Allò que el vent s'endugué
Allò que el vent s'endugué[1] (o la traducció més autèntica Endut pel vent o el proverbi Això s'ho emporta el vent i Les paraules se les emporta el vent) (títol original en anglès Gone with the Wind) és una pel·lícula basada en la novel·la homònima de Margaret Mitchell (guanyadora d'un Premi Pulitzer).
La filmació, que va durar 140 dies, va representar canvis importants en la tècnica cinematogràfica. En el moment de la seva estrena, va ser la pel·lícula més cara i llarga que s'havia girat. Relata l'èpica història d'una dona capaç d'afrontar totes les adversitats de la Guerra Civil dels Estats Units, llevat la pèrdua del seu estimat.
ArgumentModifica
Scarlett O'Hara viu a Tara, una de les grans mansions del sud dels Estats Units. Està enamorada d'Ashley Wilkes que, al mateix temps, està enamorat de la seva cosina Melanie Hamilton. Està a punt de començar la Guerra de Secessió i els joves del sud es mostren entusiasmats per entrar en combat.
No és així, però, per en Rhett Butler, un home cabal i faldiller, que ha passat uns quants anys al nord. A Butler li agrada Scarlett, però ella segueix enamorada d'Ashley, encara que aquest es casi amb Melanie. Despitada, Scarlett accepta l'oferta de matrimoni de Charles, el germà de Melanie.
Com a conseqüència de la guerra, Scarlett, ja vídua, abandona la plantació i s'instal·la a Atlanta. Després de la derrota del sud comença una vida nova en un país devastat.
RepartimentModifica
ProduccióModifica
Si existeix una pel·lícula de producció, aquesta és, sens dubte, Allò que el vent s'endugué. David O. Selznick es va obsessionar tant amb la novel·la de Margaret Mitchell que va fer i desfer al seu gust: va acomiadar guionistes, va canviar directors en meitat del rodatge, va repetir escenes senceres... Tot i això, el resultat de taquilla va ser rotund. Quatre hores de cine on no es noten gens la confusió de la seva realització. Ans al contrari, Allò que el vent s'endugué és segons molts el millor melodrama de la història del cinema.[4]
La idea de fer una pel·lícula de la popular novel·la de Margaret Mitchell va ser del productor David O. Selznick, que va dur una llarga negociació i, finalment, va aconseguir adquirir els drets per l'autor per a la suma rècord de 50.000 dòlars.[5] Poc després va proposar a la Warner Brothers per ajudar-lo en la producció, però a causa d'algunes diferències d'opinió sobre els actors, l'acord no es va materialitzar. Selznick va elegir al final, en contra de l'opinió del seu personal, produir la seva pròpia pel·lícula, i trobar un acord amb Metro-Goldwyn-Mayer per a la distribució a canvi d'un percentatge dels beneficis. Selznick va començar a preparar la pel·lícula amb George Cukor, la parella va passar més d'un any per preparar tot el necessari per rodar. Les primeres escenes van ser rodades a partir del 10 de desembre 1938 però van ser suspeses immediatament per les festes de Nadal, de fet el veritable rodatge va començar el 26 de gener de 1939.
Al voltant de la pel·lículaModifica
La pel·lícula va ser la primera pel·lícula en color en guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula, i es convertí en la pel·lícula més taquillera de la història superant La Blancaneu i els set nans, de 1938.[6]
Aquesta pel·lícula ha estat doblada al català.[3]
Pífies i erradesModifica
- Anacronisme: Quan Scarlett corre cercant al Doctor Meade, es veu un llum amb una bombeta elèctrica.
Premis i nominacionsModifica
PremisModifica
- Premis Oscar del 1939:
- Millor pel·lícula
- Millor director: Victor Fleming
- Millor actriu: Vivien Leigh
- Millor actriu secundària: Hattie McDaniel
- Millor guió original: Sidney Howard
- Millor direcció artística: Lyle R. Wheeler
- Millor fotografia: Ernest Haller i Ray Rennahan
- Millor muntatge: Hal C. Kern i James E. Newcom
NominacionsModifica
- Premis Oscar del 1939:
- Millor actor: Clark Gable
- Millor actriu secundària: Olivia de Havilland
- Millors efectes visuals: Jack Cosgrove (fotogràfics), Fred Albin (so) i Arthur Johns (so)
- Millor banda sonora: Max Steiner
- Millor so: Thomas T. Moulton
ReferènciesModifica
- ↑ Títol en català a l'Ésadir
- ↑ Nominacions i premis a IMDb (anglès)
- ↑ 3,0 3,1 Fitxa de doblatge a ElDoblatge
- ↑ 101 Películas que deberías ver. IDEACOM Ed.Quality Servicios Globales Editoriales, S.A. - Dipòsit legal M-11952-2007
- ↑ Trivia, a IMDb (anglès)
- ↑ Finler, Joel Waldo. The Hollywood Story. Wallflower Press, 2003, p. 47. ISBN 978-1-903364-66-6.
Vegeu tambéModifica
Enllaços externsModifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:Allò que el vent s'endugué |
- Pàgina de la pel·lícula a DeCine21 (castellà)
- Pàgina de la pel·lícula a AlohaCriticón (castellà)