictes de dominis amb els habitants de Cantallops. Els motius eren, sobretot, per l'ús i el domini de les aigües de la riera de Torrelles, de la Verneda i el torrent de les Llines.[1]

La situació prop dels colls del Panissars, Portús i Banyuls, i el trànsit constant d'exèrcits, però, va convertir el cenobi en un lloc inestable i perillós per a les monges, i el benestar de què gaudia Alamanda es va veure estroncat a causa dels conflictes bèl·lics entre Felip III de França i Pere II el Gran; la batalla del coll de Panissars, al nord del monestir, va obligar les monges a abandonar l'indret.[1]

Entre els anys 1285 i 1288 hi ha un buit en què no consta la presència de cap priora. Sembla que el monestir devia abandonar-se d'ençà que les tropes de Felip III de França van entrar pel Coll de la Maçana (Espolla). I aquí, com passa sovint, la llegenda i la història es barregen: parlem novament de la mutilació sacrificial.[1]

Hom recorda Ermetriu de Barcelona, l'abadessa que va ser segrestada i de com les monges benedictines per salvar la seva virginitat es van deformar el rostre, mutilant-se. No és que se'n tingui cap dada concreta pel que fa al monestir de Bell-lloc, però sempre que hordes bèl·liques ataquen cenobis femenins, les seves integrants, assetjades, es veuen obligades a fugir o a defensar-se d'una manera força peculiar: per evitar de ser violades, es tallaven el nas per provocar aversió als seus atacants.[1]

No hi ha dades concretes del que va passar a Bell-lloc durant l'escomesa de les tropes de Felip l'Ardit, però el que és irrefutable és aquest buit de poder durant tres anys. És possible que les monges, per salvar la vida, es refugiessin en algun poble emmurallat o castell. Tomàs Vicent ens refereix el següent:

« L'any 1285 els soldats francesos comandats per Felip l'Atrevit envaïen la nostra comarca sembrant arreu horrors i malvestats. La comunitat d'agustines canongesses, davant d'aquests perills, abandona Bell-lloc i fuig horroritzada, dispersant-se [...] Durant una centúria la comunitat de canongesses viu sense residència fixa ni aixopluc que li permetin una vida garantida. »

I diu Josep Clavaguera

« No degueren arribar a Perelada ja que, per una banda, la distància des de Bell-lloc era considerable i, per altra, les cròniques diuen que el mateix vescomte va manar incendiar la vila fortificada, perquè no caigués en poder dels enemics. »

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Roca i Costa, Maria Carme. Abadesses i priores a la Catalunya medieval. Barcelona: Base, S.A., octubre de 2014, p. 191-193. ISBN 9788416166220.