Obre el menú principal
Història d'Andorra
Història d'Andorra
Formació geològica
Període prehistòric
Període romà
Edat Mitjana
Alta Edat Mitjana
Baixa Edat Mitjana
Època moderna
Reforma i Contrareforma
Els Segadors
Segle XIX
Revolució Francesa
Entre absolutistes i liberals
La Qüestió d'Andorra
Segle XX
Primera Guerra Mundial
Del bucolisme a la revolució
Entre l'Estat català i Primo de Rivera
Guerra Civil
Segona Guerra Mundial
Andorra i el franquisme
Boom econòmic
Transició Nacional
Generació constitució
Segle XXI
Salt a la globalització
Transició energètica
Guerra antiterrorista
La crisi de les Subprimes
Crisi del paradís fiscal
Procés d'independència català i Andorra
Nacionalisme andorrà
Coprincipat parlamentari i monarquia
Història dels Països Catalans

La Revolució Francesa tingué tres grans conseqüències per al sòl andorrà. En primer lloc el monarca francès és decapitat i la població francesa veu nàixer una República sota la qual es promou un règim del tot diferent que aboleix el feudalisme i promou la Declaració dels Drets Humans. Això significà que Andorra passà de tenir un monarca a un president amb el temps com a copríncep.

En segon lloc i en coherència amb el nou règim establert a França, el departament de l'Arieja estripa el Pariatge en haver-se abolit el feudalisme a França. Això significà el trencament per primera vegada a la història d'ençà el 1288 del coprincipat. El sistema de coprincipat fou usat precisament per Andorra amb l'objectiu d'evitar les ingerències hispàniques. Però, el trencament d'aquest contracte de caràcter feudal, provocà que Andorra passés simplement a formar part del projecte hispànic.

Per evitar-ho la diplomàcia andorrana engega tota una estratègia per a tornar a restablir el contracte. Així, el cònsol i després emperador, Napoleó Bonaparte, amb un decret a la mà, decideix restablir el Pariatge. És així perquè l'emperador tornà a posar en vigència el projecte de l'absolutisme francès de l'existència d'unes suposades "fronteres naturals franceses".

Aquestes fronteres "naturals" havien de tenir Catalunya dins de l'imperi francès com a departament més. Per tant, les guerres que Napoleó va promoure a Europa per imposar una dictadura jacobista a tot el continent, significà per a Andorra la seva annexió per part de França. L'Estat francès incorporà Catalunya dins de França i la dividí en tres departaments. Dins d'aquests Andorra entrà a formar part del departament català del Segre.

En tercer lloc la Revolució Francesa posà en joc l'existència de règims liberals a Europa. El projecte hispànic adoptà el liberalisme amb el passatge de Napoleó per la península ibèrica. En cap moment Espanya deixa de banda l'imperi i mira en tot moment d'evitar qualsevol tipus de secessió de la naixent nació catalana i basca. Però, s'adapta al model liberal promogut des de França.

És així com el model absolutista i liberals entren en guerra a les anomenades guerres carlistes que tingueren una gran rereguarda a Andorra. Els andorrans donaren suport al carlisme perquè el carlisme defensava l'autonomia de les nacions de la península ibèrica i això topava amb el centralisme del liberalisme francohispànic. En conseqüència, Andorra esdevingué la rereguarda armamentística del carlisme a Catalunya i de forma general a tota la península ibèrica.

HistoriografiaModifica

El segle XIX andorrà és el preludi del canvi i mereix una consideració especial. És un moment de transició, entre el món antic i la contemporaneïtat, segle de reformes, entre revoltes a l’andorrana i les influències divergents dels estats veïns, en una lluita per aconseguir la supremacia sobre el país.[1]

El decret de restauració napoleònic i la Nova Reforma del 1866 han estat els moments considerats clau d’aquest segle. Però els episodis revolucionaris del 1868 i del 1888 i les seves conseqüències poden donar molt més joc, en ser els preludis de les grans transformacions del segle XXI.[1]

Un altre buit destacable és el paper de les grans famílies andorranes. Tot i que tenen les arrels de la seva puixança en els segles XVI i sobretot el XVIII, no és fins al segle XIX que troben el punt d’eclosió, en un procés paral·lel d’obertura econòmica a nous mercats i de participació política. Malgrat l’enorme influència que van exercir sobre la vida política i econòmica del país, el seu paper i les seves dinàmiques concretes són encara una ombra a la historiografia d’Andorra, com a conseqüència, en part, de la dificultat per accedir a la documentació privada.[1]

L'únic document realment destacable de període revolucionari és el Decret de 1801 signat per Napoleó Bonaparte.

