Angels with Dirty Faces

pel·lícula de 1938 dirigida per Michael Curtiz

Angels with Dirty Faces (Àngels amb cara bruta), és una pel·lícula de gàngsters nord-americana de 1938 dirigida per Michael Curtiz per a Warner Brothers. Estrena James Cagney, Pat O'Brien, The Dead End Kids, Humphrey Bogart, Ann Sheridan i George Bancroft. El guió va ser escrit per John Wexley i Warren Duff basat en la història de Rowland Brown.

Infotaula de pel·lículaAngels with Dirty Faces
Leo Gorcey and James Cagney in Angels With Dirty Faces trailer.jpg
Arxivador
DireccióMichael Curtiz
Protagonistes
Director artísticLionel Banks
ProduccióSamuel Bischoff
Dissenyador de produccióRobert M. Haas Modifica el valor a Wikidata
GuióRowland Brown
John Wexley
Warren Duff
MúsicaMax Steiner
FotografiaSol Polito
MuntatgeOwen Marks
VestuariOrry-Kelly Modifica el valor a Wikidata
ProductoraWarner Bross
DistribuïdorWarner Bross
Dades i xifres
País d'origenEstats Units
Estrena1938
Durada97 minuts
Idioma originalanglès
Coloren blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Pressupost1, milions de dòlars[1]
Descripció
GènereDrama
Temacrim organitzat i pena de mort Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióNova York Modifica el valor a Wikidata
Premis i nominacions
Nominacions

IMDB: tt0029870 Filmaffinity: 668874 Allocine: 50117 Rottentomatoes: m/angels_with_dirty_faces Allmovie: v2391 TCM: 585 TV.com: movies/angels-with-dirty-faces Modifica el valor a Wikidata

Corren els temps de la Depressió i la vida en els suburbis d'una gran ciutat com Nova York s'allunya molt més del cel que de l'infern. Malgrat to, un sol cop d'ull a la realitat suggereix que les coses sempre han estat així pels més desafavorits i que els efectes demolidors del crack borsari de 1929 no han fet sinó enfosquir encara més les poques possibilitats de supervivència d'un segment cada vegada més gran de la població. En aquest marc de desesperança i lluita per la supervivència, els infants es converteixen en les víctimes propiciatòries, en futures desfetes humanes als que sols la delinqüència en la seva forma més típicament americana, el gansterisme, ofereix una sortida aparentment digna en pla material i socialment acceptable. Els estrets marges del barri, la manca d'expectatives s'ha convertit així en un mur únicament superable a cops de fieresa i determinació. Més allà només s'albiren dues opcions: l'efímer triomf, amb el reconeixement que comporta, o la mort en circumstàncies violentes, sense espai ni probabilitat de deixar d'esser pobre.

No fa falta ser gaire espavilat per arribar a aquesta conclusió, es tracta d'un conflicte obert i sense final, d'un combat continu que dia a dia genera els seus còdecs propis, sense suposats vencedors i els seus inevitables vençuts. Aquest és el petit i tancat univers en el qual es desenvolupa la joventut de dos amics d'origen irlandès que abans de complir quinze anys estan més que iniciats en les arts del furt i l'escapada. Com sempre, un dia quelcom surt malament i els dos amics són reclosos en un reformatori. Per el menor d'ells, un noi apocat i en els fons mort de por, el reformatori li servirà de revalida la seva incipient carrera de lladregot i de confirmació de tots els seus temors mai expressats. allà aprendrà la implacable validesa de la llei del més fort, les normes més dures i despietades de la supervivència. Per l'altra noi, dos anys més gran i fins llavors revestit amb l'aureola de líder, l'estança en aquesta institució, la duresa de tot el que veu i tot el que intueix li portaran un raig de sensatesa, una insòlita llum d'esperança que l'apartarà dels carrers.

Han passat 25 anys. Són els temps de les grans masses d'aturats, dels motins obrers, de la fam i de la consolidació del crim organitzat. Els dos amics s'han convertit en homes molt oposats: un és un reputat i temible gàngster; l'altra un sacerdot que intenta desenvolupar la seva tasca ajudant precisament a d'altres nois en els quals si veu reflectit constantment. Hom doncs està davant dues cares de la mateixa moneda, o davant les típiques fotografies de l'abans i el després. Sigui com sigui, tampoc en aquest cas fa falta ser gaire despert per intuir un destí capriciós i cruel. És normal que l'acció apunti únicament en aquest sentit, i que aquests adolescents marginats siguin, malgrat sense saber-ho, genuïns àngels els rostres dels quals es troben tacats per la necessitat, la pobresa i el somni de superar al preu que sia les barreres imposades per un ordre social radicalment injust, que no sap o no vol restituir el mal infringit als seus desheretats. per a ells, que nomes coneixen la llei del carrer, la vida i el futur es despleguen en una sola direcció. Per això els seus herois són els gàngsters que omplen cada dia les portades dels diaris. Davant semblant ostentació de decisió i vida dissipada, davant el ressò de gestes que semblen increïbles, els consells d'aquest benintencionat i patidor sacerdot manquen de cap vàlua.

