Alga

éssers eucariotes, unicel·lulars o pluricel·lulars autòtrofs fotosintètics
(S'ha redirigit des de: Algues)

Les algues són éssers eucariotes, unicel·lulars o pluricel·lulars, que realitzen la fotosíntesi, és a dir, són autòtrofs fotosintètics. Les algues pluricel·lulars tenen totes les cèl·lules del mateix tipus (amb l'excepció dels gàmetes i les espores), no formen teixits diferents. Aquest tipus d'estructura s'anomena tal·lus; per això, les algues es defineixen com a organismes tal·lofítics amb clorofil·la.

Infotaula de nom comúAlga
Nom comú sense valor taxonòmic
El llinatge de les algues segons Thomas Cavalier-Smith. El nombre exacte i el lloc dels esdeveniments endosimbiòtics encara no està clar, per això aquest diagrama s'ha de prendre com una guia general[1][2]

Com que no tenen un teixit epidèrmic impermeable que eviti la seva dessecació, tot i que realitzen la fotosíntesi, les seves cèl·lules tenen una paret externa de cel·lulosa i, malgrat que algunes tenen formes semblants a les fulles, tiges i arrels, les algues no són plantes autèntiques, no s'inclouen en el regne de les plantes, sinó que, juntament amb els protozous, formen un regne diferent que s'anomena regne dels protists.[3]

Alguns grups d'algues tenen el pigment verd (la clorofil·la) emmascarat per altres pigments que els proporcionen altres colors (groc, marró o vermell). Viuen a l'aigua o en llocs molt humits, de manera lliure o fixes en una superfície. Moltes algues unicel·lulars viuen suspeses en l'aigua i constitueixen el fitoplàncton.

Es reprodueixen asexualment per bipartició, escissió, o mitjançant espores, i sexualment, mitjançant gàmetes. En general, la seva reproducció és alternant, és a dir, s'alterna una reproducció mitjançant espores amb una reproducció mitjançant gàmetes.

A les carofícies, l'extrem superior de l'oogoni s'anomena corònula. És constituïda per les terminacions de cinc cèl·lules que revesteixen l'oogoni.

Etimologia i estudi modifica

El singular alga és una paraula llatina.[4] L'etimologia és dubtosa. Encara que alguns especulen que està relacionat amb el llatí algēre, 'estar fred',[5] no es coneix cap motiu que associï les algues amb la temperatura. Una font més probable és alliga, 'lligar, entrellaçar'.[6]

La paraula del grec antic per "alga" era φῦκος (phŷkos), que podria significar l'alga (probablement alga vermella) o un tint vermell que se'n deriva. La llatinització, fūcus, significava principalment el color cosmètic. L'etimologia és incerta, però un candidat fort ha estat durant molt de temps alguna paraula relacionada amb el bíblic פוך (pūk), "pintura" (si no aquesta paraula en si), una ombra d'ulls cosmètica utilitzada a l'antic Egipte i altres habitants de la Mediterrània oriental. Pot ser de qualsevol color: negre, vermell, verd o blau.[7]

L'estudi de les algues s'anomena més comunament ficologia (de Grec phykos 'algues'); el terme algologia està quedant en desús.[8]

Taxonomia modifica

 
Laurencia, un gènere marí d'algues vermelles de Hawaii
 
Codium fragile a la costa

Les algues no formen una unitat taxonòmica, sinó que són un grup polifilètic (vegeu regne Protoctista), una denominació vulgar per a diversos organismes pigmentats que viuen a l'aigua.[9][10]

Algues blaves

Les anomenades algues blaves no són algues, sinó cianobacteris, organismes procariotes (sense nucli diferenciat). Poden formar grans masses visibles a ull nu d'aspecte semblant a les algues eucariotes, d'on prové la confusió com per exemple en Nostoc commune.

Algues flagel·lades

Són algues unicel·lulars que tenen un o més flagels. Formen part del fitoplàncton. Apareixen en grans quantitats en aigües dolces, com les euglenes, o al mar, com les dinoflagel·lades. Exemples: Euglena

Algues grogues o diatomees Són algues unicel·lulars i formen part del fitoplàncton. La clorofil·la està emmascarada per un pigment groc, i el seu cos està protegit per una mena d'estoig de sílice.

Algues verdes

Són algues unicel·lulars o pluricel·lulars de color verd, perquè en elles predomina la clorofil·la. Viuen en aigües riques en sals minerals, a les quals donen un color verd intens. Abunden en aigües dolces, i també viuen en el mar i fins i tot en la terra humida. Es diu que d'aquestes algues provenen les plantes superiors. Exemples: Cladophora, Spirogyra, Chara, enciam de mar (Ulva lactuca), Chlorella, Nodularia.

Algues brunes

Són algues pluricel·lulars en les quals la clorofil·la està emmascarada per un pigment de color marró. La majoria viuen fixes en els substrats mitjançant arrels falses. Encara que el seu aspecte sigui com el de plantes superiors, no ho són perquè no tenen teixit epidèrmic ni vasos conductors. El seu cos està cobert de substàncies mucilaginoses, la qual cosa els permet suportar emersions llargues fora de l'aigua i viure en zones de marea. Poden arribar a tenir grans dimensions, com en el cas de les laminàries, que són els organismes més grans que existeixen. De vegades, tenen flotadors que les mantenen dretes. Exemples: Fucus, Undaria, Sargassum fusiforme.

