André Jolivet

compositor francès

André Jolivet (pronunciat: [ɑ̃dʁe ʒɔlivɛ]; 8 d'agost de 1905 - 20 de desembre de 1974) va ser un compositor francès. Conegut per la seva devoció a la cultura francesa i al pensament musical, Jolivet es va inspirar en el seu interès per l'acústica i l'atonalitat, així com per les influències musicals tant antigues com modernes, especialment en els instruments utilitzats en l'antiguitat. Va compondre en una gran varietat de formes per a molts tipus diferents de conjunts.

Infotaula de personaAndré Jolivet

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement8 agost 1905 Modifica el valor a Wikidata
18è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort20 desembre 1974 Modifica el valor a Wikidata (69 anys)
7è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
Sepulturacementiri de Montmartre Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat de París Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócompositor, musicòleg, professor d'universitat Modifica el valor a Wikidata
OcupadorConservatoire de Paris Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereÒpera i simfonia Modifica el valor a Wikidata
MovimentMúsica clàssica Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsEdgar Varèse, Louis Feuillard i Paul Le Flem Modifica el valor a Wikidata
AlumnesJudith Lang Zaimont Modifica el valor a Wikidata
Família
FillsPierre-Alain Jolivet Modifica el valor a Wikidata
Premis

IMDB: nm0427127 Spotify: 5RLjTTgn3q1gx0A514BRzx Musicbrainz: 3ca54380-0688-4f80-87e4-69a35051b348 Lieder.net: 4553 Discogs: 698927 Allmusic: mn0001387501 Find a Grave: 8083229 Modifica el valor a Wikidata

La vida

modifica
 
Placa al 59 Rue de Varenne, París, commemorant André Jolivet

André Jolivet va néixer el 8 d'agost de 1905, a la rue Versigny de Montmartre, París, fill de Victor-Ernest Jolivet i Madeleine Perault; el seu pare era un pintor aficionat, que solia treballar amb Ziem, i comptable de la Compagnie Générale des Omnibus i la seva mare i la seua germana pianistes.

Jolivet va desenvolupar un interès per les arts a principis de la seva vida. Va ser l'abat Théodas, mestre de capella de Notre-Dame de Clignancourt, fundador del cor "Les Ménétriers" que el va iniciar l'any 1913 en les tècniques d'escriptura i el va introduir en les polifonies dels segles XVI i XVII.[1] Als 14 anys va començar a fer classes de violoncel amb Louis Feuillard. També va fer classes de pintura. A més, passava les vacances a la Comédie-Française i en la galeria, i ell mateix comentà en una entrevista que "tornant de les matinades declamava fragments de El Cid, de Le Misanthrope i Bitrannicus. Estava decidit a convertir-me en un membre de la Comédie-Française".[2]

No obstant això, els seus pares només estaven disposats a recolzar l'entusiasme del seu fill pel teatre i l'òpera sempre que es només fos un hobby, ja que no podien concebre la música com una professió.[3] Per aquest motiu, l'any 1921, Jolivet ingressa a l'Escola Normal de mestres d'Auteuil, i al mateix temps es dedica a la música. Va ensenyar a l'escola primària a París (entremig de tres anys per servir a l'exèrcit).

Un dels seus propis professors, però, creia que Jolivet tenia un futur en la música i el va animar fermament a dedicar-se a la composició i el va presentar a Paul Le Flem, el primer professor de composició de Jolivet.[4] De 1927 a 1932, Le Flem el va fer treballar l' harmonia i el contrapunt i va aprendre el rigor i la disciplina de l'escriptura. A més, va descobrir a Schönberg, Berg i Bartók, pels quals tenia una admiració constant, dedicant-li el 1945, any de la mort de Bartók, la seva sonata n1 per a piano.

Després d'escoltar el primer concert d'Arnold Schoenberg, Jolivet es va interessar per la música atonal, i després per recomanació de Le Flem es va convertir en l'únic estudiant europeu d'Edgard Varèse, que li va transmetre els seus coneixements d'acústica musical, música atonal, masses sonores i orquestració.[3] La primera reunió entre ells sigué en 1928, durant un concert en la Salle Gaveau, on s'estaven interpretant les Amériques de Varèse. Sobre el seu mestre comenta: "M'ha ajudat a descobrir-ne un dels aspectes més significatius de la música: la música com a expressió màgica i ritual de societat humana. He après a donar molta importància a l'equilibri entre l'home i el cosmos".[2] De 1930 a 1933, Varèse li va canviar radicalment el seu enfocament de la música. Ell ho explica dient: "Abans de Varèse, escrivia amb notes, després de Varèse, componia amb sons".[5] Durant aquests anys Jolivet fou un convidat freqüentment a casa de Varèse, on conegué a artistes i escriptors de gran renom, com Artaud, Picasso i Calder.

