Obre el menú principal

Andorra durant l'Edat Moderna

Història d'Andorra
Història d'Andorra
Formació geològica
Període prehistòric
Període romà
Edat Mitjana
Alta Edat Mitjana
Baixa Edat Mitjana
Època moderna
Reforma i Contrareforma
Els Segadors
Segle XIX
Revolució Francesa
Entre absolutistes i liberals
La Qüestió d'Andorra
Segle XX
Primera Guerra Mundial
Del bucolisme a la revolució
Entre l'Estat català i Primo de Rivera
Guerra Civil
Segona Guerra Mundial
Andorra i el franquisme
Boom econòmic
Transició Nacional
Generació constitució
Segle XXI
Salt a la globalització
Transició energètica
Guerra antiterrorista
La crisi de les Subprimes
Crisi del paradís fiscal
Procés d'independència català i Andorra
Nacionalisme andorrà
Coprincipat parlamentari i monarquia
Història dels Països Catalans

L'Edat Moderna és per a Andorra un moment crucial entre l'annexió definitiva a Castella i la separació del projecte hispànic. El període comença amb la pesta que afecta notablement Andorra per bé que la manca de dates fa que no se sàpiga si aquesta malaltia ja havia penetrat el territori nacional andorrà molt abans d'allò de què es té constància.

Econòmicament les exploracions portugueses i hispàniques a l'Amèrica Llatina aporten el contraban del tabac i el comerç, dos nous pilars de l'economia andorrana. També el mercantilisme fa aparèixer les primeres companyies mercantils per bé que no tingueren una incidència de gran abast. De fet, econòmicament el país viu del gremi, del ferro i l'agricultura. La indústria metal·lúrgia s'apropa al seu apogeu.

Socialment, culturalment i políticament el país és dins dels actuals Països Catalans. Els andorrans se senten catalans. Comparteixen la cultura catalana, poden assistir a les Corts Catalanes i viuen dins d'un mode de vida propi dels Països Catalans. La indústria metal·lúrgica andorrana es basa en el model de farga catalana.

Els Països Catalans actuals són dins del regne d'Espanya que té projectes imperials. A banda de voler fer-se amb tot el continent nord-americà, també procura fer-se amb Portugal i bona part d'Europa. Mercès a diversos matrimonis Castella aconsegueix pujar al tron del Sacre Imperi Romà. Aquest Estat compost d'Estats és una confederació que trobem una mica per tot Europa: Aragó-Catalunya, les Lligues Suïsses, els Països Baixos, etc. El model permet a la corona castellana fer-se amb territori aliè.

L'esclat de les guerres protestants porten la corona hispànica a voler imposar el catolicisme mitjançant el Tribunal de la Inquisició a Andorra. Andorra no era ben bé un territori protestant però és durant les guerres de religiós franceses que el títol de copríncep es trasllada a París passant per dinasties protestants. Això fa que des d'Europa s'acusi el territori de ser hugonot. Tot pretextant presència de bruixeria el copríncep episcopal aprofita per a introduir la Inquisició hispànica a Andorra.

Els andorrans acusaren el copríncep de voler-los castellanitzar. La corona hispànica utilitzà efectivament la Inquisició per a imposar el model centralitzat francès. Aquest havia de contemplar l'extermini de tota llengua que no fos la francesa a França. Per tant, en territori hispànic, és a dir, català, castellà, basc i portuguès, la corona hi promogué intencionadament una política molt hostil envers les diferències lingüístiques i religioses.

És sobre el model centralitzat de l'absolutisme francès que es jugà el futur d'Andorra. La Guerra dels Segadors fou un intent per part de Catalunya d'aconseguir la independència. Aquesta guerra cal emmarcar-la dins la rivalitat entre França i Castella. Una rivalitat que al cap i a la fi té en comú l'ambició de les dues bandes de fer-se amb un imperi universal.

L'imperi universal castellà passava per fer-se amb Portugal i tota la península ibèrica. Per aquest motiu la Guerra dels Segadors fou acompanyada per la Guerra de la Restauració portuguesa. Andorra donà suport explícita a Catalunya en considerar-se territori català. Això mateix tornà a succeir amb la Guerra de Successió Espanyola.

La desfeta de Barcelona el 1714 porta el parlament andorrà a reinterpretar els Pariatges i la situació legal de l'època. Per tal d'evitar que Castella imposi també els Decrets de Nova Planta a Andorra, el parlament fe saber a Castella que amb els Pariatges Andorra ja era independent i que els andorrans no eren catalans. És l'estratègia de fer-se l'andorrà: negar les coses i jugar a embolicar la troca. En realitat Andorra era Catalunya però el seu copríncep episcopal era del règim i no estava disposat a perdre els seus drets sobre Andorra i per aquest motiu avalà els arguments del Consell General. Així doncs fe tots els possibles perquè Espanya i França avalessin el nou relat.

Dit i fet, Andorra esdevé un Estat a part encara que ni Espanya o França se n'acabin d'adonar. Oimés, França com Espanya segueixen considerant Andorra territori seu perquè encara tenen ambicions de controlar-la i absorbir-la definitivament. De fet, el Tractat dels Pirineus és una il·lustració perfecta de la teoria promoguda per l'estat francès segons la qual Catalunya forma part de les "seves fronteres naturals". Sent així, Andorra havia de ser forçosament francesa per a l'Estat monàrquic francès.

HistoriografiaModifica

La difícil situació d’Andorra en relació amb els seus veïns, dues monarquies absolutes que construeixen, a partir del segle XVII a França i sobretot a partir del l’arribada dels Borbons a Espanya, unes potentíssimes estructures d’estat, ha estat el centre de la recerca històrica en aquest període, que podríem dir que culmina amb la crisi de la quèstia del 1793.[1]

La voluntat dels andorrans de preservar els seus privilegis i la definició del concepte de Valls neutres són al centre d’algunes de les principals investigacions fetes sobre l’Andorra dels segles XVI i XVII.[1]

Al costat d’aquesta història més institucional i política, els estudis sobre els aspectes de l’economia i la demografia andorranes prenen volada, mercès a la riquesa de les sèries documentals que permeten fer tractaments estadístics a la informació. La història social també despunta, sobretot amb l’estudi de les fonts del tribunal de Corts, que ens proporciona un material d’una extraordinària qualitat.[1]

Les fonts consultables de més rellevància són:

  • Ignasi J. Baiges, Mariona Fages, Diplomatari de la vall d’Andorra - segle xiv, i (iii), Andorra, Govern d’Andorra, 1993.
  • Susanna Vela, Diplomatari de la vall d’Andorra - segle xv, iv (iv), Andorra, Govern d’Andorra, 2002.
  • Domènec Bascompte, Diplomatari de la vall d’Andorra - segle xvii, iii (vi), Andorra, Govern d’Andorra, 1997.
  • Jordi Buyreu, Diplomatari de la vall d’Andorra - segle xviii, v (vii), Andorra, Govern d’Andorra, 2012.

Dins la biografia que es pot consultar de l'època, s'hi compta prop de seixanta referències. De la documentació original rellevant cal posar èmfasi sobretot a:

  • Manual Digest
  • Politar Andorrà

La vida a Andorra durant l'Edat ModernaModifica

La Pesta a AndorraModifica

L'arribada de la pesta negra va ser la causadora de la mort prop de la meitat de la població europea. Fou una epidèmia característica del medieval però també de l'Edat Moderna. Els bizantins en van patir una, però, la segona que es va donar cap al final del medieval va ser devastadora.[2] Andorra, però, només va donar signes de contagi just al principi de l''Edat Moderna. Si més no les fonts escrites parlen de la pesta en aquesta època. Segons els documents d'època, la malaltia va arribar a la frontera catalana l'any 1348 i a partir d'aquí es va estendre per Andorra. El 1652, per exemple, es va formar una reunió d'urgència, la Junta del Morbo, al Consell de la Terra, per prendre mesures contra la pesta. L'any 1721 el Bisbe de Guinda dona instruccions per tancar la frontera a fi d'evitar que l'epidèmia passi de Marsella a Andorra i d'Andorra la resta de la península Ibèrica. Però no es té constància que la pesta d'aquest any trepitgés sòl andorrà. Les epidèmies van ser les causadores d'una natalitat i mortalitat altíssimes a Europa. La situació fou molt greu. L'any 1678 una carta del Consell de la Terra al governador del comtat de Foix sol·licita cereals a causa de la “misèria” que pateixen moltes famílies.[3][4]

