Aligot
![]() |
Per a altres significats, vegeu «Aligot (desambiguació)». |
L'aligot (en occità, «aligòt») és una especialitat gastronòmica occitana originària del massís d'Aubrac[1] i estesa per les regions d'Alvèrnia i Llemosí. El nom prové d'«aliqu'ot», del llatí «ali quod» amb el significat d'«alguna cosa».
Cuinant un aligòt | |
Característiques | |
---|---|
Altres noms | Aligòt |
País d'origen | Massis d'Aubrac |
On es menja | Occitània, sobretot a la meitat nord |
Gastronomia | cuina occitana |
Detalls | |
Tipus | puré de patates i cheese dish (en) ![]() ![]() |
Mètode de preparació | Cocció de les patates en cassola, reducció a puré i remenat en calent amb la resta d'ingredients |
Ingredients principals | patata, formatge, nata i all |
És un puré de patates mesclat amb un formatge fresc (tipus tomme) del formatge del Cantal o de la Guiòla que es barreja i es pasta durant força temps amb un bastó de fusta per aconseguir una textura espessa. Pot estar una mica condimentat amb all i amb algun trosset de formatge adobat.[2][3]
És tradició fer i tastar l'aligot als hostals de ramaders, anomenats «burons». Es pot trobar servit junt amb botifarra o d'altres carns de companatge.
Origen
modificaL'aligot, com la trufada i plats similars, començà com a plat de pobres, amb molles de pa en comptes de patata, que es van incorporar més tard.[4] Es va estendre a altres llocs, o almenys la coneixença d'ells, perquè ja al segle xii (la versió amb pa, doncs) era servit pels monjos d'Aubrac als pelegrins que travessaven la Via Podiensis cap a Compostel·la.[5] Aquest fet és origen de la llegenda que explica l'origen del nom d'aquest plat: Es diu que els pelegrins creuaven la regió demanant ali quod per menjar i els monjos, al començament, els donaven pa amb formatge. A poc a poc el mot va anar evolucionant en aliquot i després en aligot.
Al mateix temps, d'altra banda, el plat se sofisticava, primer amb la inclusió de patates, que més tard es presentarien en forma de puré, al final fins i tot amb nata i altres ingredients, fins a arribar a la recepta actual. Avui en dia el plat s'ha popularitzat i és freqüent menjar-ne a dinars festius, en restaurants o a mercadets de Nadal (car se'n pren ben calent i porta moltes calories).
Aquest plat es va estendre l'últim quart del segle XIX a altres regions del Massís Central i més àmpliament a França, sobretot arran de l'èxode rural dels bougnats cap a París.[6][7]
Referències
modifica- ↑ Anglade, Jean. Mémoires paysannes (en francès). Editions de Borée, 2003, p. 9. ISBN 978-2-84494-153-4.
- ↑ Victoire, Honorin. Petite encyclopédie du feu de bois (en francès). JC Lattès, 2007-11-21. ISBN 978-2-7096-3207-2.
- ↑ Léveillé, Sylvianne. La Cuisine Auvergnate (en francès). Editions Jean-paul Gisserot, 2011, p. 92-93. ISBN 978-2-87747-778-9.
- ↑ Pilleboue, Jean «Noms de produits, noms de pays : magies des noms». Géographie et cultures, 50, 01-11-2004, pàg. 122–129. DOI: 10.4000/gc.17168. ISSN: 1165-0354.
- ↑ Etcheverria, Olivier; Bras, Michel «Existe-t-il un goût de l’Aubrac ?». Géographie et cultures, 50, 01-11-2004, pàg. 63–75. DOI: 10.4000/gc.16935. ISSN: 1165-0354.
- ↑ Etcheverria, Olivier «Le tourisme « gourmand » existe-t-il ?» (en francès). Téoros. Revue de recherche en tourisme, 35, 2, 12-12-2016. ISSN: 0712-8657.
- ↑ Wirth, Laurent. Un équilibre perdu: évolution démographique, économique et sociale du monde paysan dans le Cantal au XIXe siècle (en francès). Presses Univ Blaise Pascal, 1996, p. 209. ISBN 978-2-87741-073-1.