Algues vermelles

Les algues vermelles o rodòfits (Rhodophyta) són uns organismes fotosintètics que contenen clorofil·la a i d. Presenten una gran diversitat de formes i grandàries. Es caracteritzen per l'absència de cèl·lules flagel·lades, la presència de pigments bilicromoproteids i ficobilisomes i l'absència de midó en els cloroplasts, ja que usen com a material de reserva el midó de florideas; els tilacoides són simples (rodoplasts). La reproducció sexual per oogàmia, amb cèl·lules especialitzades, carpogonis i espermacions (pot faltar-hi la sexualitat). Les algues vermelles són utilitzades en el sector alimentari i en el farmacèutic. En aquests, el producte més comercialitzat és l'agar-agar.

Filogènia modifica

 
Micrografia electrònica d'escaneig en fals color del cocolitòfor unicel·lular Gephyrocapsa oceanica

Una definició d'algues és que "tenen la clorofil·la com a pigment fotosintètic primari i no tenen una coberta estèril de cèl·lules al voltant de les seves cèl·lules reproductores".[11] D'altra banda, les incolores Prototheca sota Chlorophyta estan totes desproveïdes de qualsevol clorofil·la. Encara que els cianobacteris sovint es coneixen com "algues blaves-verdes", la majoria de les autoritats exclouen tots els procariotes, inclosos els cianobacteris, de la definició d'algues.[12][13]

Les algues contenen cloroplasts d'estructura similar als cianobacteris. Els cloroplasts contenen ADN circular com el dels cianobacteris i s'interpreten com a representants de cianobacteris endosimbiòtics reduïts. Tanmateix, l'origen exacte dels cloroplasts és diferent entre llinatges separats d'algues, reflectint la seva adquisició durant diferents esdeveniments endosimbiòtics. La taula següent descriu la composició dels tres grans grups d'algues. Les seves relacions de llinatge es mostren a la figura de la part superior dreta. Molts d'aquests grups contenen alguns membres que ja no són fotosintètics. Alguns conserven els plastids, però no els cloroplasts, mentre que altres els han perdut completament.[14]

Les algues són polifilètiques des del punt de vista de l'àcid nucleic, però es pot traçar un arbre[15] de genealogia no nucleocitoplasmàtica:


Cyanobacteria




Glaucophyta



Rodoplasts

Rhodophyta



Heterokonta




Cryptophyta



Haptophyta




Cloroplasts

Euglenophyta





Chlorophyta




Charophyta



Embryophyta (plantes superiors)





Chlorarachniophyta






Afiliació al supergrup Membres Endosimbiont Resum
Primoplantae/
Archaeplastida
Cyanobacteria Aquestes algues tenen cloroplasts "primaris", és a dir, els cloroplasts estan envoltats per dues membranes i probablement es desenvolupen mitjançant un únic esdeveniment endosimbiòtic. Els cloroplasts de les algues vermelles tenen clorofil·la a i c (sovint), i ficobilines, mentre que els de les algues verdes tenen cloroplasts amb clorofil·la a i b sense ficobilines. Les plantes terrestres tenen una pigmentació semblant a les algues verdes i probablement s'han desenvolupat a partir d'elles, per tant la Chlorophyta és un tàxon germà de les plantes; de vegades la Chlorophyta, la Charophyta i les plantes terrestres s'agrupen com a Viridiplantae.
Excavata i Rhizaria Algues verdes

Aquests grups tenen cloroplasts verds que contenen clorofil·les a i b.[16] Els seus cloroplasts estan envoltats per quatre i tres membranes, respectivament, i probablement van ser retinguts d'algues verdes ingerides.

Chlorarachniophytes, que pertanyen al fílum Cercozoa, contenen un petit nucleomorf, que és un relicte del nucli de les algues.

Euglenids, que pertanyen al fílum Euglenozoa, viuen principalment a l'aigua dolça i tenen cloroplasts amb només tres membranes. Les algues verdes endosimbiòtiques poden haver estat adquirides a través de la mizocitosi en lloc de la fagocitosi.[17]

(Un altre grup amb endosimbionts d'algues verdes és el gènere de dinoflagel·lats Lepidodinium, que ha substituït el seu endosimbiont original d'origen d'algues vermelles per un d'origen d'algues verdes. Hi ha un nucleomorf i el genoma hoste encara té diversos gens d'algues vermelles adquirits mitjançant la transferència de gens endosimbiòtics. També el genoma dels euglenids i dels cloraracniòfits contenen gens d'ascendència aparent d'algues vermelles)[18][19][20]

Halvaria i Hacrobia Algues vermelles

Aquests grups tenen cloroplasts que contenen clorofil·les a i c, i ficobilines. La forma pot variar; poden ser discoides, en forma de plaques, reticulats, en forma de copa, en espiral o en forma de cinta. Tenen un o més pirenoides per conservar proteïnes i midó. Aquest darrer tipus de clorofil·la no es coneix de cap procariota o cloroplast primari, però les similituds genètiques amb les algues vermelles suggereixen una relació allà.[21]

En els tres primers d'aquests grups (Chromista), el cloroplast té quatre membranes, conservant un nucleomorf a les criptomonades, i probablement comparteixen un avantpassat pigmentat comú, encara que altres evidències fan dubtar. sobre si els heteroconts, Haptophyta i cryptomonads estan de fet més estretament relacionats entre si que amb altres grups.[22][23]