Repercussió de la Revolució Francesa sobre AndorraModifica

 
Decret de Napoleó Bonaparte amb el qual restablia el coprincipat d'Andorra
Article principal: Revolució Francesa

La primera repercussió de la Revolució Francesa sobre Andorra és, sens dubte, la decapitació del rei i copríncep l'any 1793. La segona va ser el canvi de règim per als francesos. Passaven d'una monarquia absolutista al règim de república amb una Constitució que a més reconeix la Declaració de Drets Humans. Així, arran de la revolució el copríncep d'Andorra passà a ser un president elegit per la població francesa amb el temps.[2] Tots aquests canvis inicialment només van afectar molt de lluny Andorra, però a mesura que s'avança cap al segle XIX són cada cop més palpables. Els andorrans del segle XVIII viuen en un país absolutament amagat entre muntanyes, poc obert, de fet molt aïllat, amb una societat estamental fortament arrelada i amb poques ganes d'obrir-se a l'exterior. Els canvis exteriors inevitablement havien d'arribar tard o d'hora al país.[3][4][5]

L'any 1793 es produeix el primer efecte. El prefecte de l'Arieja es va negar a cobrar la quèstia que li portaven els andorrans perquè la considerava un impost feudal i França era una república. Tot seguit, les autoritats revolucionàries van renunciar al títol de copríncep, estripant (simbòlicament però efectivament) d'aquesta manera per primer cop, després de cinc segles, el pariatge. Això implicava per al país que quedava exclusivament sota el poder del bisbe d'Urgell i perdia no tan sols els seus privilegis econòmics i fiscals, sinó que es trencava el coprincipat. Les revoltes a França no van deixar, en un primer moment, les autoritats andorranes cap marge d'actuació i van haver-se d'esperar. La població es va preocupar així per sobreviure aïlladament. Només va ser a partir del 1801 quan es van iniciar els passos escaients per recuperar el coprincipat. La delegació andorrana que es va formar va preparar una sèrie d'arguments per presentar-los al copríncep francès. L'objectiu era de convèncer-lo de la necessitat de retornar a la situació anterior a la revolució.[3][6][7][8][5][9] Els arguments principals foren:

  • que els andorrans veien amb disgust la situació creada l'any 1793 amb l'abolició de França amb el cobrament de la quèstia;
  • que aquesta mesura deixava Andorra en mans urgellenques únicament;
  • que a pesar del domini tàcit del bisbe, els andorrans sempre han mantingut neutralitat amb els conflictes franco-espanyols;
  • que Andorra lamentava haver trencat el vincle amb França a causa d'una administració subalterna.

Si les paraules foren convincents o no, serà una cosa que quedarà per sempre més en la incògnita de la història perquè la raó real per la qual possiblement el copríncep acceptà enganxar novament els trossos del pariatge atén més aviat a altres motius.[3] L'any 1799 la burgesia moderada francesa va lliurar el càrrec de cònsol a un jove i prestigiós general, Napoleó Bonaparte, que aviat serà proclamat emperador. D'entrada la situació no fou gens bona ni per França, ni per Europa, ja que manté Europa en guerra i poc després posa a la pràctica una dictadura que es trasllada en una guerra expansionista a la resta del continent on saqueja, mata, roba, viola,...[10] Però pels andorrans la situació va ser una solució. Napoleó volia efectivament ampliar l'imperi francès, així que rebre la notícia que hi havia gent disposada a sotmetre's a ell segurament amb les mans obertes era més aviat bona. Redacta un simple decret. L'any 1806 Napoleó restableix el coprincipat. Poc després s'annexiona Andorra.[3][11][5]

La Bandera d'AndorraModifica

Article principal: Escuts i banderes d'Andorra
 
Bandera d'Andorra amb els colors medievals.
 
