Obre el menú principal

Alberginiera

espècie de planta
(S'ha redirigit des de: Albergínes)

L'alberginiera (Solanum melongena) és una planta herbàcia anual de la família de les solanàcies, és cultivada per a la seva fruita, l'albergínia.[1]

Infotaula d'ésser viuAlberginiera
Solanum melongena
Eggplant.jpg
Dades
Font de albergínia
Planta
Tipus de fruit baia
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegnePlantae
OrdreSolanales
FamíliaSolanaceae
TribuSolaneae
GènereSolanum
EspècieSolanum melongena
L.
Modifica les dades a Wikidata

La mata té algunes espines. Pot arribar a fer fins a 150 cm d'alçada. La tija és pilosa i les fulles glauques, amples, i amb llargs pecíols. Les fulles són simples, de fins a 20 cm. de llarg. Les flors són de color blanc o malva amb forma d'estel de cinc puntes. El fruit, l'albergínia o albergina,[2] és una drupa amb nombroses llavors. Pot tenir moltes formes i colors diferents. Era molt utilitzada als països de parla catalana ja des d'època medieval, ans al contrari d'altres solanàcies com el tomàquet, el pebrot o la patata originàries d'Amèrica que van va arribar més tard.[3]

El nom eggplant de la planta en anglès té el seu origen en la forma d'ou dels fruits d'algunes varietats.
Detall de la flor d'albergínia

HistoriaModifica

La planta és originària l'Àsia meridional i oriental, on va ser cultivat des de temps prehistòrics. El primer esment escrit data del segle VI al in Qimin Yaoshu, un tractat agrícola xinès.[4] Sembla que a Europa aquesta planta no es va cultivar fins a l'edat mitjana, quan va ser introduïda a Andalusia pels àrabs, i Ibn al-Awwam al segle XII en parla al seu tractat sobre l'agricultura Kitab al-Filaha. Descriu quatre varietats: la d'Egipte a fruita blanca, la de Síra de fruita porpra, la del país (Andalusia) negra i la de Cordova de color marró.[5] El seu nom prové de la paraula àrab al-bâdinjân, un préstec del persa bâdengân.[6] La forma catalana albergínia al seu torn la va adoptar el francès, i d'aquest, l'anglès britànic. L'altre nom anglès eggplant («planta ou») ve del fet que els fruits d'algunes varietats semblen ous per llur forma i color. El nom italià melanzana prové de la forma llatina mela insana, que significa literalment poma que embogeix; aquesta definició medieval, justificada per la presència a l'albergínia d'alguns alcaloides, va estar encoratjada pels Papes de Roma durant segles.

ConreuModifica

Necessita temperatures més altes que el tomàquet o el pebrot. Es conrea en climes tropicals o subtropicals. Si li manca aigua serà molt amargant, de mida petita i amb la pell arrugada. És una planta d'estiu i normalment es fa en regadiu en climes mediterranis. No necessita un tutor.

VarietatsModifica

  • Ratllada de Gandia: varietat valenciana caracteritzada per les franges en el fruit, òptima als mesos de juliol i agost.
  • Black beauty: Planta tipus de color morat fosc i allargada.
  • blanca: es creu que l'alberginia original, la que van portar els àrabs a la Península, era de color blanc. És una alberginia rodona, gran i de color totalment blanc. Té un gust molt més dolç que les morades i menys amarg, però tot i ser més ben valorada organolèpticament, s'ha deixat de cultivar, ja que el calze té unes espines grans i punxagudes que en dificulta el maneig al camp, el mercat i a la cuina.[7]
  • de metro: és una varietat llarga i prima, que fa entre 5 i 8 cm. d'ample, però de llarg supera fàcilment els 30-40 cm.
  • Albergínia d'Almagro, petites albergínies que es presenten exclusivament en conserva.
  • Albergínia bonica, varietat local de l'Empordà.

Usos culinarisModifica

Article principal: Albergínia
 
Albergínies nanes de Tailàndia.

Les albergínies estan presents a la gastronomia de moltes zones del planeta. Són ideals per a preparar plats vegetarians. Es poden fer moltes innovacions creatives substituint carns per llesques d'albergínia o albergínia picada.

ReferènciesModifica

  1. «Alberginiera». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «albergínia». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. «Propietats nutricionals de l'albergínia i el tomàquet -». Biblioteca Virtual. Diputació de Barcelona. [Consulta: 25 juliol 2018].
  4. Fuchsia., Dunlop. Revolutionary Chinese cookbook : recipes from Hunan Province. 2007. Nova York: W.W. Norton, 2006. ISBN 0393062228. 
  5. al-ʻAwwâm, Yaḥyà b Muḥammad Ibn. «article VIII: Culture de l'aubergine». A: Le livre de l'agriculture d'Ibn-Al-Awam (en francès, traduït de l'àrab). París: Librairie A. Franck, 1866, p. 236-241. 
  6. Veny, Joan; Pons i Griera, Lídia. «L'alberginia (II): variants del segment final -inia». A: Atles Lingüístic del Domini Català (pdf). 9. El camp i els cultius. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2008, p. 646. 
  7. Al·liès, Bep «Albergínies plenes». Ara Balears, 28-07-2017.

Enllaços externsModifica