Obre el menú principal

Anemone hepatica

espècie de planta

L’herba fetgera, viola de llop o viola de pastor (Anemone hepatica) és una planta perenne de la família de les ranunculàcies. Es troba en boscs generalment caducifolis, principalment a l'estatge montà, però també al subalpí i a la part més plujosa de la regió mediterrània. Al Pirineu català es troba des de la Val d'Aran i de la Baixa Ribagorça fins al Vallespir i l'Alt Empordà. La trobem també en zones d'Osona, del Bages i del baix Solsonès a l'Anoia. És present, a més, a la Serralada Prelitoral i a les zones que van des del Gironès fins al Montnegre i de Montserrat als Ports de Beseit. A nivell mundial es troba a l'hemisferi nord, tant a Europa com a l'Àsia o Amèrica del Nord. Aquesta planta també és coneguda com a viola borda, viola de galàpet o herba de la Trinitat.[2]

Infotaula d'ésser viuAnemone hepatica
Anemone hepatica 1797.jpg
Il·lustració botànica d'Anemone hepatica
Hepatica nobilis flowers.JPG
Flors de l'herba fetgera
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegnePlantae
OrdreRanunculales
FamíliaRanunculaceae
GènereAnemone
EspècieAnemone hepatica
Mill..[1]
Nomenclatura
Sinònim taxonòmic Hepatica nobilis Mill.[1]
Modifica les dades a Wikidata

EtimologiaModifica

El seu nom binomial és format pels epítets genèric Anemone del grec "mogut pel vent" i "hepatica" del llatí "hepaticus",[3] pres del grec "hepar" (fetge), degut a la similitud de les fulles amb aquest òrgan. En llatí medieval es coneixia com a herba Trinitas.

TaxonomiaModifica

La taxonomia del gènere Anemone encara és problemàtica, però els darrers estudis filogenètics indiquen que el gènere Hepatica (abans reconegut en algunes classificacions) forma part del gènere Anemone.[4]

EcologiaModifica

És una planta comuna, que es troba en zones fresques i humides, muntanyoses, al sotabosc d'una gran varietat de boscos ombrívols. Floreix durant els mesos de març i abril. El tipus de pol·linització és entomòfila.

 
Flor de l'herba fetgera

MorfologiaModifica

És una planta perenne d'uns 20cm d'alçada amb moltes arrels fibroses. El rizoma és curt. Les fulles, de color verd fosc, són radicals i d'uns 3cm de longitud, amb pecíols llargs que broten directament de l'arrel amb pèls; formades per 3 lòbuls enters i arrodonits, coriàcies i cordades per la base.

Les flors apareixen tan aviat com desapareix la neu a la primavera. Són hermafrodites, solitàries, amb simetria actinomorfa, de color blau (a vegades poden ser blanques o amb tons rosats) i amb 6 sèpals i 5 a 10 pètals lliures. Creixen erectes amb peduncles vellosos i és una de les flors més belles i delicades de les nostres muntanyes. L'androceu està format per nombrosos estams i el pistil es compon de diversos fruits agrupats sense pic, cadascun dels quals conté una sola llavor. L'involucre està compost per 3 bractèoles que li donen un aspecte de calze; aquest consta de 2 o 3 cimes de sèpals petaloides. El fruit és un aqueni ovat i agut.

FarmacologiaModifica

S'usen les fulles o la planta sencera (sense les arrels). Es recol·lecta l'herba sense arrels i es deixa assecar a l'ombra. La medicina acadèmica no utilitza aquesta espècie encara que posseeix certa eficàcia. També en homeopatia és estrany el seu ús.

Conté heteròsids flavònics: Derivats del quercetol i del kaempferol. Conté antocianidines, flavones, flovafens, polifenols, mucílags i tanins.

En estat fresc aquesta planta conté anemonol, una substància que irrita la pell. Quan aquesta s'asseca, l'anemonol es converteix en anemonina (d'acció tuberculostàtica, és a dir, que inhibeix el creixement dels bacils de la tuberculosi) i en àcids anemònic i isoanemònic que no són nocius. Conté també, un glucòsid anomenat hepatrilobina.

A la planta dessecada falten totes les substàncies tòxiques pròpies de les ranunculàcies en estat fresc.

Aquesta planta conté un efecte demulcent, mucilaginós, vulnerari i astringent suau i es recomana en infusió per a casos de febre, afeccions hepàtiques lleus, tos, etc. S'utilitza també com espasmolític i colagog. Per via externa s'ha utilitzat en forma de decocció per a tractar els ulls inflamats per conjuntivitis.

La planta no s'ha d'utilitzar en fresc. En quantitats elevades, s'ha descrit que la planta pot produir una irritació del parènquima renal i de les vies urinàries. Pot ocasionar, també, mal d'estómac i gastroenteritis en administrar-se per via oral.

La Comissió Europea no aconsella [cal citació]el seu subministrament al considerar que l'efectivitat terapèutica de la droga i de les seves preparacions no ha estat suficientment demostrada i pel fet que hi ha un cert risc d'aparició de símptomes tòxics degut a la presència de protoanemonina.

HistòriaModifica

El seu nom característic també és degut a la presència d'unes taques característiques a les fulles que recorden el teixit hepàtic. A més, s'ha usat en medicina popular com a remei tradicional per a les malalties hepàtiques. John Gerard, un important herborista anglès famós pel seu jardí botànic, ja parlava de l'herba fetgera descrivint-la com una planta amb moltes fulles disseminades per terra, amb tres cantons, d'un color verd greixós per la part superior i grisoses per sota. La classificava com a herba freda, seca i astringent, afirmant que era bona contra les debilitats del fetge que procedien d'una causa calenta, ja que refredava i reforçava amb gran valerositat.

Galeria d'imatgesModifica

Aspecte general  
Detall de les fulles  
Fruit  
Detall de les flors  
Varietats blava, blanca i híbrida. A Montcalb  
Varietat blanca. A Pinós  
Selecció de Wikicommons

BibliografiaModifica

  • Berdonces, Josep Lluís. Gran enciclopedia de las plantas medicinales: el dioscórides del tercer milenio. Ed. Tikal. Madrid, 1998. ISBN 843058496X. 
  • Pahlow,Markus. El gran libro de las plantas medicinales. Ed. Leon Everest, 1979, 3a edició.

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 «GRIN, Taxonomy for Plants» (en anglès). Estats Units: Agricultural Research Service, Department of Agriculture..
  2. Bolòs, Oriol de [et al]. Flora manual dels Països Catalans. 2a ed. Barcelona: Pòrtic, 1993. ISBN 84-7306-400-3. 
  3. Etimologia del nom científic de gèneres i espècies.
  4. Estudis filogenètics del gènere Anemone (S. B. Hoot et al. 1994)

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Anemone hepatica