El cloroplast dinoflagel·lat típic té tres membranes, però existeix una diversitat considerable en els cloroplasts dins del grup, i sembla que es van produir diversos esdeveniments endosimbiòtics.[1] Els Apicomplexa, un grup de paràsits estretament relacionats, també tenen plastids anomenats apicoplasts, que no són fotosintètics, però semblen tenir un origen comú amb els cloroplasts dinoflagel·lats.[1]

 
Portada de la Historia Fucorum de Gmelin, datada el 1768

Linnaeus, a Species Plantarum (1753),[24] el punt de partida de la nomenclatura botànica moderna, reconeix 14 gèneres d'algues, dels quals només quatre es consideren actualment entre les algues.[25] A Systema Naturae, Linnaeus va descriure els gèneres Volvox i Corallina, i una espècie de Acetabularia (com Madrepora), entre els animals.

El 1768, Samuel Gottlieb Gmelin (1744–1774) va publicar la Historia Fucorum, la primera obra dedicada a les algues marines i el primer llibre sobre biologia marina que va utilitzar la llavors nova nomenclatura binomial de Linnaeus. Incloïa il·lustracions elaborades d'algues i algues marines sobre fulles plegades.[26][27]

W. H. Harvey (1811–1866) i Lamouroux (1813)[28] van ser els primers a dividir les algues macroscòpiques en quatre divisions en funció de la seva pigmentació. Aquest és el primer ús d'un criteri bioquímic en sistemàtica vegetal. Les quatre divisions de Harvey són: algues vermelles (Rhodospermae), algues marrons (Melanospermae), algues verdes (Chlorospermae) i Diatomaceae.[29][30]

En aquest moment, les algues microscòpiques van ser descobertes i informades per un grup diferent de treballadors (per exemple, O. F. Müller i Ehrenberg) que estudiaven els Infusoria (organismes microscòpics). A diferència de les macroalgues, que es consideraven clarament com a plantes, les microalgues sovint es consideraven animals perquè sovint són mòbils.[28] Fins i tot les microalgues immòbils (coccoides) de vegades eren simplement vistes com a etapes del cicle de vida de les plantes, les macroalgues o els animals.[31][32]

Encara que s'utilitza com a categoria taxonòmica en algunes classificacions pre-darwinianes, per exemple, Linnaeus (1753), de Jussieu (1789), Horaninow (1843), Agassiz (1859), Wilson i Cassin (1864), en altres classificacions, les "algues" es veuen com un grup polifilètic artificial.

Al llarg del segle XX, la majoria de les classificacions van tractar els següents grups com a divisions o classes d'algues: cianòfits, rodòfits, crisòfits, xantòfits, bacil·lariòfits, feòfits, pirròfits (criptòfits i dinòfits), euglenòfits i cloròfits. Més tard, es van descobrir molts grups nous (per exemple, Bolidophyceae), i d'altres es van dividir de grups més antics: caròfits i glaucòfits (de cloròfits), molts heteroconts (p. ex., sinuròfits de crisòfits, o eustigmatòfits de xantòfits), haptòfits (de crisòfits) i cloraracniòfits (de xantòfits).

Amb l'abandonament de la classificació dicotòmica planta-animal, la majoria dels grups d'algues (de vegades tots) van ser inclosos a Protista, més tard també abandonats a favor dels Eucariotes. No obstant això, com a llegat de l'esquema de vida vegetal més antic, alguns grups que també van ser tractats com a protozous en el passat encara tenen classificacions duplicades (vegeu protozous).

Algunes algues paràsites (per exemple, les algues verdes Prototheca i Helicosporidium, paràsits dels metazous, o Cephaleuros, paràsits de les plantes) eren originalment classificats com a fongs, esporozous o protistans de incertae sedis,[33] mentre que altres (per exemple, les algues verdes Phyllosiphon i Rhodochytrium, paràsits de les plantes, o les algues vermelles Pterocladiophila i Gelidiocolax mammillatus, paràsits d'altres algues vermelles, o els dinoflagel·lats Oodinium, paràsits dels peixos) es va conjecturar aviat la seva relació amb les algues. En altres casos, alguns grups es van caracteritzar originalment com algues paràsites (per exemple, Chlorochytrium), però més tard es van veure com algues endofítiques.[34] Alguns bacteris filamentosos (per exemple, Beggiatoa) es van veure originalment com a algues. A més, grups com els apicomplexans també són paràsits derivats d'ancestres que posseïen plastids, però no s'inclouen en cap grup tradicionalment vist com algues.

