Alvar Aalto
Alvar Aalto (Hugo Henrik Alvar Aalto. Kuortane, 3 de febrer de 1898 - Hèlsinki, 11 de maig de 1976) fou un arquitecte finlandès, un dels mestres de l'Arquitectura Moderna. Al llarg de la seva vida desenvolupà una obra molt personal, ubicada dins el corrent de l'arquitectura orgànica i fortament vinculada a la seva Finlàndia natal. És considerat com el «pare de l'Arquitectura Moderna» a Escandinàvia.[1] A més de l'arquitectura, la seva obra inclou el disseny de mobles i objectes de cristalleria.[2]
Biografia modifica
El poble de Kourtane on va néixer Alvar Aalto, està ubicat entre la zona lacustre del centre de Finlàndia i les planures de la província occidental d'Ostrobotnia.
Alvar, que fou el més gran de tres germans fills d'una família de classe mitjana de funcionaris civils, evocarà sempre la figura del seu pare, Johan Henri Aalto, enginyer en geodèsia i cartografia, tot recordant la «gran taula blanca» de treball. També evocarà la seva mare: Sally Matilda Hacksted la qual era «pedagoga que mai havia fet pedagogia» i les seves ties que eren mestres del liceu, les quals seran per a ell «les seves mestres de l'arquitectura, que mai ningú podrà igualar».
Als 5 anys la seva família anà a viure a Jyväskalä, una ciutat que restarà per sempre associada al nom d'Alvar Aalto, ja que al llarg de la seva carrera, va arribar a dissenyar 70 construccions per a la ciutat i els seus rodals, de les quals se'n van realitzar 37. Durant les vacances anaven a Alvajärvi, a la residència Mammula, que Aalto restaurà quan era estudiant. Alvajärvi restara per ell el vertader lloc de la seva infància, és el lloc on foren enterrats els seus pares i els seus germans, morts prematurament.
L'any 1916 resideix a Hèlsinki i segueix els cursos de l'Institut Politècnic on es llicenciarà en Arquitectura l'any 1921. Durant aquells anys tingué lloc la revolució bolxevic a Rússia. El dia 6 de desembre de 1917, Finlàndia declara la independència, que és reconeguda definitivament en el Tractat de Tartu del 1920. Aalto estava immers en l'ambient cultural agitat de Hèlsinki, ple d'artistes i polítics que es movien per tot arreu. Una ciutat de refugiats russos de tots els colors, des de Lenin, que partí d'aquesta ciutat per anar a l'encontre de la revolució, fins als grans Ducs que gaudien de la relativa calma de la Finlàndia autònoma, congregats en el luxós Hotel Seurhoune, construït per l'arquitecte Armas Lindegren un dels professors d'Aalto a l'Institut Politècnic.
Els mestres i la formació rebuda per Aalto a l'Institut Politècnic, alhora teòrica i pràctica, li donà la dimensió històrica de l'arquitectura. L'any 1922, en el seu quadern de viatges diu : «L'estudi profund i admirat de l'antiga arquitectura local i dels seus valors, és tan important per a nosaltres, arquitectes professionals que ha esdevingut la base del nostre treball.». La metodologia d'ensenyament de l'Institut que lligava estretament l'estudi de la història al de la tècnica, explica el mètode aaltià de lectura històrica de les obres d'arquitectura. Així en el curs impartit per Jussi Paatela s'estudiava l'estructura de la casa de fusta i de la casa de pedra com una síntesi exemplar dels materials i de la forma, portant a terme, en paral·lel, una recerca sobre l'ús de la fusta conforme a les exigències contemporànies, com si es tractés d'un nou material. En el curs d'Armas Lindegren es tractava a la vegada de l'antiga arquitectura escandinava i de l'Arquitectura Moderna aleshores a la vanguardia a Europa, tot insistint en els aspectes funcionals de l'edifici associat a l'anàlisi teòric dels aspectes formals. Aquests mestres d'Aalto, juntament amb el compositor Sibelius i altres intel·lectuals, foren els animadors del moviment «nacional i romàntic» que portaren al renaixement cultural de Finlàndia, associat a d'independència, en aquell primer terç del segle xx.
El novembre de 1921, Aalto és admès a la «Societat Finlandesa d'Arquitectes», obre un estudi professional a Hèlsinki, i rep els primers encàrrecs consistents en la construcció d'una sèrie de pavellons per a la indústria de l'Artesania.
