Alamanda de Vilafreser

Alamanda de Vilafreser fou la primera abadessa del Convent de Santa Clara de Manresa de 1326 a 1350. El convent començà a construir-se el 1322, data en què també es van iniciar les obres de la Seu i del Carme. En un principi no tenia església pròpia i per això se n'utilitzava una de petita consagrada als sants Blai i Llàtzer, sants que eren invocats com a protectors de malalties greus com la pesta o la lepra; de fet, el nom de Llàtzer és perquè formava part d'un llatzeret destinat als llebrosos.

Infotaula de personaAlamanda de Vilafreser
Activitat
OcupacióMonja Modifica el valor a Wikidata
Antiga porta del convent

Al revés del que era usual en les fundacions, en la d'aquest monestir va passar que, després de ser-hi les monges, van venir els frares franciscans per al servei litúrgic de les religioses. Els frares es van instal·lar al costat, si bé no s'han conservat restes de l'edifici on habitaven. Al cap de quatre anys de construir-se l'església, les monges ja hi vivien. L'església del monestir va ser pagada pel rector de Viladordis, Guillem de Condamina.

Alamanda la primera abadessaModifica

La primera abadessa va ser Alamanda de Vilafreser. En un principi, la comunitat era força reduïda. Ens ho explica Sarret i Arbós:

« [...] formaven la comunitat l'Abadessa Sor Alemanda de Vilafreser i altres cinc monges les quals a 10 kalendas de juny (23 de maig) de 1326 admeteren a Magdalena Ferrer filla de Francesc Ferre de Mallorca, habent rebut dita Abadessa mil dos-cents sous barcelonins per l'ingrés de dita Magdalena. [...] Un document del 1327 ens diu que el rei Jaume II concedí que fos nomenat com administrador un home, pas imprescindible ja que les monges de santa Clara havien d'observar una estricta clausura, amb la prohibició de demanar almoina; a més a més, els era prohibit, com als monjos franciscans, el contacte amb el diner i així depenien directament dels homes per a la seva organització. »

Això no vol dir que el monestir no fos ben dotat. Ho demostra que la comunitat anava creixent i arribà a la seva esplendor a mitjan segle xiv.

« Als 8 idus maig [dia 6] de 1336, Berenguer de Manresa, cavaller, va prometre a l'abadessa de Santa Clara que donaria al convent cent sous anyals i rendals durant la vida de la seva filla Guillermina, qui «per voler de Déu [diu el document] ara ha ingressat a la orde de Santa Clara». A l'any 1346, eren 16 les monges, i entre elles la filla del savi jurisconsult, Ramon de Area o Ça Era, al que el bisbe Galcerà Sacosta nomenà revisor de comptes del dit monestir. »

Quatre anys abans, el 1342, el rei Pere el Cerimoniós havia fet donació de les rendes reials del castell de Vacarisses i així atorgà que l'abadessa i el «monastir de sors del orda de Santa Clara de Manresa que preguen a pendre degue cascun any per tots temps del preu de les rendes del senyor rey del castell de Vaquerisses, cinc cents sous barcelonins havedors é reebedors per terçes del any».

Amb aquestes rendes, l'abadessa Alamanda va manar de fer més gran el monestir. Es va ampliar el claustre, es va reformar la teulada i es va fer més gran el dormitori. De tota manera, les obres es van allargar fins al segle XV.

Alamanda de Vilafreser, fou anomenada “la fundadora”, governà el monestir fins al 1350. La va substituir sor Ròmia d'Ulzinelles, que va ser abadessa fins a l'any 1359. Aquell any va ser nomenada Guillermina de Manresa, que exercí l'abadiat fins al 1405, en què va ser substituïda per sor Maria Llobet.

A partir del segle xv, el monestir inicià la davallada. La comunitat de clarisses va desaparèixer el segle xvi i en data de 1662 s'hi van instal·lar dominiques procedents de Barcelona, que encara hi viuen.

Llibres al monestirModifica

No hi havia només interès per qüestions constructives. Des dels seus inicis que el monestir demostrà interès pels llibres. Sense cap mena de dubte, l'abadessa Alamanda es mostrà sensible al quefer bibliòfil. És un fet que destaca perquè la regla de l'orde no imposava saber llegir ni escriure. Els llibres eren considerats útils per a la pregària, per ajudar a recitar l'ofici diví més que per adquirir coneixements o estudis. Santa Clara deia al respecte:

« Que les germanes que saben de lletra resin l'ofici diví segons el costum dels framenors, per la qual cosa podran tenir breviaris, llegint sense cant. I les que per causa raonable alguna vegada no poguessin recitar les hores, podran resar els parenostres, com les altres germanes. Però les que no saben de lletra, que diguin vint-i-quatre parenostres per matines; cinc per laudes; per prima. Tèrcia, sexta, nona, set per cada una d'aquestes hores; per vespres dotze; i set per completes. Que resin també pels difunts set parenostres amb el Rèquiem aeternam per vespres i dotze per matines, quan les germanes que saben de llegir són obligades a resar el dia de difunts. »

La possessió de llibres per part del monestir era deguda en part a les donacions, com ara la del jurisconsult Ramon Saera, que a la seva mort va lliurar a Santa Clara un lot d'onze llibres. Saera tenia una filla al cenobi i no hauria fet la donació si no hagués tingut el convenciment que els llibres serien útils, que serien llegits. A més, que hi hagués llibres possibilitava que les monges poguessin estudiar, més enllà dels seus salteris o breviaris.

Alamanda procurà pel fons bibliogràfic del monestir. el 10 de juny de 1349 va fer gestions de mitjancera en un afer en què hi havia el voluminós llibre de dret Speculum Iuris. Guillem Altarriba empenyorà un Speculum Iuris a Simó Costa, framenor, confessor seu, pel preu de 200 sous (10 lliures) la mateixa quantitat que devia aquell a Ferrer Bouet, difunt, de la vila de Cardona. Alamanda de Vilafreser fou la mitjancera entre la vídua, Constança i el creditor del seu marit: lliurà a Constançael llibre esmentat i pagà a Margarida, filla natural de Guillem Bouet, en tant que la més propera en parentiu a Ferrer Bouet, els 200 sous de deute. D'on sortiren els 200 sous si el llibre retornà a Constança? És possible que l'abadessa refés el gest purament econòmic a Simó Costa, framenor al qual havia empenyorat el llibre per la quantitat de 200sous.

És significativa l'actitud d'Alamanda de Vilafreser, que també va fer gestions legals per recuperar el llibre anomenat Datari per al monestir, la qual cosa vol dir que ja havia estat a l'església. Això va passar el 1347, vint-i-cinc anys després de la fundació del monestir és una mostra directa de la preocupació de la comunitat per la conservació d'un fons bibliogràfic.

BibliografiaModifica