El vencedor final fou el jove Mathieu van der Poel (Corendon-Circus), que es va imposar en un sorprenent esprint a Simon Clarke (EF Education First) i Jakob Fuglsang (Team Astana). Van der Poel va ser el primer en trencar les hostilitats a manca de 43 km, però la seva aventura va ser ràpidament neutralitzada i contraatacada per Jakob Fuglsang (Team Astana) i Julian Alaphilippe (Deceuninck-Quick Step) a manca de 37 quilòmetres. Aquest duet arribà a tenir fins a un minut de diferència sobre el grup principal, mentre a mig camí, a uns vint segons es van mantenir durant molts quilòmetres Michał Kwiatkowski (Ineos Grenadiers) i Matteo Trentin (Mitchelton-Scott). En el darrer quilòmetre tot va canviar, mentre Kwiatkowski arribava al duet capdavanter, el grup principal s'acostava pel darrere a marxes forçades liderat per Mathieu van der Poel. En l'esprint van der Poel va passar per davant d'un sorprès Alaphilippe i s'emportà la seva victòria més important des que és professional.[1]
En ser l'Amstel Gold Race una prova de l'UCI World Tour, els 18 World Tour són automàticament convidats i obligats a prendre-hi part. A banda, set equips són convidats a prendre-hi part per formar un pilot de 25 equips i 175 corredors.[2]
El recorregut d'aquesta edició és similar al de l'edició anterior, amb 35 cotes i novament la darrera cota no és la tradicional cota del Cauberg sinó la de Bemelerberg a 7,3 kilòmetres de meta, i finalitzant la cursa a Berg en Terblijt. Això fa que es passi fins a quatre vegades per la línia d'arribada, amb el primer pas pel Cauberg al kilòmetre 52,5. S'hi torna a passar a manca de 85 kilòmetres pel final per iniciar les cotes més dures, com el Loorberg, Eyserbosweg i, sobretot, el Keutenberg amb rampes properes al 20%.[3][4]
Països Baixos
Simon Clarke (EF Education First)
Jakob Fuglsang (Astana)
_pictogram.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
