Obre el menú principal
Història d'Andorra
Història d'Andorra
Formació geològica
Període prehistòric
Període romà
Edat Mitjana
Alta Edat Mitjana
Baixa Edat Mitjana
Època moderna
Reforma i Contrareforma
Els Segadors
Segle XIX
Revolució Francesa
Entre absolutistes i liberals
La Qüestió d'Andorra
Segle XX
Primera Guerra Mundial
Del bucolisme a la revolució
Entre l'Estat català i Primo de Rivera
Guerra Civil
Segona Guerra Mundial
Andorra i el franquisme
Boom econòmic
Transició Nacional
Generació constitució
Segle XXI
Salt a la globalització
Transició energètica
Guerra antiterrorista
La crisi de les Subprimes
Crisi del paradís fiscal
Procés d'independència català i Andorra
Nacionalisme andorrà
Coprincipat parlamentari i monarquia
Història dels Països Catalans

A Andorra a causa de l'aïllament geogràfic que produeix la serralada dels Pirineus la població que hi habitava s'anava adaptant als canvis exteriors de manera lenta. Per aquesta raó es tenen molt poques restes de l'Imperi Romà i de la cultura Ibèrica a Andorra. Tanmateix, el país també va ser objecte de la invasió romana amb els efectes que això comporta.[1] Les fonts de l'època romana esmenten la zona pirinenca com un espai únic i global que comprèn les actuals comarques de la Cerdanya, l'Alt Urgell i Andorra. Pels romans, els Pirineus tenien un interès estratègic militar i comercial. Andorra s'ha de situar en aquest domini com una marca de defensa.[2][1] L'existència d'una xarxa viària (en la qual trobem la Strata Ceretana, situada a Llívia) que travessa els Pirineus de nord a sud va fer que el país no quedés al marge de Roma. Andorra, dins d'aquesta xarxa, estaria comunicada directament amb la plana de l'Urgellet –seguint el Valira– a través d'una via natural que permetria l'arribada de mercaderies i persones.[1]

HistoriografiaModifica

La veritable època fosca de la història d’Andorra és el període protohistòric i, encara més, el de la romanització. Els primers treballs que tracten d’aquesta època són de la dècada dels noranta. Avui encara hi ha dubtes sobre quins van ser els models i ritmes de la romanització, i sobre quin substrat cultural es va produir.

A l’escassetat de referències clares que trobem a les fonts escrites s’hi ha d’afegir la manca de jaciments urbans de referència. Tanmateix, aquesta tendència s’ha anat invertint als darrers anys, sobretot des del moment en què es va ampliar el camp de recerca, que ara se centra especialment en les formes de l’explotació dels recursos naturals.

Paral·lelament, els estudis recents sobre toponímia antiga i el paleoambient obren noves perspectives de recerca. El major coneixement sobre l’ocupació romana de l’Urgellet i la Cerdanya ha de proporcionar noves eines per entendre millor la romantizació a Andorra.

De texts clàssics només hi ha una font que pot consultar-se de forma digital als Viquitexts (fonts alternatives):

  • Històries, Polibi (s. I ane)

De les recerques abans esmentades, el resultat final ha donat prop d'una trentena de biografies, les més destacades de les quals són:

  • Xavier Solà i Xavier Llovera, «Els primers habitants del solà d’Engordany», Engordany, la vida al solà, segles ii aC - xx dC, Andorra la Vella, Ministeri d’Educació, Cultura i Joventut, 1993.
  • Cristina Yáñez, «La ceràmica dels primers pobladors», Roc d’Enclar, transformacions d’un espai dominant, segles iv-xix, Andorra la Vella, Ministeri de Cultura, 1997, p. 229-248.
  • Josep Maria Bosch i Cristina Yáñez, «Andorra entre els segles i i iv», Història d’Andorra. De la prehistòria a l’edat contemporània, Barcelona, Edicions 62, 2005, p. 77-88.
  • Josep Farràs, La romanització de l’Alt Segre. Un estudi toponímic, Tesi de llicenciatura, Universitat de Lleida, 2000.
  • Xavier Planas et al., «El substrat preromà en la toponímia relacionada amb inestabilitats de vessant en l’àmbit geogràfic nord-oriental de la península Ibèrica i zones properes”, Fontes Linguae Vasconum, 109 (2008), p. 481-509.
  • Abel Fortó i Xavier Maese, «Camp Vermell (Sant Julià de Lòria, Andorra). Evidència d’hàbitat rural i d’activitat metal·lúrgica a l’antiguitat», Actes del simposi Les vil·les romanes a la Tarraconense», Lleida, 2007.

Estat de la qüestióModifica

La "submissió" d'Anníbal i Roma sobre els andorrans (Guerres Púniques)Modifica

 
Ruta d'Anníbal (en vermell) en direcció Itàlia i els pobles ibèrics (en verd) que s'hi van oposar en batalla

L'enfrontament entre Roma i els cartaginesos d'Anníbal per la disputa del domini de la Mediterrània occidental fa evident la importància del Pirineu com a zona de pas i estratègia militar i comercial. L'any 218 aC, a fi d'evitar les zones d'influència de la colònia grega d'Empúries, aliada dels romans, Anníbal va utilitzar la vall del Segre per travessar els Pirineus, camí d'Itàlia. Al mateix any, el general Corneli Escipió, al capdavant de l'exèrcit romà, desembarcava a Empúries amb l'objectiu de tallar el proveïment de l'exèrcit d'Anníbal i controlar els passos pirinencs. En aquest context, l'historiador grec Polibi, en relatar el pas d'Anníbal pels Pirineus, esmenta els andosins, arenosins, ilergets i bargusis com a part de pobles sotmesos durant la travessa.[1]