Evolució modifica

Les algues són polifilètiques, per la qual cosa el seu origen no es pot remuntar a un avantpassat comú hipotètic. Es creu que van sorgir quan els cianobacteris fotosintètics cocoides van ser fagocitats per un eucariota unicel·lular heteròtrof (un protista),[35] donant lloc a plastidis primaris de doble membrana. Es creu que aquests esdeveniments simbiogènics (simbiogènesi primària) van ocórrer fa més de 1.500 milions d'anys durant el període Calimmià, a principis dels avorrits mil milions, però és difícil fer un seguiment dels esdeveniments clau a causa de tant de temps.[36] La simbiogènesi primària va donar lloc a tres divisions d'arqueplàstids, és a dir, els Viridiplantae (algues verdes i posteriorment plantes), Rhodophyta (algues vermelles) i Glaucophyta ("algues grises"), els plastids dels quals es van estendre encara més a altres llinatges protistes a través de la predació eucariota-eucariota, engolits i endosimbiosi posteriors (secundàries i simbiogènesi terciària).[36] Aquest procés de "captura" i "esclavitud" de cèl·lules en sèrie explica la diversitat d'eucariotes fotosintètics.[35]

Els recents enfocaments genòmics i filogenòmics han aclarit significativament l'evolució del genoma del plastidi, el moviment horitzontal del gens de l'endosimbiont cap al genoma nuclear de l′"hoste", i plastidi es van estendre per l'arbre de la vida eucariota.[35]

Relació amb les plantes terrestres modifica

Els fòssils d'espores aïllades suggereixen que les plantes terrestres podrien haver existit fins a fa 475 milions d'anys (anys) durant el període Càmbric tardà/Ordovicià primerenc,[37][38] d'algues sessils caròfits d'aigua dolça molt semblants a la Chara,[39] que probablement es va quedar encallat a terra quan el nivell d'aigua del riu/lacustre va baixar durant l'estació seca.[40] Aquestes algues caròfites probablement ja van desenvolupar thalli i holdfasts que superficialment s'assemblaven a tija de la planta i arrels, i probablement tenien una alternança de generacions isomòrfica. Potser van evolucionar uns 850  mia[41] i fins i tot podria ser tan aviat com 1 Gia durant la fase final dels avorrits mil milions.[42]

Morfologia modifica

 
L'exposició de bosc de varec a l'aquari de la badia de Monterey: un tall tridimensional i pluricel·lular

S'exhibeix una sèrie de morfologies d'algues, i la convergència de característiques en grups no relacionats és comú. Els únics grups que presenten thalli tridimensionals són els vermells i marrons, i alguns cloròfits.[43] El creixement apical està restringit a subconjunts d'aquests grups: els florideòfits vermells, diversos marrons i els caròfits.[43] La forma dels caròfits és força diferent de la dels vermells i marrons, perquè tenen nusos diferents, separats per "tiges" entre nusos; En els nodes es produeixen verticils de branques que recorden la cua de cavall.[43] Els conceptacles són un altre tret polifilètic; apareixen a les algues coral·lines i a les Hildenbrandiales, així com a les marrons.[43]

La majoria de les algues més simples són flagel·lats unicel·lulars o ameboides, però les formes colonials i immòbils s'han desenvolupat de manera independent entre diversos dels grups. Alguns dels nivells organitzatius més comuns, més d'un dels quals pot ocórrer en el cicle de vida d'una espècie, són

  • Colonial: grups petits i regulars de cèl·lules mòbils
  • Capsoide: cèl·lules individuals no mòbils incrustades al mucílag
  • Cocoides: cèl·lules individuals immòbils amb parets cel·lulars
  • Palmel·loide: cèl·lules immòbils incrustades al mucílag
  • Filamentosos: una cadena de cèl·lules immòbils connectades, de vegades ramificades
  • Parenquimatosos: cèl·lules que formen un tall amb diferenciació parcial dels teixits

En tres línies, s'han assolit nivells d'organització encara més elevats, amb una diferenciació total dels teixits. Aquestes són les algues marrons,[44]—alguns dels quals poden arribar als 50 m de longitud (kelps)[45]—les algues vermelles,[46] i les algues verdes.[47] Les formes més complexes es troben entre les algues caròfites (vegeu Charales i Charophyta), en un llinatge que finalment va conduir a les plantes terrestres més altes. La innovació que defineix aquestes plantes no algals és la presència d'òrgans reproductors femenins amb capes cel·lulars protectores que protegeixen el zigot i l'embrió en desenvolupament. Per tant, les plantes terrestres es coneixen com a Embriòfits.

Gespa modifica

El terme gespa d'algues s'utilitza habitualment, però mal definit. La gespa d'algues són làmines d'algues gruixudes i semblants a catifes que retenen sediments i competeixen amb espècies de base com els corals i els kelps, i solen ser inferiors a 15 cm d'alçada. Aquesta gespa pot consistir en una o més espècies i, generalment, cobrirà una àrea de l'ordre d'un metre quadrat o més. S'enumeren algunes característiques comunes:[48]

  • Les algues que formen agregacions que s'han descrit com a gespa inclouen diatomees, cianobacteris, cloròfits, feòfits i rodòfits. Les gespes solen estar compostes per nombroses espècies a una àmplia gamma d'escales espacials, però sovint s'informa de gespa monoespecífica.[48]
  • La gespa pot ser morfològicament molt variables a escala geogràfica i fins i tot dins d'espècies a escala local i poden ser difícils d'identificar en termes de les espècies constitutives.[48]
  • Les gespes s'han definit com algues curtes, però això s'ha utilitzat per descriure intervals d'alçada des de menys de 0,5 cm fins a més de 10 cm. En algunes regions, les descripcions s'acostaven a altures que es podrien descriure com a marquesines (20 a 30 cm).[48]

Fisiologia modifica

Moltes algues, especialment les espècies de les Characeae,[49] han servit com a models experimentals d'organismes per entendre els mecanismes de la permeabilitat a l'aigua de les membranes, l'osmoregulació, la regulació de la turgència, la tolerància a la sal, la fluència citoplasmàtica i la generació de potencials d'acció.

