Alcione (diàleg)
|
| Part de la sèrie: Els diàlegs de Plató |
| Primers diàlegs: |
| Apologia – Càrmides – Critó |
| Eutífron – Alcibíades I |
| Hípies major – Hípies menor |
| Ió – Laques – Lisis |
| Transitoris i diàlegs mitjans: |
| Cràtil – Eutidem – Gòrgies |
| Menexen – Menó – Fedó |
| Protàgores – El convit |
| Diàlegs mitjans posteriors: |
| La República – Fedre |
| Parmènides – Teetet |
| Últims diàlegs: |
| Timeu – Críties |
| El Sofista – El Polític |
| Fileb – Lleis |
| Obres d'autenticitat dubtosa: |
| Axioc - Alcione |
| Clitofont – Epínomis - Erixias |
| Demòdoc – Cartes – Hiparc |
| Minos – Rivals d'amor – Sísif |
| Alcibíades II – Tèages |
Alcione és un breu diàleg en què Sòcrates es refereix a l'antic mite de l'Alcione (una dona transformada en un ocell sempre buscant els mars en el lament) a Querefó. Té la distinció de ser atribuït als manuscrits als dos, Plató i Llucià, però el treball no és de cap dels dos escriptors.[1] Se sap que Favorí, al segle segon, l'atribueix a un tal Lleó, possiblement Lleó Acadèmic.[2] És estrany trobar-lo en les col·leccions modernes de les obres de Plató, encara que sovint es continua incloent entre les obres (falses) de Llucià.