Escut medieval d'Andorra situat a la Casa de la Vall.

Amb Napoleó, d'un altre costat, entrem ja en el darrer episodi de la història d'Andorra de l'època moderna. L'historiador Gaston Henry Aufrère esmenta que els colors de la bandera andorrana prenen finalment caràcter definitiu. Segons ell Napoleó hi va afegir el color blau per simbolitzar la pertinença d'Andorra al costat francès. Un fet que va perfectament en la línia del desig napoleonista.[12]

Per les informacions publicades a la premsa, fins a l'any 1866 el país no tenia bandera i utilitzava una ensenya basada en els colors medievals catalans, verticalment o horitzontalment. Entre el 1866 i el 1931 es va establir com a bandera oficial una barreja dels colors de la bandera francesa (blau) amb els colors catalans (vermell i groc). La premsa ha indicat que la versió vertical es presentava ocasionalment amb l'escut. Aquest també presentava variacions segons el fabricant: català o francès. L'escut, a més, variava molt d'aquell que es pot observar a la casa de la vall. Un cop més, segons la premsa andorrana, del 1931 al 1939, la versió horitzontal es va utilitzar durant la República Espanyola perquè per als andorrans simbolitzava el sistema republicà (a Espanya la bandera republicana és horitzontal). Finalment fins a 1993 la bandera va ser utilitzada indistintament en els dos sentits sense o amb escut. Però amb l'arribada de la segona constitució (1994), el país va decidir mantenir els colors, sempre en vertical i introduir-hi un escut estandarditzat. Andorra va haver d'introduir-hi l'escut perquè els colors de la bandera eren exactament els mateixos que altres països: Txad, Romania i Moldàvia, per exemple.[12]

Pel que fa al significat de l'escut, és l'únic apartat de l'origen de la bandera andorrana que està documentat i que es pot certificar. La part de dalt són els quarters del comte de Foix i bisbe d'Urgell, coprínceps d'Andorra. A la part de baix, els quarters representen la bandera catalana i el vescomtat de Bearn. En detall, el quarter de l'esquerra de la part de dalt representa el bisbat d'Urgell i el quarter de la dreta representa la bandera del comtat de Foix. La part de baix, pel seu costat, representa la bandera catalana pel que fa al quarter esquerre i el vescomtat de Bearn pel que fa al quarter dretà. L'aparició de la bandera catalana i el vescomtat de Bearn representen, tots dos, el poder patrimonial dels dos coprínceps. Per últim, el lema escrit en llatí (la unió fa la força) representa el principi de trilateralitalt, és a dir, dos coprínceps i una nació.[13]

Les guerres napoleòniques i AndorraModifica

Les guerres napoleòniques es van traduir a la península Ibèrica del 1808 fins al 1814. Els francesos l'anomenen Campanya Francesa, els espanyols Guerra de la Independència Espanyola, els catalans Guerra del Francès i els portuguesos Guerra Peninsular. Si tots bàndols hi donen el seu propi nom és perquè va tenir repercussions a tots indrets, a Andorra inclosa. Però sobretot, evidencia l'arribada del nacionalisme perquè cada nació hi dona la seva pròpia visió. Bonaparte va annexionar-se Catalunya i Andorra.[14] Formava part del “projecte d'annexió de nous territoris a l'imperi napoleònic”.[15][16] L'Europa que va caure sota les seves mans va gestionar-se de tres maneres: [17]

  • les possessions directes (és el cas d'Andorra i Catalunya),
  • les possessions gestionades per membres de la seva família (Castella)
  • les possessions aliades.
 
