L'anglofília (del llatí Anglus, "anglès", i del grec antic φίλος - philos, "amic") és l'afecció a Anglaterra, als anglesos o a tot allò que és anglès.[1][2] És l'antònim d'anglofòbia.[3]

Placa de Paul Mellon, un anglòfil, a St George's, Bloomsbury

La paraula anglòfil fou publicada per primer cop en 1864 per Charles Dickens a All the Year Round, quan la va descriure a la Revue des Deux Mondes com "una publicació 'anglòfila' avançada."[4]

Encara que anglòfil en el sentit estricte es refereix a una afinitat per les coses, persones, llocs i la cultura d'Anglaterra, a vegades s'utilitza per referir-se de manera general a una afinitat pels mateixos atributs de les Illes Britàniques encara que s'usa poques vegades el terme més precís és britofília.

Descripció modifica

 
The James, un pub d'estil britànic a Münster, Alemanya, lluint la bandera i els símbols de Jaume II
 
Una cabina de telèfon alemanya a Bielefeld de German Telekom com a homenatge al disseny britànic tradicional.

El terme s'usa arreu del món (als Estats Units s'usa especialment per a habitants de Nova Anglaterra, Nova York i de la Costa Est dels Estats Units en general) per referir-se a les persones que segueixen models anglesos per als seus negocis, les seves pràctiques socials o polítiques o que simplement les admiren. En alguns casos, l'anglofília representa una preferència individual per la cultura anglesa que per la pròpia: el sentiment que aquesta cultura és superior. També és aplicable als amants de la història d'Anglaterra.

En alguns casos, el terme anglofília representa l'apreciació d'un individu històricament anglès i la cultura tradicional anglesa (per exemple, William Shakespeare, Jane Austen, Samuel Johnson, Gilbert i Sullivan). L'anglofília també pot caracteritzar-se per afició a la monarquia britànica i el sistema de govern (per exemple, el sistema del Parlament de Westminster), institucions (per exemple, Royal Mail), així com la nostàlgia de l'antic Imperi Britànic del sistema de classes anglès. Als anglòfils els agradn els actors, pel·lícules, programes de televisió, programes de ràdio, comèdia, músics, llibres, revistes, dissenyadors de moda, actuacions i tradicions angleses (per exemple, el sopar de Nadal britànic).[5]

Els anglòfils poden utilitzar la pronunciació anglesa en comptes de l'estatunidenca, com 'colour' en lloc de 'color', 'centre' en lloc de 'centre', o 'traveller' en comptes de 'traveler'. L'ús d'expressions de l'anglès britànic en conversa casual i notícies de reportatges ha augmentat recentment als Estats Units.[6][7] La tendència, la incomprensió, i el mal ús d'aquestes expressions pels estatunidencs s'ha convertit en un tema d'interès als mitjans, tant als Estats Units com a Anglaterra.[6][7] El professor anglès de la Universitat de Delaware Ben Yagoda afirma que l'ús de l'anglès britànic s'ha "consolidat com a fenomen lingüístic que no mostra signes de disminuir."[6][7] Lynne Murphy, un lingüista de la Universitat de Sussex, assenyala que la tendència és més pronunciada al nord-est dels Estats Units.[cal citació] Hom considera Madonna com a exemple d'anglòfila.[8]

A Espanya, que es va mantenir neutral durant la Primera Guerra Mundial, es van organitzar corrents d'opinió germanófila i aliadófila, i dins d'aquesta última francòfila i anglòfila.

Vegeu també modifica

Referències modifica

  1. Anglofília al diccionari de l'IEC
  2. «Anglophile». The American Heritage Dictionary 5th ed.. [Consulta: 17 març 2014].
  3. «Anglophobe». The American Heritage Dictionary 5th ed.. [Consulta: 17 març 2014].
  4. «All the Year Round» p. 3, 03-12-1864. [Consulta: 17 març 2014].
  5. "Holiday Traditions of England "Merry Christmas". Holiday Traditions. Retrieved November 6, 2013
  6. 6,0 6,1 6,2 Britishisms and the Britishisation of American English BBC magazine September 26, 2012
  7. 7,0 7,1 7,2 Americans Are Barmy Over Britishisms New York Times October 10, 2012
  8. "'There are lots of things about England I love, but my husband isn't one of them,' says Madonna". Daily Mail. Retrieved September 2, 2012