L'economia andorranaModifica

Tot i la pesta, l'economia andorrana reprèn el creixement dels segles XII-XIV. Es combina agricultura, ramaderia, indústria artesanal, metal·lúrgica i dos nouvinguts: el tabac i el comerç. La mortalitat i natalitat segueixen sent altes, encara que la població hagi augmentat a conseqüència de l'activitat econòmica. Les exploracions i posteriors colonitzacions no van influir en cap aspecte de l'economia andorrana, llevat de l'arribada del tabac. La fisiocràcia i mercantilisme, característics de l'Edat Moderna, tampoc van tenir cap incidència sobre Andorra, llevat del comerç i la introducció de companyies comercials i mercantils modernes.[5][6] Tots els sectors en van tenir i aquestes aprofitaven les taxes dels estats veïns per comerciar. Es va crear, fins i tot, una Societat de Mercaders andorrana.[6]

L'agriculturaModifica

En línies generals l'agricultura dels segles XVI i XVII era de tipus tradicional i no va aconseguir acabar amb les èpoques d'escassesa alimentària. Els períodes de fam van continuar i la producció era insuficient per cobrir les necessitats de la població. Tot i la collita de cereals i la producció de vi, les tècniques de conreu no van variar. A Andorra les tècniques es limitaven al guaret, l'adob orgànic i la rotació de conreus. El cultiu va eixamplar, això sí, el territori dedicat a l'agricultura.[6][7][8]

El tabac i contrabanModifica

 
Terreny de cultiu de les fulles del tabac.
Article principal: Museu del Tabac

La popularitat del tabac, descobert per Cristòfol Colom, de què va gaudir a Europa, el va portar a Andorra. A partir del segle XVII els governs veïns van començar a controlar-ne l'entrada, sortida, cultiu i venda, ja que representava una font d'ingressos públics important. Un fet que fa portar al monopoli estatal a Espanya i França. Serien probablement aquests motius els que van empènyer els andorrans a comerciar amb tabac. La manca de fiscalització sobre Andorra deguda al procés de cessió de privilegis (franquícies) encetat durant l'Edat Mitjana va possibilitar el contraban. La primera notícia escrita sobre tabac a Andorra data de l'any 1692 en què el Consell de la Terra va prohibir els seus membres de fumar durant les reunions. No obstant això, diferents autors situen el cultiu de tabac a Andorra cap al s. XVII, i d'altres cap al principi del s. XVIII. Aquest nou element aportà noves fonts de riquesa a una àmplia capa de la població. Les pressions successives del govern espanyol van portar el Consell de la Terra a prohibir-ne el cultiu en diverses ocasions durant el segle XVIII. Tot i així els andorrans no van deixar de cultivar-lo. Això va comportar una sèrie de decrets i ordres per part del Consell de la Terra en què es reclutava gent armada per arrencar les mates, capturar i condemnar els contrabandistes; especialment estrangers, molts dels quals desertors de l'exèrcit espanyol. La frontera va ser de fet controlada per guàrdies espanyols. Les fires i mercats van esdevenir per als andorrans un bon element per la pràctica del contraban.[9][10][11]

La ramaderiaModifica

La ramaderia andorrana es caracteritzava per l'explotació ovina que comporta la transhumància. Els ovins havien de ser traslladats al fons de la vall durant l'hivern i després cap al cim durant l'estiu. És aquest trasllat que rep el nom de transhumància; i per al país va ser de vital importància. Entre els segles XVI i XVII es van signar diversos convenis entre algunes parròquies i comunitats veïnes sobre el dret d'explotació de les terres frontereres entre Andorra, Catalunya i França. A vegades van acabar en disputes com va ser el cas de la Solana del Pas de la Casa. El litigi va enfrontar els pobles francesos de Merens i Ospitalet amb les parròquies andorranes de Canillo i Encamp. Les parts implicades han anat firmant al llarg dels segles diverses concòrdies fruit de baralles mil·lenàries que durant molt de temps ha donat la sensació de no tenir fi. Finalment el 1835 se'n va signar una darrera en la qual els pobles francesos reconeixen el territori com a propietat exclusiva de Canillo i Encamp.[12][13][14][15][16]

Els drets d'explotació de pastures situats entre dues parròquies també van ser objecte d'altercacions entre comuns. Encamp i Canillo es van disputar l'ús de les muntanyes situades prop d'Envalira. L'any 1672 els dos comuns acordaren explotar-se conjuntament la zona que posteriorment es coneixerà com a Terreny de la Concòrdia. Després d'anys, també mil·lenaris, de disputes s'ha acabat cedint el territori al Comú d'Encamp.[17][18][15][16]

La indústria artesanal i metal·lúrgicaModifica

Article principal: Farga Rossell
 
Entrada del Museu Farga Rosell situat a la Massana

La indústria artesanal i la metal·lúrgia van viure moments d'apogeu al territori nacional durant el segle XVII. A Andorra es té documentada l'existència d'un únic gremi. Es tracta del de paraires i teixidors que es va constituir com a gremi el 1604. El bisbe d'Urgell, Andreu Capella, va concedir i confirmar els punts sobre els quals s'havia de regir la Confraria dels Paraires de Sant Pere de Màrtir i Sant Ivó d'Escaldes. L'any 1606 el Consell de la Terra va passar a controlar la germandat administrativament. Esclades va ser el nucli del gremi vist que posseeix aigües termals, element bàsic per poder desenvolupar una indústria d'aquesta mena. La seva existència va comportar algunes obligacions religioses, fet que fa del gremi més que una associació professional: era de fet un grup social i cultural.[19][20][21][22]

Al llarg dels segles XVII i XVIII les fargues van assolir la seva màxima producció de ferro a Andorra. El territori nacional es va convertir en el centre de producció de lingots de ferro. Les fargues andorranes van adoptar el sistema de “farga a la catalana”. Es venien lingots de ferro destinats a mercats catalans. A Andorra se'n van construir 6, però amb el temps aquest nombre anirà pujant fins a una desena. Les fargues es van repartir entre les set parròquies. Les més importants són la Farga d'Areny i la Farga d'Ordino, propietat de la família Areny. Van ser les darreres en tancar les portes, però també cal destacar la Farga Rosell (avui un museu) i la Farga de Moles (un altre museu en l'actualitat). Com a conseqüència d'aquesta activitat van aparèixer meners a Ransol, Encamp i a la Vall del Madriu.[23][24][25][22]

El comerçModifica

El clima d'Andorra no permet conrear una gran quantitat de productes, i com que no tenia tampoc aliments de primera necessitat en abundància, els andorrans van dedicar-se naturalment al comerç. El comerç va esdevenir en poc temps de vital importància i això va portar al Consell de la Terra, i avui dia els governs actuals, a defensar sempre els privilegis fiscals cedits pels dos coprínceps perquè possibiliten la venda de productes més varats. La pràctica inexistència de guerres a Catalunya, Espanya i França, però també la desaparició de la pesta al segle XVII va afavorir el comerç a Andorra. Els mitjans de transport habituals eren les mules i els cavalls, ja que el terreny no permetia el passatge de carruatges. Els camins rals i ports es van transformar en les vies principals de circulació, i el comerç amb França es veia tot sovint blocat a causa del clima que tallava la comunicació durant 8 mesos l'any. Les fires i mercats es van desenvolupar ràpidament i els coprínceps no van trigar a voler-los controlar. Lluís XV el Ben Amat, copríncep d'Andorra i rei de França, va promulgar un decret l'any 1767 en què s'especificava el tipus i quantitat de mercaderies que els andorrans podien importar. En un principi, però, les fires estaven prohibides al país. Es va necessitar la insistència dels habitants d'Andorra perquè finalment el bisbe d'Urgell cedís el 1371 i atorgués el permís per construir una fira anual a Andorra la Vella. Aquest dret va ser ampliat pel comte de Foix, Gastó IV, i el bisbe, Roger de Pallars, l'any 1448.[26][27]

