Vern

espècie de planta
(S'ha redirigit des de: Alnus glutinosa)

El vern (Alnus glutinosa)[1] és un arbre caducifoli del gènere Alnus originari de quasi tota Europa, incloent-hi la Gran Bretanya i Fennoscàndia, i del sud-est d'Àsia. Els emigrants n'han dut poblacions a Amèrica.

Infotaula d'ésser viuVern modifica
Alnus glutinosa modifica
Alnus glutinosa 011.jpg
modifica
Dades
Font dealderwood (en) Tradueix modifica
Planta
Tipus de fruitnou modifica
Estat de conservació
Status iucn3.1 LC-ca.svg
Risc mínim
UICN63517 modifica
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegnePlantae
OrdreFagales
FamíliaBetulaceae
GènereAlnus
EspècieAlnus glutinosa modifica
L.
Nomenclatura
BasiònimBetula alnus var. glutinosa (en) Tradueix modifica

En la toponímia dels Països Catalans apareixen en el nom de localitats com Sant Just Desvern, Lavern o el barri de Barcelona de la Verneda. Altres noms populars pels quals se'l coneix són arbre negre, lladern, morera borda i mosquiter.[2]

MorfologiaModifica

Pot arribar a una alçada de 30 metres amb la capçada allargada formada per branques més aviat curtes i obertes. Té el tronc dret i amb l'escorça llisa, que es va clivellant amb l'edat formant crostes, que acaben caient.

Les seves fulles, de 5 a 9 cm, són arrodonides i resinoses (glutinoses) quan són joves, igual que passa amb els borrons. La floració és del tipus monoic amb flors masculines amb forma d'aments cilíndrics i vermellosos i flors femenines similars a petites pinyes. La floració té lloc entre els mesos de febrer i abril.[3] Les llavors són alades.

Malgrat que no és una planta lleguminosa fa simbiosi amb bacteris del terra que li proporcionen nitrogen.

Per distingir-lo són característiques la punta emarginada de les fulles (o sigui, en comptes de fer punta cap enfora fa un entrant) i les flors femenines com petites pinyes.

HàbitatModifica

Els verns només es troben en sòls molt humits generalment en la ribera dels rius (i també dels canals de regadiu)[4] on formen les vernedes. Són molt corrents a la Cerdanya a les vores dels rierols i canals.

Variants i distribucióModifica

Hi ha quatre subespècies:

  • Alnus glutinosa subsp. glutinosa. Molt estesa, sobretot per a tot Europa
  • Alnus glutinosa subsp. barbata. Anatòlia (Rize, Trebisonda, Artvin)
  • Alnus glutinosa subsp. antitaurica. Sud d'Anatòlia.
  • Alnus glutinosa subsp. betuloides. Est d'Anatòlia

A Catalunya és comú des del Pirineu (per sota dels 1650 m)[5] fins al centre del país, sobretot a les comarques humides, i a les comarques de ponent, cap on davalla seguint els grans rius i les séquies; a la meitat oriental es fa molt rar al sud del Llobregat.[4] No és present al País Valencià ni a les Illes.[4]

UsosModifica

La fusta de vern és molt apreciada i entre altres característiques té la de suportar molt bé estar submergida en l'aigua, per això s'ha fet servir com a fusta de suport a Venècia i Amsterdam.

Propietats medicinalsModifica

  • La seva escorça conté taní, utilitzat per rebaixar els nivells de colesterol.
  • La decocció de la seva escorça s'utilitza per fer gargarismes contra les angines i la faringitis
  • Les fulles més tendres i enganxoses es feien servir com a remei per als peus adolorits.

Aspectes culturalsModifica

En la mitologia britànica i nòrdica, el vern és un símbol de la resurrecció, probablement per què la fusta passa del blanc al roig quan és tallada, recordant a la sang humana. Els primers humans de la mitologia nòrdica varen ser creats a partir de freixes i verns. A Irlanda, la reverència que se sentia respecte al vern era tan profunda que tallar-ne un era una ofensa criminal. En altres llocs com a Terranova, se li atribuïen aplicacions medicinals per al tractament de les cremades, el reumatisme i el dolor. A Suomi (Finlàndia) utilitzen petites estelles de la seva fusta per fumar el peix.

GaleriaModifica

Notes i referènciesModifica

  1. Pascual, Ramon. Guia dels arbres dels Països Catalans (en català). 3a edició. Barcelona: Pòrtic Natura, 1994, p. 86-87. ISBN 84-7306-390-2. 
  2. Vallés i Xirau, Joan (dir.). «Noms de plantes». Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. (Diccionaris en Línia), 2009.
  3. «FloraCatalana.net» (en català). [Consulta: 9 febrer 2016].
  4. 4,0 4,1 4,2 Bolòs, Oriol de [et al.]. Flora manual dels Països Catalans. 2a ed. Barcelona: Pòrtic, 1993. ISBN 84-7306-400-3. 
  5. «Banc de dades de biodiversitat de Catalunya» (en català). [Consulta: 9 febrer 2016].