Andorra en l'Imperi Napoleònic (1812-1814).
Departament del Segre (Département du Sègre)

Com que França va quedar dividida en departaments arran de la revolució francesa, les annexions anaven acompanyades d'un redisseny territorial. L'Europa napoleònica va redibuixar-se en 130 departaments. Andorra va incorporar-se al Departament del Segre; que alhora formava part dels 4 departaments catalans (Segre, Ter, Montserrat i Bloques de l'Ebre). Dins del Segre, Andorra estava integrada en el districte de Puigcerdà.[18] El país va perdre així la seva independència mentre durà la guerra. Al final de la guerra, quan Ferran VII d'Espanya retorna al tron, els andorrans s'adrecen a la monarquia espanyola perquè li confirmi els privilegis. L'any 1817, mitjançant un reial ordre, el comerç andorrà va restablir-se i es va desbloquejar la situació creada per la guerra. És a dir, Andorra tornava a tenir doncs dos documents que reconfirmaven la retòrica dels pariatges: decret de Napoleó i el reial ordre espanyol.[19][20][21]

Les Guerres Carlines i AndorraModifica

Les guerres carlines són tres guerres civils que es van donar a Espanya a principis del segle XIX i que van tenir com a objecte dos models: el liberalisme i l'absolutisme. S'afrontaven els partidaris de la filla de Ferran VII, Isabel II, que volia el liberalisme i els partidaris del seu germà Carles, que defensaven l'absolutisme. Espanya continuà considerant Andorra territori espanyol durant aquest conflicte. Els andorrans continuaren considerant Andorra un país a part. França continuà considerant Andorra com a territori francès.[22][23][24] A més a més, les guerres carlines no van millorar la situació. El regne hispànic continuà la política centralitzadora i això creà sollevaments traduïts en el bàndol carlista. Els andorrans donaren suport al carlisme perquè això permetia evitar que Espanya es fes amb el territori andorrà. França ajudà Andorra sempre que entre París i Madrid no hi hagués un règim liberal. La primera guerra carlina (guerra dels set anys) va ser la que més conseqüència va portar per al país. La presència de refugiats carlins a Andorra va fer que el govern de Madrid enviés un comissionat de la reina Isabel II. El comissionat va començar a qüestionar la sobirania andorrana, a més d'enviar tropes a la recerca de refugiats. L'any 1834 el Consell General va ser obligat a signar un conveni amb un representant del govern espanyol en el qual s'estableix que Andorra no podia allotjar ni ajudar a cap refugiat sigui de quin bàndol sigui. La segona guerra carlina (guerra dels matiners) va comportar el pas de les tropes carlines per Andorra des del sud de França. El govern de Madrid va ordenar el bloqueig de la frontera i va imposar al Consell General una sanció econòmica dura.[22][23][24]

ReferènciesModifica

BibliografiaModifica

Segle XIXModifica

  • Peruga Guerrero, Joan. Govern d'Andorra. La crisi de la societat tradicional (S. XIX). Editorial Andorrana, 1998, p. 95 (Història, Geografia i Institucions d'Andorra). ISBN 99920-0-186-0. 
  • Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra. Crèdit Andorrà. La casa d'Areny-Plandolit: de casa pairal a casa noble. Encamp (Andorra): Impremta Envalira, 2006, p. 52. ISBN 99920-0-430-4. 
  • Ministeri d'Educació, Joventut i Esports. Govern d'Andorra. La crisi de la societat tradicional del segle XIX, 1996, p. 4. 

GeneralModifica

Edat ModernaModifica

  • Llop Rovira, Marta. Govern d'Andorra. L'Edat Moderna a Andorra (S. XVII al XVIII). Editorial Andorrana, 1998, p. 8, 9 (Història, Geografia i Institucions d'Andorra). ISBN 99920-0-185-2. 
  • Jacinto Bonales Cortés. Comú d'Encamp. La Solana d'Andorra: un conflicte mil·lenari pel control dels recursos naturals. Editorial Andorrana, 2003, p. 1, 2. ISBN 99920-1-501-2. 
  • Xavier Rull. El parlar d'Andorra dels segles XVII i XVIII. Premsa Andorrana, SA, 2007, p. 120. ISBN 978-99920-0-584-2.