La Fira d'Andorra la Vella apareix com a mimètica traslladada a la societat terciària després que les fires de bestiar i ramaderia tinguessin sempre bona acollida. La Fira d'Andorra la Vella ha esdevingut un esdeveniment nacional en què cada any s'hi aplega tota la població i gent vinguda de fora que aprofita el seu temps lliure per comprar o informar-se de les novetats del mercat andorrà. La fira és de fet per al sector de l'automòbil un certamen obligatori. Tant el govern com el comú de la capital ajunten esforços tots els anys perquè la venda d'automòbils sigui millor que la de l'any anterior. La fira s'ha transformat també en un espai multicultural on els diferents immigrants del país acostumen a presentar-hi les seves especialitats gastronòmiques o culturals.[28][29][30][11]

L'estructura social d'AndorraModifica

 
Proclamació d'una pubilla en l'actualitat

L'organització social andorrana de l'Edat Moderna va triar l'estil de vida tradicional català basat en la casa pairal. Es va triar, en aquest sentit, un tipus d'heretament similar a l'existent a Catalunya. És a dir, segons aquest sistema, hi havia un “cap de casa”, amo absolut del patrimoni familiar, que, en morir-se, passava a un únic hereter universal: l'hereu o la pubilla. En succeir el seu pare, esdevenia el nou “cap de casa”, i li corresponia, per tant, mantenir el patrimoni familiar i casar-se per assegurar una descendència. Els altres germans o germanes es veien obligats a abandonar el sostre familiar. Podien emigrar a l'estranger o llogar-se com a mossos en una casa on necessitaven treballadors. Per als més afortunats quedava el casament amb l'hereu o la pubilla d'una altra casa, generalment pactat pels pares respectius que veien en el matrimoni l'acumulació del patrimoni d'ambdues cases.[31][32]

Així, la societat andorrana d'aquesta època es pot dividir en dues categories.

  • D'un costat estan els focs, és a dir, les cases pairals tradicionals riques. Com que els seus mitjans econòmics eren molt superiors als de la resta de la població, pagaven tribus al Consell de la Terra. Eren els únics en poder optar a seure al Consell del Comú o al Consell de la Terra. Els que tenien més prestigi, anomenats prohoms o capgrossos, ocupaven càrrecs més importants com ara el de cònsol (alcalde a Catalunya).[31][32]
  • La segona categoria comprèn la resta del poble, és a dir, el poble menut o casalers. El nivell econòmic d'aquestes famílies era abastament inferior als focs. Aquestes famílies estaven vetades del Consell de la Terra o Consell de Comú. Dit altrament, no podien participar en la vida política del país. Eren ben sovint cases de creació recent i els casalers (o cabalers) no podien fundar-ne una de nova. Treballaven també com a mossos per algun propietari o exercien de contrabandistes, pastors,...[31][33]

Aquest sistema de pubilles i hereus es veu encara reflectit avui dia a l'himne d'Andorra. A més, Escaldes-Engordany segueix escollint cada any una pubilla per molt que l'acte ja només representi un record de la tradició del país; que Andorra comparteix amb els catalans.[34]

Del punt de vista jurídic, els andorrans eren súbdits dels coprínceps. Com a tal, els andorrans havien de pagar la quèstia derivada dels pariatges. Per molt que el títol anés passant d'una família a una altra al llarg de l'Edat Moderna, els andorrans no van faltar mai al pagament de la quèstia. A més, el bisbe d'Urgell exigia censos, delmes, primícies,... que són els corresponents de l'època.[31][33]

Decadència i VergonyaModifica

Articles principals: Decadència i Vergonha
 
"Parleu francès, no us embruteu", inscripció en una escola nord-catalana, a Aiguatèbia i Talau. Des del segle XVIII i encara ara França ha volgut uniformitzar la llengua de tots els seus territoris per mitjà de la prohibició, la humiliació, la desaparició de topònims, gentilicis i noms de les llengües diferentes al francès (tot són patuès) a més d'altres mètodes propis de tots els genocidis lingüístics.

Durant els segles s. XVI i XVII el català ha substituït el llatí (encara que el segueixi utilitzant l'Església) i continua essent la llengua d'ús popular a tots els nivells: relació familiar, a l'administració,... sigui a Andorra, com a la resta de territoris catalanoparlants.[35] La prova més evident d'això a Andorra és la redacció del Manual Digest, Politar Andorrà i Llibres de Privilegis. Tots van ser redactats en llengua catalana.[36] No obstant això, a Andorra hi devia haver gent que sabia parlar francès, ja que el Consell d'Estat del rei francès redactava els decrets concernents a Andorra en francès; i lògicament calia algú per entendre'ls.[37]

Francesc I, rei de França i copríncep d'Andorra, va publicar l'Edicte de Villers-Cotterêts a través del qual tot text administratiu del Regne de França ha de ser redactat obligatòriament en francès, per molt que la població, com era el cas a Bretanya, parlés bretó.[35][38] És doncs aquest edicte el que explica per què el rei francès s'adreçava als andorrans en aquesta llengua.[37] A Andorra, però, s'utilitzava el català[39] com en deixa constància documentació d'època, com l'estudi de delinqüència Perquè ara –gràcies a Déu– hi ha justícia.[40] La prohibició del català al Rosselló es va donar amb el Tractat dels Pirineus.[35][38] Lluís XIV va ser el responsable de fer del francès la llengua de l'aristocràcia, cosa que va tenir repercussions per tota Europa. No és d'estranyar doncs que els phylosophes de la Il·lustració es fessin entendre al continent.[41] L'any 1700 Lluís XIV, per exemple, va deixar per escrit que “l'ús del català repugna i és contrari a l'honor de la nació francesa”. Unes paraules de plena Guerra de Successió on els anglesos van venir a ajudar els catalans en contra de Castella i França. La Convenció del 1794 de la revolució francesa no ajudarà a la diversitat lingüística francesa, ja que decreta l'obligatorietat del francès per “anihilar el patuès i universalitzar l'ús del francès” quan només 10% de la població francesa el parla. Comença a França l'anomenat genocidi lingüístic conegut com “La Vergonha”.[35][42]

Del costat espanyol el casament entre Isabel la Catòlica i Ferran el Catòlic va ser el punt d'inici de la castellanització de la cort i aristocràcia catalana. Alguns escriptors catalans, enlluernats per la renaixença de la literatura castellana derivada d'aquest casament, canviaran el català pel castellà. S'inicia així un procés de retrocés durant el segle XVIII conegut com a “Decadència”. La població catalana es negà a castellanitzar-se[35] i aquesta actitud també la trobem a Andorra.[43] L'evidència d'això és el Decret de Nova Planta. El Consell General hi reacciona sol·licitant la publicació del Manual Digest, Politar Andorrà i Llibres de Privilegis, tots escrits en llengua catalana.[37][43] Per a les autoritats andorranes, a més, la Introducció del Tribunal de la Inquisició espanyol a Andorra es va veure com un intent de castellanització, i per tant, van provar d'eliminar-lo.[44] Del punt de vista evolutiu, els documents andorrans deixen constància d'una presència marcada del català antic a Andorra però que comença ja a evolucionar cap a les formes actuals. La “o” àtona és força present, la utilització marcada del demostratiu “lo” també. S'emmudeixen les “r”, “nt” i “t” finals i les “eix” s'escriuen “segueÿx” per la diglòssia. Pel que fa al gènere, aquest ja se substitueix a poc a poc per les formes actuals: “as”/“es”. També s'observa una presència important de possessius rossellonesos: “mon”, “ton”,... o altres “mia”, “tua”, “sua”.[45]

Art a petita escalaModifica

Article principal: Museu Casa Cristo
 
Retaule de l'Església de Sta. Coloma (parròquia d'Andorra la Vella).

Els diferents corrents artístics i polítics de l'època moderna a Andorra arriben de manera desigual. És per aquest motiu que l'art a país fou molt discret, amb poquíssims canvis. Políticament parlant, les idees de la Il·lustració franceses es veuen reflectides en la necessitat de recopilar la història, la geografia, les tradicions i la forma jurídica del país. Mostra d'això és la redacció del Manual Digest i el Politar Andorrà. Els andorrans van utilitzar doncs la tècnica de l'Enciclopèdia dels phylosophes per protegir-se de les conseqüències derivades de la Guerra de Successió. Ara bé, hi ha una diferència entre els il·lustrats i els andorrans que utilitzen un to conservador i religiós en aquests reculls. A més, no ho fan perquè vulguin imitar la Il·lustració. Els llibres poden ser considerats com a art.[46][47]

Pel que fa a la vessant artística, el territori nacional no va gaudir ben bé ni del renaixement, ni del barroc. L'aïllament de la societat andorrana envers la resta de països va fer que se seguís construint i imitant el romànic. Tot i així, l'enriquiment econòmic del final de l'època moderna va portar el país a incorporar retaules a les esglésies romàniques d'Andorra. També l'ampliació d'esglésies ja construïdes amb capelles laterals o canvis als abissos semicirculars que es transformen en quadrats i on se'ls canvia l'orientació. Les esglésies parroquials d'Ordino, Canillo i la Massa en són bones proves. Gràcies a la indústria del ferro s'incorporen reixes.