Alhora, participava en la investigació acústica, i va conèixer la transmutació de les cèl·lules sonores i de densitat, va prendre consciència de la rellevància de les lleis astronòmiques per a les estructures musicals.[3]

El 1936 Jolivet va cofundar el grup La jeune France juntament amb els compositors Olivier Messiaen, Jean-Yves Daniel-Lesur i Yves Baudrier, un grup destinat a promoure la nova música francesa i "propagar la música viva amb el mateix esperit de sinceritat, generositat, consciència artística" (Manifest de la Jove França).[6] Intentaven restablir una forma de composició més humana i menys abstracta. La jeune France es va desenvolupar a partir de la societat de música de cambra d'avantguarda La Spirale, formada per Jolivet, Messiaen i Daniel-Lesur l'any anterior.

Vida privada

modifica

Jolivet es va casar dues vegades, primer amb la violinista Martine Barbillion [7] el 1929; van tenir una filla, Françoise-Martine (1930–2004). El 1933, es va casar amb Hilda Ghuighui (també escrit Guigue) (1906–1996),[8] i van tenir tres fills, Pierre-Alain (1935–2005), Christine (n. 1940) i Merri (n. 1943).[9]

 
La tomba de Jolivet al costat de la d'Henri Sauguet

Jolivet va morir a París el 1974 als 69 anys, deixant inacabada la seva òpera Le Soldat inconnu. La seua mort sobtada va causar una profunda angoixa als seus nombrosos amics. Per al món de la música francesa va suposar la pèrdua d'un compositor important, original i imaginatiu.[3]

Va ser enterrat al cementiri de Montmartre al costat del compositor Henri Sauguet (secció 27, prop de la tomba d'Héctor Berlioz).

Carrera

modifica

Els ideals estètics de Jolivet van patir molts canvis al llarg de la seva carrera. El seu desig inicial d'adolescent va ser escriure música per a teatre, la qual cosa va inspirar les seves primeres composicions, inclosa la música per a un ballet. Claude Debussy, Paul Dukas i Maurice Ravel van ser les seves properes influències després d'escoltar un concert de les seues obres el 1919;[3] va compondre diverses peces per a piano mentre entrenava per ser professor abans d'anar a estudiar amb Le Flem. Schoenberg i Varèse van ser molt evidents en el seu primer període de maduresa com a compositor, durant el qual el seu estil es basava molt en l'atonalitat i les idees modernistes. Mana (1933), l'inici del seu "període màgic", va ser una obra en sis parts per a piano, cada part representa un dels sis objectes que Varèse va deixar amb ell abans de traslladar-se als Estats Units. Amb aquesta obra Jolivet estableix el seu llenguatge personal i s'imposa en el món musical. La obra va ser especialment afavorida per Olivier Messiaen, que li va dedicar un article elogiós,[10] i al 1937 es va referir a la partitura com 'una simple suite de peces per piano que, per la novetat del seu llenguatge i la estètica singular, pareix que expressa noves aspiracions. Estic parlant de Mana, de André Jolivet'.[3]

La intenció de Jolivet com a compositor al llarg de la seva carrera va ser "tornar a la música el seu sentit original i antic, quan era l'expressió màgica i encantadora de les creences religioses dels grups humans". Mana, fins i tot com una de les seves primeres obres madures, n'és un reflex; Jolivet va considerar les escultures com a objectes fetitxe. La seva escriptura posterior va continuar buscant els significats originals de la música i la seva capacitat d'expressió emocional, ritual i celebrativa.

