Obre el menú principal

Andorra durant la dictadura de Primo de Rivera

HistoriografiaModifica

El període d'entreguerres a Andorra ha estat estudiat de forma sumària. Les recerques més abundants tracten sobretot del conflicte sorgit amb FHASA. Existeix informació abundant sobre la situació econòmica d'aquesta època però són pocs els treballs que es focalitzen realment sobre la situació política interna i externa. Alguna informació cal anar-la a buscar a les conseqüències que generà la Guerra Civil a Espanya per Andorra.

Recentment, però, l'historiador Gerhard Lang-Vlachs ha dedicat tot un volum a tractar sobre la Segona República Espanyola i les seves repercussions sobre Andorra. L'entre-guerres és efectivament un període força marcat per l'establiment de la República a Espanya. Aquesta recerca cal acompanyar-la forçosament amb l'estudi realitzat per l'historiador Arnau Vilalta que s'ha endinsat en tot el període d'entre-guerres.

  • La cruïlla andorrana de 1933, la revolució de la modernitat, Valls, Cossetània - Fundació Julià Reig, 2009.
  • Andorra entre las guerras, Espanya, Círculo Rojo, 2018

De forma complementària, es pot llegir la biografia dedicada al copríncep episcopal i que pot donar alguns detalls sobre la personalitat d'aquesta autoritat de forma a poder contextualitzar algunes de les seves decisions o, si més no, entendre la postura de la Mitra durant el context polític de l'entre-guerres.

  • El copríncep Mons. Justí Guitart i el seu temps (1920-1945), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008.

Entrant dins la Guerra Civil a Espanya, la periodista Ampara Soriano hi dedicà tot un volum, el més important i complet malgrat que encara hi ha documentació per explotar:

  • Amparo Soriano, Andorra durant la Guerra Civil Espanyola, Andorra la Vella, Consell General, 2006

Entre Primo de Rivera i l'Estat CatalàModifica

Per Andorra la dictadura de Primo de Rivera va suposar que el país es convertís en l'estratègia del partit de Francesc Macià per convertir Catalunya en una república. Un desig que finalment va esvair-se però que ha quedat en la Història. Per preparar l'ocupació de Catalunya, l'Estat Català comptava amb voluntaris que formaven escamots clandestins que s'entrenaven a França. Però el president català també tenia un grup a Andorra, la Seu d'Urgell i Puigcerdà; que actuaven com un grup logístic, habituat a les inclemències del territori i clima. En un principi Macià va valorar l'opció d'iniciar l'ocupació des d'Andorra entrant per la Seu d'Urgell, però finalment es va decantar per Prats de Molló a Vallespir. Però la Seu d'Urgell estava altament militarizada. La forta presència de guàrdies civils i carabiners a la Seu, i la manca de voluntaris suficients per portar a terme el pla va fer decantar l'opció vers Vallespir. El territori nacional va estar doncs a dos dits d'haver participat en l'alliberament català. Els primers homes enviats al Grup d'Andorra eren Joan Gual, Joaquim Puyo, Benet Sàmper i Xavier Tarragó.[1]

Els militants que es destinaven al Principat d'Andorra eren enviats als Cortals d'Encamp, per explotar una concessió minera que el Consell General va atorgar Benes Mas, un comerciant i hoteler encampadà. Mas era el prestanoms de Jaume Mosella, proper a Estat Català. I és que per obrir un negoci a Andorra, un andorrà havia de prestar el seu nom al l'estranger interessat. Jaume va subcontractar la concessió d'una extracció de ploma a l'Orri Vell (al Madriu) on el petit contingent de voluntaris es feia passar per miners. D'aquesta manera aprofitava “l'anonimat” per entrenar-se, alçar plànols de la regió, cercar punts d'entrada per a les tropes expedicionàries i fer d'enllaç amb Catalunya. Ajudava, per exemple, en feines de correu i contraban d'armes. Com que era vital que ningú els descobrís, treballaven verdaderament a la mina encampadana. Van comptar amb l'ajuda de molts andorrans, de fet els contactes locals eren imprescindibles per a l'èxit de la missió. Perquè tot això fos possible calia un “contacte clau” i aquest va ser Bonaventura Armengol, el metre Orelleta, que va convertir-se en l'home de confiança de Macià a Andorra. Tanmateix, el grup de miners va ser restà desapercebut, ja que molts andorrans no acabaven de saber ben bé que es portaven entre mans. Per tal de sufocar les possibles sospites, els propis miners socialitzaven amb el poble encampadà.[1]

 
El dictador Miguel Primo de Rivera.