Els retaules andorrans són de fusta, de petites dimensions i d'estructura d'un sol pla a causa de les mides modestes de les esglésies. El segle XVI els retaules presenten dues tendències: la gòtica (com el retaule de St. Maria d'Encamp) i la renaixentista (com ara a St. Joan de Caselles). El segle XVII algunes esglésies comencen a embellir l'altar major i les capelles laterals amb retaules d'estil barroc (com el retaule de St. Joan Baptista de l'església de St. Esteve). Els temes més representats són el martiri i purgatori, la Passió de Crist, els arcàngels Miquel i Gabriel o Mare de Déu.[46][48][49]

Pel que fa a l'arquitectura civil, el territori nacional veu com es construeixen les primeres grans cases de famílies benestants en pedra, de les quals han perdurat alguns exemples rellevants: la Casa de la Vall i la casa dels Areny-Plandolit. Les cases tradicionals andorranes són cases senzilles, adaptades al terreny i a l'economia muntanyenca. Les parets són de pedra, les façanes pobres, amb fusta per construir-hi escales, portes, finestres,... El segle XVI i XVII es caracteritza per cases d'un o dos pisos i cap al final del s. XVIII apareixen cases de tres pisos. Cada nivell tenia una funció. La borda, per la seva banda, s'ha d'entendre com un edifici complementari a l'activitat econòmica de la casa. Per això se situava normalment a mitja muntanya.[46][50]

Segles XVI i XVIIModifica

La Casa de la VallModifica

Article principal: Casa de la Vall
 
Els 7 poetes, inaugurats l'any 2014. Situats davant del Consell General, per sobre del Comú d'Andorra la Vella. Són obra de Jaume Plensa.

Les reunions del Consell de la Terra es feien tot sovint després de la missa als porxos de les esglésies, tal com s'ha vist a l'Edat Mitjana. Les reunions van seguir fent-se als porxos. Però, les tempestes i mal temps, propis d'un paisatge muntanyenc com és l'andorrà va forçar el Consell de la Terra a comprar l'any 1702 la casa de la família Busquests, avui coneguda amb el nom de “Casa de la Vall”. L'edifici es transforma doncs en la seu del parlament andorrà pels segles venidors.[51][52]

L'any 1580 Antoni Busquests va fer construir l'edifici per a casa particular. La família Busquets hi va viure fins que al principi del s. XVII va morir l'últim membre de la família, que era capellà. És una casa de planta, gairebé quadrada, de 17 m d'amplada per 22 de llargada, amb dues parets metres gruixudes, que arriben fins al sostre. A la dovella central de la porta hi ha l'escut de la família Busquets, i a sobre l'escut d'Andorra amb la inscripció Domus Conilii Justitiae Sades, que vol dir “Casa del Consell i la Seu de la Justícia”. Efectivament, la casa va servir tant de parlament, com de justícia vist que les bruixes se les cremava a la “curia” de la mateixa casa.[53][51][54]

L'edifici consta de tres pisos. Al primer pis hi trobem la Sala dels passos perduts, que servia de menjadors pells consellers i d'avantsala a la sala del Parlament. És per aquest motiu que se l'anomena així, perquè tot allò que s'hi parlava era perdut, vist que era a la sala del Consell General on es prenia finalment les decisions.[51][55] A la sala del Parlament també hi ha un altar perquè antigament abans de procedir a les sessions parlamentàries, els consellers resaven a Déu. D'ençà de l'aprovació de la constitució no s'ha tornat a pregar abans de les sessions. No obstant això, sí que es fa sonar una campana situada a la part del darrere de l'hemicicle, que és la que dona per començada la sessió.[56][54] S'hi pot trobar, igualment, una sala de sindicatura i una cuina. El mal temps feia que els consellers haguessin de quedar-se diversos dies a la Casa de la Vall perquè la neu els aïllava de la resta del país i no podien marxar cap a casa seva.[57][54]

Finalment, el parlament andorrà té diversos elements arquitectònics destinats a la seva defensa. S'hi poden trobar torres, talaies o una petita torre circular i set matacans.[51] Endemés, a dins de la casa, just a dins del parlament hi ha un armari, “l'armari de les set claus” on els consellers guardaven les lleis sota set claus, d'aquí el nom. Ara bé, al principi era l'armari de les 6 claus, ja que cadascuna representa una parròquia i Escaldes-Engordany es va independitzar molt més tard. Aquest armari va guardar durant molt de temps el pariatge del país.[58]

L'edifici, però, ha sigut abandonat i actualment el Consell General es reuneix a la nova seu situada just davant de l'antiga casa. Va ser el 2011 quan es va fer la mudança, tot i que encara se segueixen celebrant reunions a l'antic edifici. Aquests, però, ja només són reunions d'inici de curs parlamentari quan s'acaba d'elegir el nou parlament després d'eleccions. En sortir de la sessió s'hi pren, normalment, la fotografia de “família” de tots els consellers amb les vestimentes típiques de l'època moderna i tot seguit s'inaugura la legislatura a la nova seu.[59] L'antic edifici serveix de museu per a la resta del temps.[60] D'altra banda, sigui en l'antic com al nou edifici, a cada extremitat de l'hemicicle els parlamentaris hi col·loquen la fotografia dels dos coprínceps corresponents a la legislatura en decurs.

Per últim, l'any 2014 es va inaugurar la col·locació de "els 7 poetes", una obra de Jaume Plensa, davant del parlament mateix. L'obra són 7 escultures en forma de 7 homes que en realitat són 7 torxes que decoren el parlament andorrà. Fou cedida al Consell General per Ramon Cierco i actualment l'obra hauria de quedar-se exposada durant uns sis anys. Si al final d'aquest període es renova el temps d'exposició, és molt probable que esdevingui un símbol més i element indissociable del parlament del país. Les escultures, a més, han estat col·locades sobre la Plaça Llídia Armengol, la dona que va lluitar per l'educació andorrana, fent de la plaça un homenatge a la dona. En aquest sentit, s'ha de remarcar que durant la legislatura del 2011-2015, el parlament aconseguí la paritat de manera espontània. Així el parlament andorrà és l'únic parlament del món que ha aconseguit la paritat dins l'hemicicle de manera espontània i sense cap llei.[61][62]

La Reforma protestantModifica

De Foix a ParísModifica

 
Possessions del Comte de Foix abans de la seva unió amb Navarra

Mentre el títol de copríncep es mantingué en el bisbe d'Urgell, el de l'altre titular, el comte de Foix, passarà per diverses mans al llarg de l'època moderna per, finalment, ser atorgat al rei de França. A partir d'aquest moment, el títol de copríncep seguirà mantenint-se a París sota monarquia absoluta o parlamentària, dictadura o república.[63][64][65][66][67]

Fins a arribar al rei de França, el títol passà de la filla de Gastó III de Foix, Isabel, al comtat de Bigorra pel seu casament amb Arquimbald de Grilly. La unió afegeix les possessions del comtat de Bigorra a les de Foix. Navarra i Aragó entren en guerra (Guerra Civil Catalana) per la successió del tron. Un cop Navarra és afegida a Aragó, Gastó IV es casa amb Elionor I de Navarra, filla del rei d'Aragó Joan II el Gran. Caterina I de Navarra es casa amb Joan III Albert, donant per iniciada la dinastia dels Albert. L'última Albert, Joana III, es casa amb la família Borbó, concretament amb Antoni de Borbó.[63][64][65][66][67][68]

El 1562 esclaten les guerres de religió entre catòlics i protestants a França. França està governada per la dinastia dels Valois que és catòlica, però Navarra està governada per protestants. La monarquia espanyola, per la seva banda, ha unit les corones d'Aragó i Castella. Castella i Aragó són precisament catòlics, contràriament a Navarra. S'inicia així també la guerra de religió a Les Espanyes.[63][64][65][66][67][68]

Quan Francesc II de Valois puja al tron només té 15 anys i tres famílies nobles comencen a esbatussar-se pel tron prenent com a excusa la religió. Així, es forma a França la Lliga Catòlica. Arribats a Enric III de França i Valois la corona francesa i catòlica té un problema: no hi ha descendència. La Lliga Catòlica busca llavors suports a la monarquia espanyola, cosa que es tradueix pel reconeixement del cardinal de Borbó com a hereu de la corona dels Valois.[63][64][65][66][67][68]

Pel que fa al costat episcopal, vist que els bisbes no es poden casar-se, el títol de copríncep seguirà estant en mans del Bisbe d'Urgell. Tanmateix, serà el rei o reina d'Espanya els qui el nomenaran perquè així li ho va demanar la monarquia espanyola al Papa Adrià VI l'any 1521. Els nomenaments de bisbes foren utilitzats per a castellanitzar els Països Catalans.