La seva primera composició reconeguda, Trois Temps pour Piano (1930), és a petita escala. Dura uns set minuts, però va ser suficient per a Messiaen, membre del jurat de la Société Nationale de Musique, per adonar-se de seguida que el compositor era un músic de dots excepcionals. Messiaen el va fer interpretar la peça l'any següent, el 4 de març de 1931, i en ell Jolivet va trobar el seu segon mentor: un artista igualment implicat en temes espirituals i religiosos, igualment compromès en ampliar l'abast dels mitjans tècnics i expressius.[3]

El 1945 va publicar un article en què declarava que "la música francesa no li deu res a Stravinski ", encara que ambdós compositors es basaven molt en temes de la música antiga en la seva obra; Jolivet i La jeune France van rebutjar el neoclassicisme a favor d'un estil de composició menys mecànic i progressista i, en canvi, més espiritual. Més tard, durant la Segona Guerra Mundial, Jolivet es va allunyar de l'atonalitat i cap a un estil de composició més tonal i líric. Després d'uns anys de treballar en aquest estil més simplista, durant els quals va escriure l'òpera còmica Dolorès, ou Le miracle de la femme laide (1942) i el ballet Guignol et Pandore (1943), va arribar a un compromís entre aquest i el seu treball anterior més experimental. La Primera Sonata per a piano, escrita el 1945, mostra elements d'aquests dos estils.

Finalment, adonant-se de la seva ambició juvenil d'escriure per al teatre, Jolivet es va convertir en el director musical de la Comédie-Française el 1945, càrrec que va ocupar fins al 1959. Allà va compondre per a obres de Molière, Racine, Sòfocles, Shakespeare i Claudel, amb 14 obres en total. També va continuar component per la sala de concerts, sovint inspirat en els seus freqüents viatges arreu del món, adaptant textos i música d'Egipte, Orient Mitjà, Àfrica i Àsia al seu estil marcadament francès.

Durant les dècades de 1950 i 1960, Jolivet va escriure diversos concerts per a una varietat d'instruments, com ara trompeta, piano, flauta, arpa, fagot, percussió, violoncel i violí. Aquestes obres, tot i que són molt apreciades, exigeixen una habilitat tècnica virtuosa dels intèrprets. Jolivet també és un dels pocs compositors que va escriure per a les ones Martenot, un dels primers instruments electrònics. Va completar el concert el 1947, 19 anys després de la invenció de l'instrument. Jolivet va fundar el Centre Français d'Humanisme Musical d'Ais de Provença el 1959, un lloc d'estiueig la vocació del qual era ser un lloc de trobada de compositors, músics i estudiants. Però, víctima de l'èxit d'aquesta empresa, Jolivet va haver de renunciar-hi l'any 1964, preferint dedicar-se essencialment a la composició més que a la pesada organització d'aquesta acadèmia. Entre 1959 i 1962, va ser convocat per André Malraux com a assessor tècnic de la Direcció General de les Arts i les Lletres. Del 1966 al 1970, va ensenyar composició al Conservatori Nacional de Música i Dansa de París.[3] Fou un convidat freqüent en festivals nacionals i internacionals. Ha estat àmpliament interpretat i aclamat al món occidental, al ser considerat representatiu d'un cert tipus de nova música francesa.[3]

El 1972, Rolf Liebermann, director de l'Òpera de París, va encarregar a Jolivet l' òpera Bogomilé ou le lieutenant perdu sobre un llibret de Marcel Schneider.

Podem determinar 3 grans períodes en la producció de Jolivet. La 1, que abraça els anys 30 i en la qual va compondre especialment Mana, la Dansa d'Incantatori, les Danses rituals. Es caracteritza per la recerca de la música "humana, religiosa, màgica i encantadora», per un retorn a les fonts. La influència del seu mestre Varèse no és aliena a això. El segon període és des dels anys quaranta, després de l'experiència de la guerra, que empeny a Jolivet a apropar-se al públic component música més accessible, escrita en un llenguatge més senzill (Les Poèmes Intimes, Les 3 Complaintes du Soldat). L'últim període és una síntesi dels altres dos, que es pot localitzar a partir de la composició de la Sonata per a piano núm. 1 i en què l'alquímia té lloc entre tots els components dels altres períodes, és a dir, entre lirisme, claredat i llenguatge complex; audàcia i tradició humanista; primitivisme, esoterisme i simplicitat. Però sempre preval l'emoció sobre el virtuosisme. Jolivet utilitzà recursos tècnics moderns per compondre música enèrgica, sovint modal, amb sons i ritmes atrevits.