Les fitohormones es troben no només a les plantes superiors, sinó també a les algues.[50]

Gastronomia modifica

Les algues comestibles són molt típiques a la cuina de l'Àsia oriental, i més modernament de la vegetariana occidental; aporten moltes vitamines i minerals.[51]

Tipus d'algues i de preparacions d'algues utilitzades en gastronomia: arame, agar-agar, iziki, komb, nori, Ulva rigida, wakame.

Les algues com a biocombustible modifica

En general s'empren microalgues (diatomees) riques en lípids. Les algues cultivades tenen un rendiment fins a 30 vegades superiors al de les plantes oleaginoses cultivades.[52]

Referències modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alga
  1. 1,0 1,1 1,2 Patrick J. Keeling «Diversity and evolutionary history of plastids and their hosts». American Journal of Botany, 91, 2004, pàg. 1481–1493. Arxivat de l'original el 2008-02-27. DOI: 10.3732/ajb.91.10.1481 [Consulta: 29 desembre 2010].
  2. Laura Wegener Parfrey, Erika Barbero, Elyse Lasser, Micah Dunthorn, Debashish Bhattacharya, David J Patterson, and Laura A Katz «Evaluating Support for the Current Classification of Eukaryotic Diversity». PLoS Genet., 2, 12, desembre 2006, pàg. e220. DOI: 10.1371/journal.pgen.0020220. PMC: 1713255. PMID: 17194223.
  3. Adl, Sina M.; Simpson, Alastair G. B.; Farmer, Mark A.; Andersen, Robert A.; Anderson, O. Roger «The new higher level classification of eukaryotes with emphasis on the taxonomy of protists». The Journal of Eukaryotic Microbiology, 52, 5, 2005-09, pàg. 399–451. DOI: 10.1111/j.1550-7408.2005.00053.x. ISSN: 1066-5234. PMID: 16248873.
  4. «alga, algae». A: Webster's Third New International Dictionary of the English Language Unabridged with Seven Language Dictionary. 1. Encyclopædia Britannica, Inc, 1986. 
  5. Partridge, Eric. «algae». A: Origins. Greenwich House, 1983. ISBN 9780517414255. 
  6. Lewis, Charlton T.; Short, Charles. «Alga». A: A Latin Dictionary. Oxford: Clarendon Press, 1879. 
  7. Cheyne, Thomas Kelly; Black, John Sutherland. Encyclopædia biblica: A critical dictionary of the literary, political and religious history, the archæology, geography, and natural history of the Bible. Macmillan Company, 1902, p. 3525. 
  8. Lee, Robert Edward, ed. (2008), Basic characteristics of the algae (4 ed.), Cambridge: Cambridge University Press, pàg. 3–30, ISBN 978-1-107-79688-1, doi:10.1017/CBO9780511812897.002, <https://www.cambridge.org/core/books/phycology/basic-characteristics-of-the-algae/64674E3DEFD655BDAB55324B95265EEC>. Consulta: 13 setembre 2023
  9. Cavalier-Smith, T. «A revised six-kingdom system of life». Biological Reviews of the Cambridge Philosophical Society, 73, 3, 1998-08, pàg. 203–266. DOI: 10.1017/S0006323198005167.
  10. Raven, Peter H. Biology of plants. 7th ed. Nova York: W.H. Freeman and Co, 2005. ISBN 0-7167-1007-2. 
  11. Lee, R. E.. Phycology. Cambridge University Press, 2008. ISBN 9780521367448. 
  12. Nabors, Murray W. Introduction to Botany. San Francisco: Pearson Education, Inc, 2004. ISBN 978-0-8053-4416-5. 
  13. «Algae». A: The Concise Dictionary of Botany. Oxford University Press, 1992. 
  14. Sato, Naoki «Are Cyanobacteria an Ancestor of Chloroplasts or Just One of the Gene Donors for Plants and Algae?». Genes, vol. 12, 6, 27-05-2021, pàg. 823. DOI: 10.3390/genes12060823. ISSN: 2073-4425. PMC: 8227023. PMID: 34071987.
  15. Bhattacharya, D.; Medlin, L. «Algal Phylogeny and the Origin of Land Plants». Plant Physiology, vol. 116, 1, 1998, pàg. 9–15. DOI: 10.1104/pp.116.1.9. PMC: 1539170.
  16. Losos, Jonathan B.; Mason, Kenneth A.; Singer, Susan R. Biology. 8. McGraw-Hill, 2007. ISBN 978-0-07-304110-0. 
  17. Archibald, J. M.; Keeling, P. J. «Recycled plastids: A 'green movement' in eukaryotic evolution». Trends in Genetics, vol. 18, 11, November 2002, pàg. 577–584. DOI: 10.1016/S0168-9525(02)02777-4. PMID: 12414188.
  18. O'Neill, Ellis C.; Trick, Martin; Henrissat, Bernard; Field, Robert A. «Euglena in time: Evolution, control of central metabolic processes and multi-domain proteins in carbohydrate and natural product biochemistry». Perspectives in Science, vol. 6, 2015, pàg. 84–93. Bibcode: 2015PerSc...6...84O. DOI: 10.1016/j.pisc.2015.07.002.
  19. Ponce-Toledo, Rafael I.; López-García, Purificación; Moreira, David «Horizontal and endosymbiotic gene transfer in early plastid evolution» (en anglès). New Phytologist, vol. 224, 2, October 2019, pàg. 618–624. DOI: 10.1111/nph.15965. ISSN: 0028-646X. PMC: 6759420. PMID: 31135958.
  20. Ponce-Toledo, Rafael I; Moreira, David; López-García, Purificación; Deschamps, Philippe «Secondary Plastids of Euglenids and Chlorarachniophytes Function with a Mix of Genes of Red and Green Algal Ancestry». Molecular Biology and Evolution, vol. 35, 9, 19-06-2018, pàg. 2198–2204. DOI: 10.1093/molbev/msy121. ISSN: 0737-4038. PMC: 6949139. PMID: 29924337.
  21. Janson, Sven; Graneli, Edna «Genetic analysis of the psbA gene from single cells indicates a cryptomonad origin of the plastid in Dinophysis (Dinophyceae)». Phycologia, vol. 42, 5, September 2003, pàg. 473–477. Bibcode: 2003Phyco..42..473J. DOI: 10.2216/i0031-8884-42-5-473.1. ISSN: 0031-8884.
  22. Wegener Parfrey, Laura; Barbero, Erika; Lasser, Elyse; Dunthorn, Micah; Bhattacharya, Debashish; Patterson, David J.; Katz, Laura A «Evaluating Support for the Current Classification of Eukaryotic Diversity». PLOS Genetics, vol. 2, 12, December 2006, pàg. e220. DOI: 10.1371/journal.pgen.0020220. PMC: 1713255. PMID: 17194223.
  23. Burki, F.; Shalchian-Tabrizi, K.; Minge, M.; Skjæveland, Å.; Nikolaev, S. I. «Phylogenomics Reshuffles the Eukaryotic Supergroups». PLOS ONE, vol. 2, 8, 2007, pàg. e790. Bibcode: 2007PLoSO...2..790B. DOI: 10.1371/journal.pone.0000790. PMC: 1949142. PMID: 17726520.
  24. Linnæus, Caroli. Species Plantarum. 2. Impensis Laurentii Salvii, 1753, p. 1131. 
  25. Sharma, O. P.. Textbook of Algae. Tata McGraw-Hill, 1 January 1986, p. 22. ISBN 9780074519288. 
  26. Gmelin, S. G.. Historia Fucorum. St. Petersburg: Ex typographia Academiae scientiarum, 1768. 