El problema amb aquest reconeixement és que el regne navarrès és protestant. S'inicia doncs la guerra entre Enric III de Navarra i Enric III de Valois. L'any 1589 finalment Enric III de Valois i Enric III de Navarra passen una aliança mitjançant la qual el navarrès esdevé hereu dels Valois i, per tant, rei de França. Poc després Enric III de Valois i de França és assassinat. La noblesa francesa es baralla doncs per la coronació perquè l'hereu legítim és protestant.[63][64][65][66][67][68]

El 1593 s'ha de convocar els Estats-Generals alhora que Enric III de Navarra decideix convertir-se al catolicisme. La conversió fa que la noblesa francesa l'esculli com a rei, heretant d'aquesta manera el títol de copríncep d'Andorra vist que el seu pare, Antoni de Borbó, havia heretat el títol a través de la seva dona, Joana III dels Albert.[63][64][65][66][67][68]

Finalment l'any 1594 el rei navarrès pren el títol de rei de França sota el nom d'“Enric IV de França”. Els andorrans van cobrar protagonisme en aquests Estats-Generals, ja que es van negar que el governador de Foix intervingués en els afers andorrans, per molt que fos en nom del rei, considerant que el rei era l'únic senyor a qui tenien. L'any 1618 el Consell francès, és a dir, els assessors del rei Lluís XIII, van resoldre el conflicte sorgit dels Estats-Generals dictaminant que el governador de Foix podia intervenir sobre els afers andorrans, sempre que respectés les particularitats (privilegis o franquícies) andorranes.[63][64][65][66][67][68]

Pel que fa al costat episcopal, vist que els bisbes no es poden casar-se, el títol de copríncep seguirà estant en mans del Bisbe d'Urgell. Tanmateix, serà el rei o reina d'Espanya els qui el nomenaran perquè així li ho va demanar la monarquia espanyola al Papa Adrià VI l'any 1521. Els nomenaments de bisbes foren utilitzats per a castellanitzar els Països Catalans.

Les conseqüències de la ContrareformaModifica

Vegeu també: Inquisició espanyola
 
El Tribunal de Corts d'Andorra fou introduït pel copríncep francès i la seva sala fou construïda a la Casa de la Vall.

Andorra rebé les conseqüències directes de les guerres de religió a França i de la introducció de la Inquisició a Espanya. Primerament, perquè del costat urgellenc el copríncep és catòlic. Segon, perquè mentre va canviant de mans el títol de copríncep a França, Bearn i el Llenguadoc reben influència calvinista. Navarra, que també esdevé ostentà el títol de copríncep, es proclama màxima impulsora del protestantisme. Andorra és doncs acaba sent considerada com un feu calvinista. La realitat és que era més aviat un territori catòlic i les tropes hugonots entraven al país per saquejar esglésies.

El Consell de la Terra va haver de demanar als comtes de Foix el cessament de les incursions hugonots. Les esglésies St. Serni de Canillo i St. Esteve d'Andorra la Vella en van sortir greument afectades. Per als andorrans els hugonots eren gent indesitjable que qualificaven de “plaga”.

En el marc de la Contrareforma, el Concili de Trento establí l'any 1611 l'obligatorietat de visites pastorals a les parròquies andorranes per part dels bisbes, així com l'obligació per als rectors de cada parròquia de portar llibres de registre de batejos, matrimonis i defuncions. L'interès era tenir controlats els habitants de tots els territoris susceptibles de rebre influència protestant.[69]

A més, s'implantà el Tribunal de la Inquisició a Andorra. La cancelleria episcopal rebé acusacions que apuntaven que els andorrans venien cavalls “luterans”. Acusacions que no devien ser molt verídiques. S'expliquen segurament per remors malintencionats que degueren provenir de la mateixa monarquia hispànica que devia voler controlar Andorra. Tot sabent que alguns dels seus coprínceps eren protestants, degueren probablement fer circular remors com la venda de cavalls luterans.

Amb el pretext el bisbe d'Urgell introdueix el Tribunal de la Inquisició de les Valls. Hi ha andorrans que van celebrar aquesta decisió, tal com en deixa constància al Manual Digest.Però el Consell General en particular va veure en la Inquisició una forma de castellanitzar el país i una intromissió en els afers andorrans.[44] En va demanar fins i tot una reducció dels membres al bisbat o la no apel·lació dels sometents a canvi de tributs o privilegis.

Nota: foren els reis catòlics els qui l'establiren a Espanya sota el nom de Tribunal del Sant Ofici.

Els oficials calvinistes del rei francès van advertir el copríncep francès del perill per a França de l'actuació d'aquest tribunal. L'any 1601, finalment, Enric IV de França i copríncep d'Andorra, en va prohibir l'actuació per dos motius:

  • la decisió fou presa unilateralment
  • i, això, vulnera el règim de coprincipat

Efectivament, el pariatge estableix que tota mena de decisió sobre Andorra s'ha de prendre de manera conjunta entre coprínceps. Llavors, França, a part d'acusar els andorrans de no haver evitat la introducció del tribunal, va autoritzar els veguers i batlles a tractar els delictes de religió mitjançant el Tribunal de Corts. Andorra es dotava així d'una altra institució. Un tribunal poc just perquè serví tribunal inquisitiu a l'ombra. El tribunal fou responsable de la caça de bruixes. Com que es creia que les zones de muntanya eren el refugi natural i lloc de trobada de les bruixes, a Andorra la denúncia per casos de bruixeria fou freqüent.[69][70][44]

Al Manual Digest s'hi explica com s'utilitzava la bruixeria per eliminar gent contrària a la “moralitat catòlica”. Canillo i Ordino són les parròquies on més bruixes s'han registrat. Es torturaven i després es cremaven a la “curia” de la Casa de la Vall. El roc de les Bruixes, és a dir, les restes arqueològiques d'escrits prehistòrics de l'Edat del Bronze, si va prendre aquest nom, és precisament perquè es pensava que era allà on es reunien. Un altre possible lloc de reunió fou el Barranc dels Dimonis a St. Julià de Lòria. Els andorrans creien que la vigília de St. Joan era el moment de màxima bruixeria. Pensaven que a l'estany d'Engolasters s'hi concentraven reunions importants de bruixes on proliferaven rituals de dansa “desenfrenats” a cos nu donant-se “cops ben forts darreres amb darreres”. Pensaven que si algú s'hi apropava i elles descobrien l'intrús, eren capaces de convertir-los en “gatassos negres”. També es creia que per ser bruixa a Andorra “t'havien de canviar el cor del costat dret” o no haver fet “la migdiada”.[69]

A aquesta persecució s'hi va afegir el fenomen del bandolerisme. Les guerres van provocar fam i misèria entre la població més desafavorida, majoritàriament rural, i Andorra era una societat ruralitzada. La gent va dedicar-se doncs al bandolerisme per sobreviure. La Inquisició fins i tot va acusar protestants de ser bandolers vist que aquests no sempre gaudien de bona fama; es consideraven delinqüents. És molt probable que els bandolers d'Andorra fossin protestants que fugien de la inquisició espanyola o francesa. Els andorrans van organitzar-se per combatre aquest fenomen. Van crear el “sometent”, un exèrcit d'homes que havien de protegir el bestiar i les collites. Si els sometents trobaven algú, el sotmetien al Tribunal de Corts. L'any 1583, per exemple, l'andorrà Jaume Guitar va ser detingut amb una trentena de bandolers més i després condemnat a mort pel Tribunal de Corts tot i haver declarat que “volia tenir una vida més interessant”.[69][71]

Nota: el règim de sometent o somatent és propi dels territoris de parla catalana. Avui no existeix als Països Catalans llevat d'Andorra on és oficialment l'exèrcit andorrà. Andorra no posseeix realment exèrcit. La quantitat d'andorrans fa difícil muntar un exèrcit. Tanmateix, s'entén que el sometent és encara vigent malgrat que no s'utilitza mai. De fet, Andorra manté acords de seguretat amb països de l'entorn per tal de garantir-se protecció en cas de guerra.

