Andrei Kurkov
Andrei Iurievitx Kurkov (en ucraïnès: Андрій Юрійович Курков; en rus: Андре́й Ю́рьевич Курко́в; Leningrad, 23 d'abril de 1961) és un intel·lectual i escriptor ucraïnès en llengua russa. És autor de 19 novel·les, entre elles el best-seller Smert' postoronnego, nou llibres per a infants i una vintena de guions de documental, de ficció i de telefim. La seva obra està traduïda a 37 idiomes i s'ha publicat a 65 països.[1] Kurkov, que ha estat durant molt de temps comentarista sobre qüestions d'Ucraïna per als mitjans de comunicació internacionals, ha escrit diversos articles per a publicacions d'arreu del món. Els seus llibres destaquen per l'humor negre, la descripció de la realitat postsoviètica i els elements surrealistes.
  | |
| Nom original | (ru) Андрей Юрьевич Курков |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 23 abril 1961 (62 anys) Budogoshch (Rússia) |
| Dades personals | |
| Formació | Universitat lingüística nacional de Kíiv |
| Activitat | |
| Camp de treball | Escriptura creativa i professional, prosa, literatura de no-ficció, literatura infantil i guió cinematogràfic |
| Lloc de treball | Kíiv Londres |
| Ocupació | escriptor, traductor, guionista de cinema, editor col·laborador, guionista, periodista, professor d'universitat |
| Membre de | |
| Gènere | Prosa |
| Obra | |
Obres destacables
| |
Premis
| |
   | |
Kurkov viu a Kíiv amb la seva esposa anglesa, Elizabeth, i els seus tres fills. Després de la invasió russa d'Ucraïna del 2022, es va convertir en un desplaçat intern i va continuar escrivint i manifestant-se sobre la guerra.[2]
Biografia modifica
El pare de Kurkov era pilot de proves i la seva mare era metgessa.[3] Va començar a escriure als set anys[4] quan, després de la mort de dos dels seus tres hàmsters, va escriure un poema sobre la solitud de la mascota que quedava. També va produir poesia sobre Lenin inspirada per l'educació soviètica de l'època.
Després d'haver-se graduat a l'Institut de Llengües Estrangeres de Kíiv, i com a traductor del japonès, va ser destinat al servei militar d'assistent a la KGB.[3] Més endavant, va aconseguir que el canviessin al servei de la policia militar, fet que li va proporcionar un major grau de llibertat en un lloc de guàrdia a la presó d'Odessa.[4] Va ser durant aquest període que Kurkov va escriure totes les històries dels seus fills.
La seva primera novel·la es va publicar dues setmanes abans de la dissolució de la Unió Soviètica i va ser quan va fer els primers passos cap a l'autoedició. Amb diners prestats d'amistats va finançar el seu treball i va aconseguir publicar de manera independent.[3] Mentre organitzava la distribució també venia còpies en mà a les parades dels carrers més concorreguts. Com molts escriptors d'èxit, Kurkov va tenir dificultats per obtenir el seu primer contracte editorial: va rebre 500 rebuigs abans de ser acceptat, temps en el qual havia escrit gairebé vuit novel·les completes. El 2018 va ser elegit president del PEN Ucraïna.[5]
La seva novel·la Bickfordov mir (2009) va ser qualificada per Sam Leith al Financial Times com «una mena d'encreuament entre The Pilgrim's Progress, Catch-22, El cor de les tenebres i La carretera de Cormac McCarthy, amb un tènue ombrejat, aquí i allà, de Samuel Beckett: una sàtira absurda insistentment onírica modelada per la immensitat de la massa terrestre de Rússia i la bogeria de la seva ideologia de l'era soviètica»,[6] i per The Guardian com una «obra que desafia el gènere, que fusiona l'aventura picaresca amb la paràbola postapocalíptica», mentre que el mateix Kurkov la va considerar «la més estimada i important de totes les meves obres».[7][8]
La novel·la Serye pchely, que té «elements tant de la faula com de l'èpica»,[9] dramatitza sobre el conflicte del seu país a través de les aventures d'un apicultor.[10]
Obra publicada modifica
- Не приведи меня в Кенгаракс, 1991
- 11 необыкновенностей, 1991
- Бикфордов мир, 1993
- Смерть постороннего, 1996
- Пикник на льду, 1997
- Добрый ангел смерти, 1997
- Милый друг, товарищ покойника, 2001
- География одиночного выстрела, 2003
- Последняя любовь президента, 2004
- Закон улитки, 2005
- Любимая песня космополита, 2005
- Приключения чепухоносиков (детская книга), 2007
- Школа котовоздухоплавания (детская книга), 2007
- Ночной молочник, 2007
- Садовник из Очакова, 2010
- Львовская гастроль Джими Хендрикса, 2012
Referències modifica
- ↑ Vannek, Ludmila. «Radio Liberty interview with Andrey Kurkov». Radiosvoboda.org, 07-04-2013. [Consulta: 1r octubre 2015].
- ↑ «Letter from Ukraine». BBC Radio 4. [Consulta: 13 març 2022].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 «A life in books: Andrey Kurkov» (en anglès), 29-07-2011. [Consulta: 14 març 2022].
- ↑ 4,0 4,1 Bhula, Pooja. «'A book is like a battery that passes on energy'». The Hindu Business Line, 10-04-2020. [Consulta: 13 març 2022].
- ↑ «Andrii Kurkov – PEN Ukraine's New President». Pen.org.ua, 17-12-2018. Arxivat de l'original el 30 de gener 2019. [Consulta: 29 gener 2019].
- ↑ , 29-04-2016.
- ↑ Taplin, Phoebe. «The Bickford Fuse by Andrey Kurkov review – a Soviet Pilgrim's Progress», 13-05-2016. [Consulta: 16 febrer 2019].
- ↑ Dickinson, Charlie. «The Bickford Fuse by Andrey Kurkov». hackwriters.com | The International Writers Magazine, maig 2017. [Consulta: 13 març 2022].
- ↑ Blacker, Uilleam. «Apiculture». Times Literary Supplement, 05-02-2021. [Consulta: 13 març 2022].
- ↑ «Grey Bees». Hachette.