L'any 1923 retorna a Jyväskalä on s'estableix i obre un nou estudi. L'any 1924 es casa amb l'arquitecta Aino Marsio i fan el viatge de noces a Itàlia, un viatge que constituí per ambdós un fet molt important, en unir, intel·lectualment la cultura mediterrània amb la seva pròpia cultura escandinava.
L'any 1927 s'establí a Turku per realitzar alguns encàrrecs importants, entre ells una de les obres cabdals de l'Arquitectura Moderna, el Sanatori de Paimio que el donà a conèixer com un dels més grans arquitectes del funcionalisme.[3]
Obres modifica
- Sanatori de Paimio, (1932)
- Biblioteca Viipuri, (1927-1935)
- Pavelló de Finlàndia, Exposició Universal de 1937 (París)
- Pavelló de Finlàndia, Exposició Universal de 1939 (Nova York)
- Villa Mairea (1939). Noormarku, (Finlàndia)
- Òpera d'Essen (Alemanya)
- Residència Universitària Baker, (1948). Institut de Tecnologia de Massachusetts (Boston)
- Auditori Finlàndia (Hèlsinki)
- Biblioteca de l'Abadia de Mont Ángel, Saint Benedict (Oregó)
- Ajuntament de Säynätsalo (Finlàndia)
- Sala de Concerts (Viena)
- Església de les tres Creus (1958). Imatra (Finlàndia)
- Ajuntament, Biblioteca i Església de Seinäjoki, (1960-65). (Finlàndia).
- Casa de la Cultura (Hèlsinki)
- Edifici de la ciutat perifèrica Neue Vahr (Bremen, Alemanya)
- Centre de Cultura (Wolfsburg, Alemanya)
- Universitat Politècnica de Hèlsinki (Otaniemi, Espoo, Finlàndia)
- Edifici d'oficines de British Petroleum (Hamburg)
- Centre de ciutat de Castrop-Rauxel (Alemanya)
- Edifici de viviendes Schönbühl (Lucerna, Suïssa)
Significat de l'obra d'Alvar Aalto modifica
Alvar Aalto fou sempre un esperit independent que refusava tota norma, tant l'academicisme del passat com els nous dogmes del funcionalisme. Mai no fou un teòric, gairebé no té altres escrits que les transcripcions de les seves conferències. Rafael Moneo, amb motiu de la mort d'Aalto l'any 1976 publicà un article on diu :
- «Aalto hablaba poco de arquitectura: dejaba que aquella hablase por si sola. Pocos, escasos sus escritos, sus lecciones, Alvar Aalto no necesitó otros manifiestos que sus obras. Y, eso sí, sus obras eran (al menos así pienso que pueden ser entendidas) auténticos programas, furiosos ataques contra las arquitecturas académicas, contra cualquier forma que fuese de ortodoxia, contra la norma : Aalto parecía disfrutar con aquella continua negación de la forma que son sus obras, si bien lo protegía el sabio empleo de los materiales, el control de las sensaciones, el dominio de los espacios y de la luz, el conocimiento de las necesidades y del uso». (Article: «Rey muerto sin Rey puesto», publicat al núm. 13-14 de la revista Arquitecturas bis.)
Sense teoritzar, aportà modèstia (pavelló de Finlàndia a l'exposició de París, 1936), tecnologia (biblioteca de Viipuri,1927-35), atenció a la persona (sanatori de Paimio, Turku i Pori, 1932) i als detalls. La seva arquitectura blanca durà fins al 1939. En el període roig (ús del maó), treballà en la reconstrucció del país, en obres internacionals com l'edifici per a dormitori al MIT de Cambridge, EUA (1949) i el centre de cultura de Hèlsinki (1955-58). L'any 1953 inicià un segon període blanc, representat per la seva casa de camp a Muuratsalo i per la Maison Carrée, prop de París (1956-58). Són famosos els seus mobles, llums i objectes de decoració.
Referències modifica
- ↑ «Alvar Aalto - EcuRed». [Consulta: 22 juny 2019].
- ↑ Diccionario de Arte I. Barcelona: Spes Editorial SL (RBA), 2003. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 29 octubre 2014].
- ↑ «Alvar Aalto | Finnish architect» (en anglès). [Consulta: 22 juny 2019].