Segles XVII i XVIIIModifica

La Guerra dels SegadorsModifica

 
Born Centre Cultural, ubicat a l'antic Mercat del Born, mostra la Barcelona del 1700 i els fets de 1714 en el context de la Guerra de Successió.
Article principal: Guerra dels Segadors

Els andorrans van donar suport als catalans perquè se sentien catalans. Tot i el règim de coprincipat, Andorra formava part de Catalunya i podia assistir a les Corts Catalanes com a autonomia catalana.

Quan l'any 1641 les autoritats catalanes, presidides pel canonge de la Seu d'Urgell, Pau Claris, proclamen rei de Catalunya a Lluís XIII, rei de França, el rei català, en realitat francès, també esdevé copríncep d'Andorra o s'uneixen els títols entre Catalunya, Andorra i França. Aquesta situació obliga Pau Duran, bisbe d'Urgell i defensor de Castella, a deixar el bisbat i refugiar-se a Castella. La fugida es tradueix automàticament en la pèrdua de sobirania andorrana, ja que l'any 1642 Lluís XIII usurpa dels drets de Pau Duran. Durant 10 anys el copríncep episcopal no participarà en la política andorrana fent que el país quedés sota ordre d'un sol senyor. De resultes, Andorra ha de pagar tributs, allotjar i mantenir tropes franceses.

El Consell de la Terra va iniciar negociacions per suprimir aquestes disposicions. La presència d'aquestes tropes fomenta la inestabilitat social al país generant un augment de la delinqüència. També va comportar que França i Catalunya demanessin homes andorrans per reforçar les tropes catalanes i franceses. Tot i així el Consell de la Terra va sol·licitar a Carles d'Àustria la renovació dels privilegis duaners i passaports per poder fer transhumància entre Catalunya i Andorra. Això explica una societat molt collada per la supervivència i els actes que es prenen són moltes vegades en virtut d'això.

Les guerres van afectar severament l'economia del país. Quan Carles d'Àustria atorga els privilegis provoca més tensió entre França i Castella sobre Andorra. Els síndics van haver de declarar-se neutres. Però la situació va continuar així fins a la signatura del Tractat dels Pirineus (1659) on els dos regnes fan la pau, però Catalunya perd la Catalunya Nord que passa a mans franceses.

El regne francès pretenia en aquella època fer-se amb Catalunya. Per això aconseguí esgarrapar-ne una part. Citacions del mateix rei permeten avui dia albirar que l'actitud del monarca francès sobre Andorra de mantenir-ne el pariatge tenia a veure amb la seva intenció de fer-se amb el territori català que en aquella època incloïa Andorra.

Al final de la guerra França represalia Andorra. No va dubtar a imposar fortes sancions econòmiques als andorrans sota pretext que havien deixat passat guerrillers catalans per territori andorrà en direcció a la Catalunya Nord. El Consell General demanà crèdit als focs més adinerats per pagar les sancions. Mentrestant, el Principat de Catalunya retorna l'autoritat al rei castellà, Felip IV, i Joan Manel d'Espinosa, bisbe de la Seu d'Urgell, recupera el seient restablint el coprincipat.[72][73][74]

Guerra de Successió EspanyolaModifica

A la Guerra de Successió Espanya els mateixos escenaris de la Guerra dels Segadors es reprodueixen. Els andorrans se senten catalans i donen suport als territoris de la corona d'Aragó-Catalunya. Això vol dir que col·laboraren en contra del regne de Castella. A les dues bandes, Catalunya i Andorra, se sabia perfectament quines podien ser les conseqüències d'una successió dinàstica en mans dels Borbons. Els andorrans simpatitzen doncs amb l'arxiduc Carles d'Àustria o Carles III.

Nota: en ésser un territori minúscul és ben probable que des de França s'interpretés que els andorrans donaren suport a la monarquia absolutista de Lluís XIV. Però això no fou així. En aquella època el territori andorrà és altament contestat per Castella i França. Les corones volen fer-se amb Andorra i Castella qüestiona el règim de coprincipat. França sap que consentint-se copríncesa pot continuar un territori que considera seu de totes maneres.

L'any 1714 l'arxiduc és proclamat emperador de l'imperi austrohongarès i es veu obligat a renunciar al tron de la corona caralanoaragonesa. Anglaterra retira el suport i Barcelona és assetjada i ocupada per les tropes de Felip V de Borbó, fet que posa fi a la guerra. L'11 de setembre Barcelona capitula. Avui la data ha esdevingut el dia nacional de Catalunya, és a dir, la Diada de Catalunya. L'any 1716 Felip V promulga el Decret de Nova Planta als territoris catalans pel qual s'aboleixen les institucions i la sobirania del Principat de Catalunya. A més, el decret elimina el dret a parlar, escriure o llegir en català i imposa el castellà com a única llengua. Andorra viu aquesta situació amb recel, ja que els andorrans simpatitzaven amb Catalunya. És en aquest context polític que sorgeixen el Manual Digest, el Politar Andorrà i els Llibres de Privilegis.[72] Andorra ha vist com Catalunya perdia la seva sobirania i com l'imposen un rei, unes institucions i una llengua que no li són pròpies.[75][72][76] De por de perdre la sobirania, institucions i llengua, tal com l'ha perduda Catalunya, el país reacciona perquè, de fet, el rei hispànic és nét del rei francès i copríncep alhora d'Andorra. El problema és que la reacció comportarà maniobres força cíniques. En virtut dels Decrets de Nova Planta quan Castella aboleix les franquícies duaneres repercuteix sobre Andorra que és contemplada com a territori català. Això vol dir que tot producte que entrés a Catalunya, sigui andorrà o estranger, havia de pagar una taxa del 10% sobre seu valor. Era un perill per a l'economia andorrana perquè vivia de les franquícies.

 
Portada del Decret de Nova Planta.

El Consell General inicia negociacions on fa valdre l'argument que Andorra era neutral i que els esdeveniments a Catalunya no tenen connexió amb Andorra. Espanya hi acaba donant raó amb la Sentència de Manutenció que anul·lava aquest 10% exclusivament sobre els productes andorrans.[77][72] La sentència és cabdal perquè fa néixer de forma no volguda un Estat a part i independent anomenat Andorra.

L'estratègia andorrana tingué la sort de trobar-se amb un bisbe copríncep i no disposat a perdre el seu càrrec. Aquest assumeix els arguments del Consell General:

  • Andorra no és Catalunya en virtut dels Pariatges
  • Andorra es mantingué neutra

Per convèncer el monarca hispànic els andorrans envien una delegació a la cort amb formatges. El monarca es veu complagut i cedeix. França uns anys després confirma la sentència. Andorra esdevé un Estat sense que Espanya o França acabin d'adonar-se'n vertaderament.

Paral·lelament, el 1748 el Consell General demana la redacció a Antoni Fiter i Rosell del Manual Digest. És un memoràndum sobre l'origen històric d'Andorra i de la seva situació jurisdiccional per tal de dotar de coneixements i arguments als polítics andorrans. La intenció és evitar la ingerència espanyola.

El memoràndum es compon de 6 llibres en què es descriu la geografia, història, institucions d'Andorra, càrrecs polítics, justícia,... Hi apunta els usos, costums i privilegis i conclou amb una sèrie de màximes. La màxima és una sentència que conté un precepte moral, proposada com a regla de conducta.