  27. Silva, P. C.; Basson, P. W.; Moe, R. L.. Catalogue of the Benthic Marine Algae of the Indian Ocean. University of California Press, 1996. ISBN 9780520915817. 
  28. 28,0 28,1 Medlin, Linda K.; Kooistra, Wiebe H. C. F.; Potter, Daniel; Saunders, Gary W.; Anderson, Robert A. «Phylogenetic relationships of the 'golden algae' (haptophytes, heterokont chromophytes) and their plastids». Plant Systematics and Evolution, 1997, pàg. 188.
  29. Dixon, P. S.. Biology of the Rhodophyta. Edinburgh: Oliver & Boyd, 1973, p. 232. ISBN 978-0-05-002485-0. 
  30. Harvey, D. «Algae». A: Flora hibernica comprising the Flowering Plants Ferns Characeae Musci Hepaticae Lichenes and Algae of Ireland arranged according to the natural system with a synopsis of the genera according to the Linnaean system, 1836, p. 157–254. .
  31. Braun, A. Algarum unicellularium genera nova et minus cognita, praemissis observationibus de algis unicellularibus in genere (New and less known genera of unicellular algae, preceded by observations respecting unicellular algae in general) Arxivat 20 April 2016 a Wayback Machine.. Lipsiae, Apud W. Engelmann, 1855. Translation at: Lankester, E. & Busk, G. (eds.). Quarterly Journal of Microscopical Science, 1857, vol. 5, (17), 13–16 Arxivat 4 March 2016 a Wayback Machine.; (18), 90–96 Arxivat 5 March 2016 a Wayback Machine.; (19), 143–149 Arxivat 4 March 2016 a Wayback Machine..
  32. Siebold, C. Th. v. "Ueber einzellige Pflanzen und Thiere (On unicellular plants and animals) Arxivat 26 November 2014 a Wayback Machine.". In: Siebold, C. Th. v. & Kölliker, A. (1849). Zeitschrift für wissenschaftliche Zoologie, Bd. 1, p. 270. Translation at: Lankester, E. & Busk, G. (eds.). Quarterly Journal of Microscopical Science, 1853, vol. 1, (2), 111–121 Arxivat 4 March 2016 a Wayback Machine.; (3), 195–206 Arxivat 4 March 2016 a Wayback Machine..
  33. Williams, B. A.; Keeling, P. J.. «Cryptic organelles in parasitic protists and fungi». A: The Evolution of Parasitism. London: Elsevier Academic Press, 2003, p. 46. ISBN 978-0-12-031754-7. 
  34. Round (1981). pp. 398–400, Round, F. E.. The Ecology of Algae. CUP Archive, 8 March 1984. ISBN 9780521269063. .
  35. 35,0 35,1 35,2 Reyes-Prieto, Adrian; Weber, Andreas P.M.; Bhattacharya, Debashish «The Origin and Establishment of the Plastid in Algae and Plants». Annual Review of Genetics, vol. 41, 2007, pàg. 147–168. DOI: 10.1146/annurev.genet.41.110306.130134. PMID: 17600460.
  36. 36,0 36,1 Khan, Amna Komal; Kausar, Humera; Jaferi, Syyada Samra; Drouet, Samantha; Hano, Christophe; Abbasi, Bilal Haider; Anjum, Sumaira «An Insight into the Algal Evolution and Genomics». Biomolecules, vol. 10, 11, 06-11-2020, pàg. 1524. DOI: 10.3390/biom10111524. PMC: 7694994. PMID: 33172219.
  37. Noble, Ivan «When plants conquered land». BBC, 18-09-2003.
  38. Wellman, C. H.; Osterloff, P. L.; Mohiuddin, U. «Fragments of the earliest land plants». Nature, vol. 425, 6955, 2003, pàg. 282–285. Bibcode: 2003Natur.425..282W. DOI: 10.1038/nature01884. PMID: 13679913.
  39. Kenrick, P.; Crane, P.R.. The origin and early diversification of land plants. A cladistic study. Washington: Smithsonian Institution Press, 1997. ISBN 978-1-56098-729-1. 
  40. Raven, J.A. «Roots: evolutionary origins and biogeochemical significance». Journal of Experimental Botany, vol. 52, 90001, 2001, pàg. 381–401. DOI: 10.1093/jexbot/52.suppl_1.381. PMID: 11326045.
  41. Knauth, L. Paul; Kennedy, Martin J. «The late Precambrian greening of the Earth». Nature, vol. 460, 7256, 2009, pàg. 728–732. Bibcode: 2009Natur.460..728K. DOI: 10.1038/nature08213. PMID: 19587681.
  42. Strother, Paul K.; Battison, Leila; Brasier, Martin D.; Wellman, Charles H. «Earth's earliest non-marine eukaryotes». Nature, vol. 473, 7348, 2011, pàg. 505–509. Bibcode: 2011Natur.473..505S. DOI: 10.1038/nature09943. PMID: 21490597.
  43. 43,0 43,1 43,2 43,3 Xiao, S.; Knoll, A. H.; Yuan, X.; Pueschel, C. M. «Phosphatized multicellular algae in the Neoproterozoic Doushantuo Formation, China, and the early evolution of florideophyte red algae». American Journal of Botany, vol. 91, 2, 2004, pàg. 214–227. DOI: 10.3732/ajb.91.2.214. PMID: 21653378.
  44. Waggoner, Ben. «Introduction to the Phaeophyta: Kelps and brown "Algae"». University of California Museum of Palaeontology (UCMP), 1994–2008. Arxivat de l'original el 21 December 2008. [Consulta: 19 December 2008].
  45. Thomas, D. N.. Seaweeds. London: The Natural History Museum, 2002. ISBN 978-0-565-09175-0. 
  46. Waggoner, Ben. «Introduction to the Rhodophyta, the red 'algae'». University of California Museum of Palaeontology (UCMP), 1994–2008. Arxivat de l'original el 18 December 2008. [Consulta: 19 December 2008].
  47. «Introduction to the Green Algae». berkeley.edu. Arxivat de l'original el 13 February 2007. [Consulta: 15 febrer 2007].
  48. 48,0 48,1 48,2 48,3 Connell, Sean; Foster, M.S.; Airoldi, Laura «What are algal turfs? Towards a better description of turfs». Marine Ecology Progress Series, vol. 495, 09-01-2014, pàg. 299–307. Bibcode: 2014MEPS..495..299C. DOI: 10.3354/meps10513.
  49. Tazawa, Masashi. «Sixty Years Research with Characean Cells: Fascinating Material for Plant Cell Biology». A: Progress in Botany 72. 72. Springer, 2010, p. 5–34. DOI 10.1007/978-3-642-13145-5_1. ISBN 978-3-642-13145-5. 
  50. Tarakhovskaya, E. R.; Maslov, Yu. I.; Shishova, M. F. «Phytohormones in algae». Russian Journal of Plant Physiology, vol. 54, 2, April 2007, pàg. 163–170. DOI: 10.1134/s1021443707020021.
  51. Ścieszka, Sylwia; Klewicka, Elżbieta «Algae in food: a general review». Critical Reviews in Food Science and Nutrition, 59, 21, 2019, pàg. 3538–3547. DOI: 10.1080/10408398.2018.1496319. ISSN: 1549-7852. PMID: 29999416.
  52. Scott, Stuart A; Davey, Matthew P; Dennis, John S; Horst, Irmtraud; Howe, Christopher J «Biodiesel from algae: challenges and prospects» (en anglès). Current Opinion in Biotechnology, 21, 3, 2010-06, pàg. 277–286. DOI: 10.1016/j.copbio.2010.03.005.