En la seva impotència, el sacerdot reinicia en tot moment del dia una lluita que a més sap perduda per endavant. Mentre, els seus joves s'endinsen més i més en el senderi sense retorn de la delinqüència amb la vista posada en aquest altra personatge, el noi abans tímid i avui convertit en rei de l'hampa que eventualment retorna al barri i a la seva infància per sentir el calor i l'admiració d'aquest grup de criatures en els quals, al igual que el seu amic el clergue, també ell se sent reflectit. Són dos conceptes i dues formes d'afrontar la vida que molt aviat entraran en conflicte: la dedicació del sacerdot i els seus nivells de comprensió quasi sobrehumans enfront l'atractiu auge, i la no menys aparatosa caiguda del gàngster al que un moment de debilitat i una traïció condueixen la cadira elèctrica. I per últim, la redempció d'aquest nois encegats per l'èpica violència i el poder de l'autodestrucció que obren impacients les pagines dels diaris tan sols per descobrir que el seu heroi, el tipus dur, l'home d'acer, ha estat portat arrossegant-se fins al patíbul...Però en realitat es tracta d'una redempció molt més amplia, tant amplia que transcendeix la narració estenent-se fins l'espectador; d'una aposta per a la dignitat i pel futur segellada per aquests dos homes als que uneixen l'amistat i el record de temps millors, que en els minuts previs a la execució decideixen fingir deshonrosa per part del gàngster, un comportament de totes totes vulgar i covard, després del qual subjau un exemple incontestable de verdader heroisme.

Ni més ni menys que quatre films va dirigir el cineasta americà d'origen hongarès, Michael Curtiz, el 1937. Sense cap mena de dubtes hom es troba davant d'un dels més clars i eficaços exponents de la figura de l'artesà convertit en director de cinema; un professional de la narració capaç d'assumir amb elegància i sobrietat qualsevol projecte (d'aquest mateix any daten The Adventures of Robin Hood i Four's a Crowd, exemples respectivament de cinema d'aventures i de comèdia romàntica, situats molt lluny del melodrama social que suposa un títol com Àngels amb la cara bruta) seguint el dictat de la política dels grans estudis, en el seu cas la Warner Bross, i les normes no escrites del star system. D'aquesta conjunció d'interessos creatius i industrials sorgeix aquest film, valuós des d'infinitat d'angles, car si bé per una part conté un dels millors duels interpretatius del cinema nord-americà dels anys trenta, el que mantenen des dels seus respectius rols de sacerdot i hampón -el contingut Pat O'Brien i el per moments sobreactuat i vehement James Cagney-, per altra, ofereix uns primers apunts del que pocs anys després es convertí en un dels gèneres narratius més característics de Hollywood, el cinema negre.

En aquest context, la critica social implícita, sobre tot en les primeres seqüències, les que descriuen el mitjà on viuen els xavals, ensems que ofereixen una ràpida evocació en paral·lel dels fets que marcaren fins a delimitar per complet els camins dels protagonistes adults, suposa un avanç d'aquest gènere dedicat quasi en exclusiva a denunciar les mancances ètiques, la corrupció, la cobdícia i les injustícies generades per l'american way of life. I si bé és cert que el seu missatge implícit pel molt americà mite de l'autosuperació per la via religiosa (vesant que en breu serà reconduïda per la MGM vers el més pur "cinema d'estampeta" en la seva vessant hollywoodiana amb pel·lícules com Men of Boys Town, amb sacerdots molt més catecumenats, i per tant menys pràctics), no són menys evidents el seu missatge d'esperança i la seva denuncia d'una societat malalta. En suma, una pel·lícula molt més valuosa i interessant que la injustament sobrevalorada Casablanca, clau, paradoxalment, de la persistència del nom de Michael Curtiz en la memòria col·lectiva dels aficionats al cinema.

ReferènciesModifica

  • Revista de cinema ACCIÖN del mes de novembre de 2010. (ISSN: 2172-0517)
  1. Robertson, pp. 47–48.