Les màximes del Manual Digest són la clau perquè diuen als polítics andorrans com s'han de comportar. Resumidament totes visibilitzen els fets següents:

  • els andorrans són catalans en tenir tots els trets que els fan catalans
  • tenen un règim de pariatge que pot servir per a argumentar que no són catalans
  • els polítics sempre han de fer-se l'andorrà

El refrany català de fer-se l'andorrà és una forma per descriure la particular neutralitat andorrana. Es fa andorrà aquell que se'n va a veure el rei de França per dir-li que és molt gran i majestuós. Tot aprofitant, li regala alguns formatges i li diu que hauria de conservar els pariatges. Tot seguit, aquell que es fa l'andorrà se'n va a Madrid a dir-li que no li agrada França i que el rei hispànic és el més gran i majestuós. S'apressa al mateix temps de dir-li que és important de conservar els pariatges. I, en això mateix, va consistir l'estratègia del Consell General perquè Castella no imposés els Decrets de Nova Planta.

Nota: Andorra evoluciona a partir de llavors com la Catalunya independent que hauria d'haver evolucionat si no hagués estat annexionada a Castella. Catalunya per la seva banda evoluciona d'una altra manera. El català no hi és prohibit explícitament però per no incomodar les dues corones veïnes els andorrans aprenen les llengües dels veïns. Enforteixen les seves institucions i de cara a l'exterior es comporten com a Estat independent encara que ni França, ni Espanya els reconegui aquesta independència.

El Manual Digest deixa constància de la inquietud sobre l'actitud centralitzadora de Castella i França. També diu clarament que Andorra és catalana. Més endavant Antoni Puig decidí continuar la tasca del Manual Digest i escrigué el Politar Andorrà que es vol una continuïtat del Manual Digest. Al Politar Andorrà també s'hi pot llegir que els andorrans eren catalans fins que hagueren de fer servir l'estratègia posterior a la desfeta de Barcelona.

El Manual Digest incita els polítics andorrans a fer prova de servilisme de cara a Lluís XIV: "el major, el més magnífic, el més poderós, el dels millors consellers, el de més gran cor, que s'ha conegut al món, després del rei Salomó, i ho dic com ho sento, sense cap mena d'hipèrbole".[77][72][78]

Les dues obres han estat d'importància capital, ja que no només reflecteixen la preocupació andorrana pel Decret de Nova Planta, sinó que a més van servir de referència a les autoritats del país durant molt de temps. Una altra obra, datada del 1674, complia els principals privilegis concedits a Andorra. Es tracta de Llibres de Privilegis que són dos llibres en què s'hi recull els privilegis andorrans atorgats pels reis catalanoaragonesos i els drets concedits pels comtes de Foix. La intenció era crear jurisprudència escrita.

A banda d'aquestes tres obres hi ha l'estratègia de viure totalment aïllats de l'exterior per tal de passar desapercebuts a l'exterior. És la particular màxima de ser neutral o dit d'una altra manera fer-se l'andorrà.

La Sentència de Manutenció, el Manual Digest, el Politar Andorrà i el Llibre de Privilegis és simplement una forma d'autodefensa que ha portat Andorra a establir-se com a país sobirà a finals de segle XX. Es tracta en realitat de donar una lectura diferent a un esdeveniment que repercuteix de manera igual a tots dos bàndols. Bàndols que són al cap i a la fi iguals. És a dir, Andorra no era un país o un territori a part en aquesta època. Fet que explica que ningú la convidés a signar el Tractat dels Pirineus. Però en l'òptica de reinterpretació, Andorra havia de ser convidada i no ho va ser. Per tant, tal com reiterava el copríncep episcopal als borbons: "l'abolició dels privilegis de Catalunya no tenen cap mena de connexió" amb Andorra.[72][79][43][80][81][82][83][84][85][86]

La consolidació de les institucions andorranesModifica

Al segle XVI el Consell de la Terra es defineix i s'estructura quant a la seva composició, organització i competències. El sistema de coprincipat, per la seva banda, adquireix una altra dimensió. Aquest trencament permet el desenvolupament de les institucions andorranes. El Consell General esdevé l'eix vertebrador d'Andorra en assumir el rol d'executiu i legislatiu.[87][87][88][89]

Competències del Consell General
Àmbit polític pot participar en l'elecció dels càrrecs de la justícia, arbitrar en els conflictes territorials entre parròquies i particulars
Àmbit econòmic pot regular el preu i la qualitat dels productes de primera necessitat. El Consell de l'Afor, que se celebrava als voltants de la diada de Meritxell, per exemple, establia el preu del bat. També pot controlar els pesos i les mesures, centralitzar els diners i fer efectiu el pagament de tributs i rendes, participar en l'establiment del preu i la qualitat dels productes de la Confraria de paraires i teixidors
Àmbit social pot regular la pràctica de la caça i pesca, vetllar pel bon estat dels camins, vetllar per la sanitat pública contractat metges, per exemple o pot vetllar per l'ordre públic

El Consell General també gestiona i defensa els interessos d'Andorra a l'exterior del país. La resolució de litigis territorials, comercials i sobre el pagament de drets de pas amb els territoris limítrofs obligava el Consell a nomenar un nombre indeterminat de síndics (segons les qüestions) per un temps indefinit (segons la durada del problema). Els síndics representen la voluntat del Consell General. La poca disponibilitat de la majoria dels membres del Consell per realitzar viatges a l'exterior, sigui per tasques agrícoles o comercials, obliga l'any 1667 a nomenar un mínim de dos síndics que s'han d'ocupar permanentment dels afers d'Andorra. A partir d'aquest moment el càrrec de síndic adquireix una importància política que s'enforteix al llarg dels segles XVIII i XIX.[87][88][89]

Competències del Síndic i Subsíndic
Internes al país té competències per a politiques econòmiques i socials
Externes al país té competències per resoldre litigis territorials, comercials i de drets de pas

Pel que fa a la justícia, a través de la instauració del Tribunal de les Corts, els andorrans poden participar per primera vegada en l'àmbit judicial mitjançant veguers, batlles, jutges d'apel·lació i raonadors del Tribunal de Corts. El veguer episcopal i francès actuen com a representants dels coprínceps i presideixen el Tribunal de Corts. A partir del 1599 el bisbe d'Urgell concedeix als andorrans el privilegi de presentar sis persones (la sisena), un prohom de cada parròquia, de la qual el bisbe escull qui ha d'ocupar el càrrec de batlle episcopal durant un període de tres anys. Pocs anys després el mateix sistema és aplicat del cantó francès. Els batlles actuen com a jutges en primera instància en causes civils o econòmiques i la seva sentència pot ser apel·lada davant del jutge d'apel·lacions, que dictamina la sentència definitiva. El càrrec de jutge d'apel·lacions és vitalici i nomenat de forma alternativa pels coprínceps. Cada any el Consell de la Terra nomenava dos consellers perquè exerceixin el càrrec de raonador del Tribunal de Corts. Aquests aplicaven la justícia i portaven els comptes del Tribunal de Corts. El Consell de la Terra, per la seva banda, podia presentar una llista de dos candidats (la doena) per a l'elecció del notari. Aquest era l'encarregat de donar fe a les actes de compravenda o de testaments.[87][88][90]

Pel que fa a l'administració local, també s'assisteix a una definició de les seves competències. Així, el Consell de Comú era presidit per dos cònsols i dos consellers, renovats anualment. A la sessió del Consell Parroquial es comptava amb la presència dels propietaris de les cases amb estatut de foc. Els Consells Parroquials de les parròquies s'asseien després al Consell de la Terra actuant com a portaveu de les parròquies.[87][88][89] Eren competents en:

  • L'administració de pastures i boscos comunals,
  • Explotació dels hostals, fleques, tavernes, carnisseries o bladeries,
  • Recaptaven el pagament de tributs
  • Vetllaven per la higiene i salut públiques
  • Asseguraven el bon estat de les vies de comunicació
  • Sufragaven les despeses de culte i la instrucció dels infants.