  • 1951: Gran Premi de la Ciutat de París
  • 1954: Gran Premi de Compositors al Festival Internacional de Música Contemporània
  • 1958: Gran Premi del President de la República
  • 1961: Gran Premi de Música Francesa SACEM
  • 1965: Gran Premi de Música Francesa SACD
  • 1965: Premi de la Ràdio-Televisió francesa
  • 7 vegades Gran Premi Rècord

Distincions

modifica

Obres seleccionades

modifica
Música de cambra i solista
1932 Sonata per violí i piano
1934 Quartet de corda
1935 Andante i adagio, per a cordes
1935 Chant d'oppression, per a viola i piano
1936 Cinq incantations, per a flauta
1937 (Incantation) Pour que l'image devienne symbole pour flûte en sol
1937 Poèmes pour l'Enfant
1938 Cosmogonie, per a piano
1939 Cinq danses rituelles
1943 Pastorales de Noël, per a flauta, fagot i arpa
1943 Suite delphique, per a 12 instruments
1944 Chant de Linos, per a flauta, violí, viola, violoncel i arpa
1945 Sérénade, per a quintet de vent amb oboè principal
1953 Fantaisie-Impromptu, per a saxo i piano
1956 Sérénade, per a dues guitarres (dedicat al duet d'Ida Presti i Alexandre Lagoya)
1957 Rhapsodie à sept, per a set vents i cordes
1961 Sonatina, per a flauta i piano
1961 Sonatina, per a flauta i clarinet
1963 Sonatina, per a oboè i fagot
1965 Deux études de concert, per a guitarra
1965 Suite en concert, per a flauta i quatre instruments de percussió
1965 Suite en concert, per a violoncel
1967 Cinq églogues, per a viola sola
1968 Cérémonial, homenatge a Varèse per a sis instruments de percussió
1968 Arioso Barocco, pour trompette et orgue
1972 Tombeau de Robert de Visée, per a guitarra
Sonata, per a flauta
12 invencions, per a quintet de vent, trompeta, trombó i quintet de corda
Sonatina, per a flauta i violoncel
Teclat
1920 Romance barbare, per a piano
1925 Sarabande sur le nom d'Erik Satie, per a piano
1927 Tango, per a piano
1930 Deux Mouvements (prélude, pastorale)
1931 Trois Temps núm. 1, per a piano
1931 Trois Temps No. 2, per a piano [11]
1931 Sis estudis, per a piano
1934 Danses pour Zizou, per a piano
1934 Algeria-Tango, per a piano
1934 Sidi-Ya-ya, per a piano
1935 Madia, per a piano
1935 El viejo camello, per a piano
1935 Fom Bom Bo, per a piano
1935 Mana, sis peces per a piano
1938 Cosmogonie, per a piano
1939 Cinq danses rituelles, per a piano
1944 Étude sur des modes antiques
1945 Sonata per a piano núm. 1
1957 Sonata per a piano núm. 2
1961 Hymne à l'univers, per a orgue
1969 Mandala, per a orgue
Concerts
1947 Concert per a ondes Martenot i orquestra
1948 Concertino per a trompeta, piano i orquestra de corda
1949 Concert per a flauta i cordes
1951 Concert per a piano
1952 Concert per a arpa i orquestra de cambra
1954 Concert per a fagot, cordes, arpa i piano
1954 Concert per a trompeta
1958 Concert per a percussió
1962 Concert per a violoncel número 1
1965 Concert per a flauta i percussió
1966 Concert per a violoncel número 2
1972 Concert per a violí
Música orquestral
1936 Dansa incantatòria
1938 Cosmogonie (versió orquestral)
1939 Cinq danses rituelles (versió orquestral)
1943 Suite delphique, per a cordes, arpa, ondes Martenot i percussió
1944 Le Malade imaginaire, musique de scène
1951 Le Bourgeois gentilhomme, musique de scène
1953 Simfonia núm. 1
1959 Simfonia núm. 2
1961 Simfonia per a cordes
1964 Simfonia núm. 3
Música vocal
Cançons
1937 Poèmes pour l'enfant, per a veu i onze instruments
1940 Les trois plaintes du soldat, per a veu i orquestra
1942 Suite litúrgica per a veu, oboè, violoncel i arpa
1953 Épithalame, per a cor de 12 parts
1970 Songe à nouveau rêvé, concert per a soprano i orquestra
Música sacra
1940 Messe pour le jour de la paix
1956 La vérité de Jeanne, oratori
1962 Missa Uxor tua
Ballets
1939 Les quatre vérités
1941 Ballet des étoiles
1943 Guignol et Pandore
1950 L'inconnue
1964 Ariadna
Marines
Òperes
1942 Dolorès o Le miracle de la femme laide
Antígona
Bogomilé ou le lieutenant perdu (inacabat)

