Obre el menú principal

Angelo Maurizio Gaspare Mariani (Ravenna, 11 d'octubre de 1821 - Gènova, 13 de juny de 1873) fou un director d'orquestra i compositor italià.

Infotaula de personaAngelo Mariani
Angelo Mariani by Augusto Bedetti.jpg
Biografia
Naixement Angelo Maurizio Gaspare Mariani
11 d'octubre de 1821
Ravenna
Mort 13 de juny de 1873(1873-06-13) (als 51 anys)
Gènova
Causa de mort Càncer
Lloc d'enterrament Ravenna
Nacionalitat Itàlia Itàlia
Activitat
Ocupació Compositor i director d'orquestra
Professors Stanislao Mattei

Musicbrainz: 21243e0d-c600-422e-b703-4fce6f8b4db9
Modifica les dades a Wikidata

Començà els estudis a Ravenna (teoria i violí amb Pietro Casalini i Giovanni Nostini i a Rímini (harmonia), i després es perfeccionà a Bolonya, on actuà ja com a violinista als 15 anys d'edat. Molt aviat agafà fama com a instrumentista (de violí i de viola) a Macerat i Faenza, i també com a autor d'algunes simfonies, entre elles una en sol menor ue, interpretada per les acadèmies del Liceo Musicale bolonyès l'any 1844, fou molt lloada per Rossini. Però els estudis bolonyesos amb el pare Levrini (alumne de Mattei) i després amb Tommaso Marchesi i Giulio Roberti foren breus i discontinus, ja que el 1843 debutà com a director tal vegada a Bagnacavallo, i tanmateix l'any següent a Faenza i més tard a Trento i Messina. L'any 1845 a Nàpols va contactar amb Mercadante i l'any següent dirigí I due foscari i I lombardi de Verdi a Milà, donant-se a conèixer també com a autor de pàgines vocals.

El 1847 al Teatro Olimpico de Vicenza, per a traslladar-se el desembre d'aquell mateix any a Copenhaguen, on actuà com apreciat director d'òperes italianes en el Teatre de la cort danesa. De retorn a Itàlia per allistar-se voluntari el 1848, emigrà a Constantinoble, per tornar el 1851 a Itàlia i ser nomenat l'any següent director fixe del teatre Carlo Felice de Gènova. En els vint anys d'activitat desplegada a Gènova, Mariani donà a conèixer moltes òperes de Rossini, Donizetti i Verdi, i també de joves músics com Pedrotti (Amieto, sobre llibret de Boito, 1865), afirmant-se també en el camp simfònic, ja que a Mariani es deu l'estrena italiana de la Simfonia núm. 3 (Beethoven) Heroica (1854). Obert també a la producció estrangera, dirigí òperes de Auber, Flotow, Gounod i de l'admirat Meyerbeer, no sense intentar recuperacions històriques de Mozart i Cimarosa.

Però el 1860 començà a desplegar una intensa activitat de director a Bolonya, on va promoure a Verdi (estrenant amb gran èxit Don Carlo el 1867); i més tard, interrompuda aquesta amistat per contrasts artístics i personals (la rivalitat per la cèlebre cantant bohèmia Teresa Stolz), inicià l'aventura wagneriana amb les primeres representacions italianes de Lohengrin (1871) i de Tannhäuser (1873). Mariani fou el primer director d'orquestra italià, prestigiós i complet, que reuní en si el doble càrrec de concertador (exercit abans pel mestre de cèmbal) i director (atribuït al primer violí). Dotat de gran facilitat de lectura de la partitura i de fàcil penetració estilística, no era, tanmateix, massa fidel intèrpret dels compositors, i intensificava certs efectes sonors i accelerava els tempos; amb tot, per la rígida disciplina que exigia als cantants i a l'orquestra, preparà el camí a Toscanini.

Com a compositor és recordat com a autor d'una Messa da Requiem per al rei de Dinamarca, Cristià VIII (1847), de diverses cantates i sobre tot d'una sèrie de cançons (La rosa felsinea, Il trovatore della Liguria) i de pàgines instrumentals de cambra (Sera in riva al mare, per a violoncel i piano, Fantasia per a fagot). Una Simfonia seva, servada a Gènova, rebel·la connexions amb les juvenils de Boito i Faccio pel seu clímax de capriciosa bohèmia. El 1864 ideà una <escala exatonal> (dedicada al crític Filippi) que sembla va interessar a l'últim Verdi sacre.

Mariani, fou considerat com el millor director d'orquestra d'Itàlia, al morir fou succeit en la direcció de l'orquestra del Teatre Municpal de Bolonya, per Andrea Mercuri.[1] Mariani també deixà algunes composicions, a més de les citades, entre elles les melodies Rimembranze del Bosforo, Il trovatore nella Liguria, Il Colle de Carignano, Rimemebranze di Areuzeno, Album vocale, Liete e triste rimembranze, Otto pezzi vocali, Nuovo Album vocale, etc., i un Rèquiem.

BibliografiaModifica