El Consell del Quart, per la seva banda, administrava només els béns del poble i depenia del Consell de Comú.[87][89]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 IEA Estudis polítics i historiografia andorrana. L'estat de la qüestió..
  2. Anne Doustaly-Dunyach, 2011, p. 218.
  3. Llop Rovira, 1998, p. 8, 9.
  4. Guillamet Anton, 2009, p. 114, 132.
  5. Guillamet Anton, 2009, p. 116, 117.
  6. 6,0 6,1 6,2 Llop Rovira, 1998, p. 14.
  7. Guillamet Anton, 2009, p. 104.
  8. Armengol Aleix, 2009, p. 257, 258, 259.
  9. Llop Rovira, 1998, p. 15.
  10. Guillamet Anton, 2009, p. 134.
  11. 11,0 11,1 Armengol Aleix, 2009, p. 270 a 275.
  12. Llop Rovira, 1998, p. 16, 17, 18, 19, 20.
  13. Jacinto Bonales Cortés, 2003, p. 107.
  14. Guillamet Anton, 2009, p. 83, 86, 87, 136, 137.
  15. 15,0 15,1 Armengol Aleix, 2009, p. 259 a 262.
  16. 16,0 16,1 Guillamet Antoni, 2009, p. 83.
  17. Llop Rovira, 1998, p. 16, 20.
  18. Guillamet Anton, 2009, p. 83.
  19. Llop Rovira, 1998, p. 20, 21.
  20. Guillamet Antoni, 2009, p. 106, 107.
  21. Guillamet Anton, 2009, p. 105, 106, 107, 140, 141.
  22. 22,0 22,1 Armengol Aleix, 2009, p. 263 a 270.
  23. Llop Rovira, 1998, p. 20, 21, 22, 24, 37.
  24. Guillamet Antoni, 2009, p. 104, 105.
  25. Guillamet Anton, 2009, p. 105, 106, 107, 135, 140, 141.
  26. Llop Rovira, 1998, p. 25, 26, 27.
  27. Guillamet Anton, 2009, p. 138, 139.
  28. «La Fira d'Andorra la Vella supera amb escreix els 60.000 visitants (El Periòdic d'Andorra, 28-10-13)».
  29. «Una Fira d'Andorra la Vella més participativa i menys institucional (El Periòdic d'Andorra, 22-10-11)».
  30. «La Fira d'Andorra la Vella oferirà demostracions gastronòmiques (El Periòdic d'Andorra, 11-09-11)».
  31. 31,0 31,1 31,2 31,3 Llop Rovira, 1998, p. 43.
  32. 32,0 32,1 Guillamet Anton, 2009, p. 110, 111, 142, 143.
  33. 33,0 33,1 Guillamet Anton, 2009, p. 110, 111.
  34. «La pubilla i l'hereu d'Escaldes-Engordany surten al carrer per obsequiar els turistes (Fòrum.ad, 25-07-2014)».
  35. 35,0 35,1 35,2 35,3 35,4 «Història de la Llengua Catalana».
  36. Llop Rovira, 1998, p. 59, 57, 56, 48, 47.
  37. 37,0 37,1 37,2 Llop Rovira, 1998, p. 26.
  38. 38,0 38,1 «Edicte de Villers-Cotterrêts (text integral)».
  39. http://www.bondia.ad/cultura/andorra-home-petit-fragil-i-nervios
  40. Xavier Rull, 2007, p. 9.
  41. «La Ilustración de Gonçal Mayol, Universitat de Barcelona».
  42. http://www.decouvertes-gallimard.fr/Decouvertes/Control.go?action=fic_ouvrage&prod_code=A34526
  43. 43,0 43,1 43,2 Armengol Aleix, 2009, p. 249.
  44. 44,0 44,1 44,2 Armengol Aleix, 2009, p. 238, 239.
  45. Xavier Rull, 2007, p. 25, 13, 48.
  46. 46,0 46,1 46,2 Llop Rovira, 1998, p. 57, 58, 59, 60, 61, 62, 63, 65,.
  47. Jordi Planellas, 2013, p. 43.
  48. Guillamet Anton, 2009, p. 118, 119, 122, 123, 124, 125, 150 a 165.
  49. Armengol Aleix, 2009, p. 284 a 315.
  50. Guillamet Anton, 2009, p. 142, 143, 144, 145.
  51. 51,0 51,1 51,2 51,3 Llop Rovira, 1998, p. 60.
  52. Guillamet Antoni, 2009, p. 82.
  53. «Informació sobre la història de la Casa de la Vall».
  54. 54,0 54,1 54,2 Guillamet Anton, 2009, p. 148, 149.
  55. Guillamet Anton, 2009, p. 148.
  56. «Article sobre l'ús d'una campana al Parlament d'Andorra, lloc web del Consell General».
  57. «Informacions sobre l'interior de la Casa de la Vall».
  58. «Informació sobre l'arquitectura de la Casa de la Vall».
  59. «Detalls sobre la nova seu del Consell General d'Andorra».
  60. «Lloc web del Museu de la Casa de la Vall».
  61. «Els estilites ja 'plensen' a la capital, Periòdic d'Andorra (16-01-14)».
  62. «Les dones i el Consell General d'Andorra».
  63. 63,0 63,1 63,2 63,3 63,4 63,5 63,6 «Història dels Comtes de Foix, lloc web de l'enciclopèdia www.universalis.fr» (en francès). Encyclopædia Universalis France.
  64. 64,0 64,1 64,2 64,3 64,4 64,5 64,6 Llop Rovira, 1998, p. 50.
  65. 65,0 65,1 65,2 65,3 65,4 65,5 65,6 Guillamet Anton, 2009, p. 90, 91, 100, 101.
  66. 66,0 66,1 66,2 66,3 66,4 66,5 66,6 Jordi Planellas, 2013, p. 40, 41.
  67. 67,0 67,1 67,2 67,3 67,4 67,5 67,6 Armengol Aleix, 2009, p. 231, 235, 236, 237.
  68. 68,0 68,1 68,2 68,3 68,4 68,5 http://www.elperiodic.ad/documents/revistes/especialconstitucio.pdf
  69. 69,0 69,1 69,2 69,3 Llop Rovira, 1998, p. 44, 45, 47, 48, 50.
  70. Guillamet Anton, 2009, p. 108, 109.
  71. Jordi Planellas, 2013, p. 42.
  72. 72,0 72,1 72,2 72,3 72,4 72,5 Llop Rovira, 1998, p. 49 a 52, i 57, 58.
  73. Guillamet Anton, 2009, p. 112, 113, 130, 131.
  74. Armengol Aleix, 2009, p. 231, 239, 240, 243.
  75. «Commemoració del Tricentenari, lloc web xtec.cat».
  76. Armengol Aleix, 2009, p. 235, 234, 249.
  77. 77,0 77,1 Armengol Aleix, 2009, p. 229.
  78. http://www.vilaweb.cat/noticia/4232677/20150223/lindependentisme-catala-incomoda-andorra.html
  79. Guillamet Anton, 2009, p. 133.
  80. http://www.informatius.ad/index.php?option=com_content&task=view&id=5281&Itemid=52
  81. http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000094%5C00000030.pdf
  82. http://www.bondia.ad/cultura/jacinto-bonales-historiador-les-primeres-nocions-de-frontera-apareixen-principis-del-segle
  83. http://www.diariandorra.ad/index.php?option=com_k2&view=item&id=46541
  84. http://www.llibertat.cat/2008/08/l-excap-del-govern-marc-forne-desvincula-andorra-del-concepte-de-paisos-catalans-4651/Imprimir
  85. https://twitter.com/valorafegittv3/status/593505120731541505
  86. http://edmaps.com/html/catalonia_in_seven_maps.html
  87. 87,0 87,1 87,2 87,3 87,4 87,5 Llop Rovira, 1998, p. 53, 54, 56.
  88. 88,0 88,1 88,2 88,3 Guillamet Anton, 2009, p. 102, 103.
  89. 89,0 89,1 89,2 89,3 Armengol Aleix, 2009, p. 246, 245.
  90. Armengol Aleix, 2009, p. 245.

BibliografiaModifica

GeneralModifica

Edat ModernaModifica

  • Llop Rovira, Marta. Govern d'Andorra. L'Edat Moderna a Andorra (S. XVII al XVIII). Editorial Andorrana, 1998, p. 8, 9 (Història, Geografia i Institucions d'Andorra). ISBN 99920-0-185-2. 
  • Jacinto Bonales Cortés. Comú d'Encamp. La Solana d'Andorra: un conflicte mil·lenari pel control dels recursos naturals. Editorial Andorrana, 2003, p. 1, 2. ISBN 99920-1-501-2. 
  • Xavier Rull. El parlar d'Andorra dels segles XVII i XVIII. Premsa Andorrana, SA, 2007, p. 120. ISBN 978-99920-0-584-2.