Referències

modifica
  1. Livret du CD L'œuvre pour flûte, Pierre-André Valade, Ed. Accord
  2. 2,0 2,1 Cadieu, Martine; Jolivet, Andre «A Conversation with Andre Jolivet». Tempo, 59, 1961, pàg. 2–4. ISSN: 0040-2982.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 3,8 Schiffer, Brigitte «Andre Jolivet (1905-1974)». Tempo, 112, 1975, pàg. 13–16. ISSN: 0040-2982.
  4. «Andre Jolivet». The Musical Times, 116, 1585, 1975, pàg. 268–268. ISSN: 0027-4666.
  5. Livret du CD Mana, Sarabande sur le nom d'Erik Satie, Cosmogonie, 2 Mouvements, Romance barbare, Étude sur les modes antiques, Pascal Gallet, Vol.1, Ed. Maguelone
  6. Lucie Kayas, Jolivet, Fayard, Paris, 2005, p.205
  7. Duchesneau, M. (2007). L'avant garde musicale et ses sociétés à Paris de 1871 a 1939. Mardaga.
  8. Guigue, H. (1978). Avec...Andre Jolivet. Flammarion, Paris.
  9. Rae, C. (2006): "Jolivet on Jolivet. An Interview with the Composer's Daughter", in: The Musical Times, Spring 2006.
  10. Marc Honegger, Dictionnaire de la musique, Bordas
  11. «Trois temps : pour piano / André Jolivet.». Princeton University Library. [Consulta: 21 juliol 2021].

Bibliografia addicional

modifica
  • Barbara Kelly: "Jolivet, André", a: Grove Music Online, ed. L. Macy, consultat el 28 de maig de 2005, (accés per subscripció) Arxivat 2008-05-16 a Wayback Machine.
  • Arthur Hoérée, Richard Langham Smith: «Jolivet, André», in: Grove Music Online (OperaBase), éd. L. Macy, consultat el 28 de maig de 2005, (accés per subscripció) Arxivat 2008-05-16 a Wayback Machine.
  • Hilda Jolivet: Amb André Jolivet, Ed. Flammarion, 1978
  • Jean Jacques Brothier: Jove França, Yves Baudrier, André Jolivet, Daniel-Lesur, Olivier Messiaen, París, Associació d'Amics de la Jove França, 1955.
  • Laetitia Chassain, Lucie Kayas: André Jolivet . Retrats, Arles, Actes Sud, 1994, 192 p.
  • Suzanne Demarquez: André Jolivet, París, Ventadour, 1958, (coll. músics d'avui).
  • Serge Gut: El Grup Jove França: Yves Baudrier, Daniel Lesur, André Jolivet, Olivier Messiaen, París, H. Champion, 1977, 158 p.
  • Odile Jaubourg, Anne-Helene Rigogne: André Jolivet (1905-1974): un músic humanista, Amiens, Biblioteca Municipal, 1995, 26 p.
  • Lucie Kayas: André Jolivet, París, Fayard, 2005, 604 p.
  • Catherine Massip: André Jolivet, home de teatre, París, Biblioteca nacional de França, 1994, 13 pàg.
  • Gerard Moindrot: Aproximacions simbòliques a la música d'André Jolivet, París, L'Harmattan, 1999.
  • Pierre Petit: Imatges musicals: Jolivet, Milhaud, Honegger, Casadesus, Satie, París, Societat d'Història i Archéologie El Vieux Montmartre, 1995, 47 pàg.
  • Bridget Conrad, Roland de Candé i Angelico Surchamp, André Jolivet, Portraits, Actes Sud, 1994
  • André Jolivet. Écrits (en francès). Éditions Delatour France, 2007, p. 816. ISBN 2-7521-0036-1. [1]

Enllaços externs

modifica
  1. Jean-Charles Goldstuck. «Rendre son sens magique à la musique…» (en francès). ResMusica, 24-01-2008. [Consulta: 20 febrer 2021].