Armengol col·laborava activament amb el propòsit de Macià i un cop al mes anava a la Banca Fornesa de la Seu d'Urgell a recollir la transferència bancària de la delegació de la Banca de Catalunya de París per al finançament dels miners. El mestre Orelleta era imprescindible per a Macià, ja que recollia informació de molta utilitat, més que el contacte que tenia a la Seu d'Urgell, Modest Cases. Armengol també va ajudar alguns dels membres d'Estat Català a treballar de mestres en lloc de continuar a la mina de plom. Les idees republicanes de Macià el van seduir de tal manera que va ser ell, precisament, qui va capitanejar l'entrada a la Casa de la Vall l'any 1933, després de la desfeta de l'Estat Català, per exigir el sufragi universal a tots els homes.[1] La presència de Macià a Andorra, d'altra banda, no era nova. Ja l'any 1892 el president català va trepitjar sòl andorrà en la companyia de l'excursionista Juan Avilés que va sojornar al país uns 3 mesos. Amb aquesta visita Macià començà a apropar-se al país fins a tal punt que fins i tot ell mateix va contribuir a traçar la carretera de la Seu d'Urgell a Andorra la Vella. José Campi i Esterri d'Àneu també els acompanyaven i van dormir a l'hostal de Moles on, segons expliquen van poder observar els costums dels andorrans. Avilés, tanmateix, va sortir de la capital andorrà amb un mal regust de boca. Pel que ha pogut explicar en el seu llibre “El Pallars, Arán y Andorra”, la capital no era gaire atractiva. Una impressió que el mateix Macià també va compartir.[2] Finalment l'any 1926 els francesos van detenir els escamots quan intentaven envair Catalunya des de Prats de Molló. S'apagava doncs el que hagués pogut contribuir a alliberar Catalunya d'una dictadura, guerra civil i altre cop dictadures devastadores.[1] No obstant això els andorrans residents a Barcelona quan Macià va aconseguir proclamar la república van felicitar Macià per la proclamació mitjançant una carta. El Consell General va fer el mateix però d'una manera més reservada i continguda.[3]

Andorra segons RiveraModifica

En un altre ordre de coses, i deixant de costat l'Estat Català, el dictador Primo de Rivera es va comportar envers el país com un verdader colonitzador i expansionista. Quan va ser promocionat a governador de Barcelona, càrrec que el motivarà a proclamar la dictadura, es va interessar per Andorra. Tant que va voler controlar-la, considerant que Andorra era Espanya. Per exemple, va intentar penetrar al país una vegada fet el Cop d'Estat per prohibir el català a les escoles andorranes. El seu afany per annexionar-se el país va portar a un encreuament de cartes entre el govern espanyol i francès. El dictador argumentava que si hi ha cosobirania és que hi havia sobirania, però que aquesta mancava d'equilibri. A més, afegia que la casa de Foix van haver de retre homenatge al bisbe d'Urgell durant els pariatges, raó per la qual la sobirania d'Andorra, segons Madrid, requeia sobre la corona Espanyola que nomenava el bisbe des de l'època moderna. França, pel seu costat, reiterava i de fet amb contundència que la sobirania era única i exclusiva del president de França i del bisbe d'Urgell, i que el bisbe estava sent objecte d'instrumentalització per part d'Espanya que el tractava com un "membre de l'administració" amb el qual s'imposava a Andorra. El veguer francès, per exemple, acusava el bisbe d'haver canviat d'opinions per no ser eliminat per l'estat espanyol. En efecte, el bisbe va portar una política expansionista envers els andorrans amb por de ser suprimit per Madrid.[4] Un possible exemple, l'any 1926 Encamp va rebre durant la festa major la visita de l'orquestra del batalló d'Alfons XIII de la Seu d'Urgell.[1] Els andorrans, pel seu costat, influenciats pel catalanisme exigien la independència catalana i andorrana. França veia en aquest catalanisme l'"expansionisme". Però el problema és que França veia sempre malament tot el que fessin els catalans. Sigui perquè això representa la independència d'Andorra, sigui perquè representava la independència catalana. L'actitud espanyola continuarà sent així durant la dictadura franquista.[4]

ReferènciesModifica

BibliografiaModifica