« Després d'haver dut a terme els esmentats preparatius durant l'hivern i d'haver garantit així la seguretat de l'Àfrica i d'Espanya, en ser el dia ficat, avançà amb noranta mil soldats d'infanteria i uns dotze mil de cavalleria. Passà el riu Ebre i sotmeté les tribus dels ilergets, bargusis, aerenosis i andosins fins als Pirineus. »
Polibi, segle I aC

Ara bé, això no va ser probablement del tot així, ja que el poble iber va ser un gran resistent a aquestes invasions. Els estudis realitzats per tot Europa han acabat demostrant que els pobles celtes o íbers sotmesos foren molt hostils a Roma. Tant és així que a les terres celtes hi ha constància d'unions de tribus per a fer front a la invasió romana. Unions que Juli Cèsar utilitzà intencionadament per a atiar els ànims dels seus i així justificar les guerres d'invasió.

Durant el segle XIX es varen escriure i fer circular a Europa epopeies heroiques recolzades per aquestes evidències. Eren històries de bàrbars contra romans. La intenció era fer veure un líder celta, ibèric o d'una tribu germànica el coratge, la valentia, la rigidesa, la determinació o la ferotgia d'una nació que es volia construir. Hi passen per aquest relat Viriat, Guillem de Suïssa, Vergentòrix, etc.

Tot i les evidents revoltes ibèriques, els pobles celtibèrics foren romanitzats. El procés de romanització comportà, entra altres, la incorporació del llatí en la vida quotidiana. També significà un regirament del mode de vida anterior. La urbanització esdevingué creixent. Hi hagué a més a més una incorporació de la religió romana que s'hibridà amb les indígenes.

Nota: avui dia el llatí figura encara en l'escut d'Andorra “Virtus, Vnita, Fortior”, dit d'una altra manera, l'acció o la força unida és més forta, en català. El llatí acabà desdibuixant les llengües celtibèriques. L'insígnia de l'escut andorrà prové de la cristianització d'Andorra durant l'Edat Mitjana, la qual cosa no impedeix que probablement a Andorra s'hi parlés el llatí un cop que Roma aconseguí envair amb eficàcia tota la península ibèrica.[3][1]

Restes arqueològiquesModifica

Vegeu també: Procés de romanització

Sense entrar massa en el detall dels estris, ornaments i altres materials d'època romana trobats a Andorra, les excavacions arqueològiques mostren la presència de romans al país ja a partir dels s. II i I a.C. fins al s. V dC en diversos jaciments. Els andosins dels segles II i I a.C., en el procés de romanització, comencen a produir vi a la manera romana al Roc d'Enclar d'Andorra la Vella. Les restes demostren que hi havia una granja de vins que formaria part, probablement, d'un mosaic de propietats d'una vil·la situada a la plana de l'Urgellet on es traslladava el vi per a la seva comercialització.

Els romans, en voler alguns productes de muntanya, van haver d'administrar el territori dels andosins. En aquest intent, Andorra va ser incorporada a l'Strata Ceretana com a camí secundari. De fet es pot dir que va ser una de les primeres conseqüències de la dominació romana. Roma va millorar immediatament l'Strata Ceretana (també anomenada Strata Confluetana) i això va permetre la circulació de gent fins a Andorra, i el Camp Vermell de St. Julià de Lòria n'és una prova.

Al Camp Vermell (situat en mig del nucli urbà de St. Julià) les excavacions han desvetllat la primera tomba romana d'Andorra, que data del s. III dC, i les restes d'un recinte habitacional força malmès, també romà. L'esquelet correspon a una dona de 30 a 40 anys el dia de la seva mort. Finalment, es té documentada l'existència d'una altra tomba o cupa romana a l'església de St. Marc i Sta. Maria d'Encamp (situada actualment dins el cementiri comunal d'Encamp), en què es pot observar restes de vi i forats per a les ofrenes. També es té documentats dos forns d'època romana a la Vall del Madriu, a prop del refugi d'Orris de Setut.[4][1][5]

Ocupació dels "bàrbars"Modifica

Vegeu també: Invasions bàrbares

L'arribada migratòria dels pobles germànics va fer perillar l'Imperi Romà. En un intent per evitar que avancessin més del que ja ho havien fet, del 260 fins al 409, Andorra entrarà en l'anomenada Marca Hispànica. Es tractava d'utilitzar els Pirineus com una barrera natural acompanyada de castells que poguessin fer front a l'ocupació. És en aquest context que es construeix al Roc d'Enclar a Santa Coloma (poble que pertany a Andorra la Vella), el Castre d'Enclar (o dit d'una altra manera, el Castell d'Enclar). Aquest s'emmarcava en una primera línia de torres al peu de passos de muntanya que s'ajuntava a una segona línia de pobles fortificats situats entre Llívia i la Seu d'Urgell.

Les restes trobades al Castre d'Enclar deixen en evidència la construcció d'unes 3 torres endinsades en un habitacle de 5600 m2 de mitjans del segle IV i V, però que va començar a ser abandonat cap al segle VI. Avui en dia aquest castre o torres de defensa ja no existeix i només es poden trobar les bases de les torres que s'hi varen construir.

Nota: arran del segon pariatge, el copríncep episcopal va haver d'enderrocar-lo molt probablement com a part de l'acord que establia que cap dels dos coprínceps podia edificar una fortalesa a Andorra[4][1]

ReferènciesModifica

BibliografiaModifica