Bibliografia modifica

General modifica

  • Chapman, V.J.. Seaweeds and their Uses. London: Methuen, 1950. ISBN 978-0-412-15740-0. 
  • Fritsch, F. E.. The Structure and Reproduction of the Algae. I & II. Cambridge University Press, 1945. 
  • van den Hoek, C.; Mann, D. G.; Jahns, H. M.. Algae: An Introduction to Phycology. Cambridge University Press, 1995. 
  • Kassinger, Ruth. Slime: How Algae Created Us, Plague Us, and Just Might Save Us. Mariner, 2020. 
  • Lembi, C. A.; Waaland, J.R.. Algae and Human Affairs. Cambridge University Press, 1988. ISBN 978-0-521-32115-0. 
  • Mumford, T. F.; Miura, A. «Porphyra as food: cultivation and economic». A: Algae and Human Affairs. Cambridge University Press, 1988, p. 87–117. ISBN 978-0-521-32115-0. .
  • Round, F. E.. The Ecology of Algae. London: Cambridge University Press, 1981. ISBN 978-0-521-22583-0. 
  • Smith, G. M.. Cryptogamic Botany. I. New York: McGraw-Hill, 1938. 
  • Ask, E.I. Cottonii and Spinosum Cultivation Handbook. FMC BioPolymer Corporation.Philippines, 1990. 

Regions modifica

Austràlia modifica

  • Huisman, J. M.. Marine Plants of Australia. University of Western Australia Press, 2000. ISBN 978-1-876268-33-6. 

Nova Zealanda modifica

  • Chapman, Valentine Jackson; Lindauer, VW; Aiken, M. [et al.].. The Marine algae of New Zealand. London / Lehre, Germany: Linnean Society of London / Cramer, 1970. 

Europa modifica

  • Brodie, Juliet; Burrows, Elsie M.; Chamberlain, Yvonne M. [et al.].. Seaweeds of the British Isles: A Collaborative Project of the British Phycological Society and the British Museum (Natural History). London / Andover: British Museum of Natural History, HMSO / Intercept, 1977–2003. ISBN 978-0-565-00781-2. 
  • Cullinane, John P. Phycology of the South Coast of Ireland. Cork: Cork University Press, 1973. 
  • Hardy, F. G.; Aspinall, R. J.. An Atlas of the Seaweeds of Northumberland and Durham. The Hancock Museum, University Newcastle upon Tyne: Northumberland Biological Records Centre, 1988. ISBN 978-0-9509680-5-6. 
  • Hardy, F. G.; Guiry, Michael D.; Arnold, Henry R. A Check-list and Atlas of the Seaweeds of Britain and Ireland. Revised. London: British Phycological Society, 2006. ISBN 978-3-906166-35-3. 
  • John, D. M.; Whitton, B. A.; Brook, J. A.. The Freshwater Algal Flora of the British Isles. Cambridge / New York: Cambridge University Press, 2002. ISBN 978-0-521-77051-4. 
  • Knight, Margery; Parke, Mary W. Manx Algae: An Algal Survey of the South End of the Isle of Man. XXX. Liverpool: University Press, 1931 (Liverpool Marine Biology Committee Memoirs on Typical British Marine Plants & Animals). 
  • Morton, Osborne. Marine Algae of Northern Ireland. Belfast: Ulster Museum, 1994. ISBN 978-0-900761-28-7. 
  • Morton, Osborne «The Marine Macroalgae of County Donegal, Ireland». Bulletin of the Irish Biogeographical Society, vol. 27, 1 December 2003, pàg. 3–164.
  • Cabioc'h, Jacqueline; Floc'h, Jean-Yves; Le Toquin, Alain [et al.].. Guide des algues des mers d'Europe: Manche/Atlantique-Méditerranée (en francès). Lausanne, Suisse: Delachaux et Niestlé, 1992. ISBN 978-2-603-00848-5. 
  • Gayral, Paulette. Les Algues de côtes françaises (manche et atlantique), notions fondamentales sur l'écologie, la biologie et la systématique des algues marines (en francès). Paris: Doin, Deren et Cie, 1966. 
  • Guiry, Michael. D.; Blunden, G. Seaweed Resources in Europe: Uses and Potential. John Wiley & Sons, 1991. ISBN 978-0-471-92947-5. 
  • Míguez Rodríguez, Luís. Algas mariñas de Galicia: Bioloxía, gastronomía, industria (en gallec). Vigo: Edicións Xerais de Galicia, 1998. ISBN 978-84-8302-263-4. 
  • Otero, J. Guía das macroalgas de Galicia (en gallec). A Coruña: Baía Edicións, 2002. ISBN 978-84-89803-22-0. 
  • Bárbara, I.; Cremades, J. Guía de las algas del litoral gallego (en castellà). A Coruña: Concello da Coruña – Casa das Ciencias, 1993. 

Àrctic modifica

  • Kjellman, Frans Reinhold. The algae of the Arctic Sea: A survey of the species, together with an exposition of the general characters and the development of the flora. 20. Stockholm: Kungl. Svenska vetenskapsakademiens handlingar, 1883, p. 1–350. 

Groenlàndia modifica

  • Lund, Søren Jensen. The Marine Algae of East Greenland. Kövenhavn: C.A. Reitzel, 1959. 9584734. 

Illes Faroe modifica

  • Børgesen, Frederik. Botany of the Faröes Based Upon Danish Investigations, Part II. Copenhagen: Det nordiske Forlag, 1970, p. 339–532. .

Illes Canàries modifica

  • Børgesen, Frederik. Marine Algae from the Canary Islands. Copenhagen: Bianco Lunos, 1936. 

Marroc modifica

  • Gayral, Paulette. Algues de la côte atlantique marocaine (en francès). Casablanca: Rabat [Société des sciences naturelles et physiques du Maroc], 1958. 

Sud-Àfrica modifica

  • Stegenga, H.; Bolton, J. J.; Anderson, R. J.. Seaweeds of the South African West Coast. Bolus Herbarium, University of Cape Town, 1997. ISBN 978-0-7992-1793-3. 

Amèrica del nord modifica