Anita Conti

Anita Béatrix Marthe Conti (Ermont, 17 de maig de 1899[1] - Douarnenez, 25 de desembre de 1997), nascuda Caracotchian, va ser una oceanògrafa i fotògrafa francesa.[2]

Infotaula de personaAnita Conti
Anita Conti c1935.png
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement17 maig 1899 Modifica el valor a Wikidata
Ermont (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort25 desembre 1997 Modifica el valor a Wikidata (98 anys)
Douarnenez (Bretanya) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióOceanògrafa i fotògrafa Modifica el valor a Wikidata
Premis

Anita Conti va ser la primera dona oceanògrafa francesa. Entre les dues guerres mundials, va començar a fer els primers mapes de pesca, quan no es disposava més que de mapes de navegació. La seva activitat científica va contribuir a racionalitzar les pràctiques de pesca d'altura, però a partir de la dècada de 1940 es va preocupar pels efectes de la pesca industrial sobre els recursos de la pesca científica.

BiografiaModifica

Anita Conti va néixer el 17 de maig de 1899 a Ermont, al departament de Val-d'Oise. Els seus pares eren Leven Caracotchian, cirurgià d'origen armeni, nascut a Turquia (a França va adoptar el nom de Léon Caracotch),[3] i Alice Lebon. Viatjava sovint amb els seus pares a través d'Europa. La família s'instal·là a la costa nord de la Bretanya i Anita i el seu germà no van anar a l'escola; sinó que foren educats per la mare en un veïnat de pescadors, amb els quals Anita s'embarcava regularment i dels quals va agafar l'afició a la mar.[4][5] L'any 1914, a l'inici de la Primera Guerra Mundial, la família es refugià a l'illa d'Oléron, on la noia es dedicava a la vela, la lectura, i va fer les seves primeres fotografies.

 
Vaixell de pesca d'Alaska amb bacallà i halibut

InicisModifica

Després de la guerra, Anita Caracotchian s'instal·là a París, on destacà en l'ofici d'enquadernadora d'art. L'any 1927 es casà amb el diplomàtic Marcel Conti i continuà passant molt de temps embarcada en vaixells de pesca, i llegint i estudiant, per saber-ho tot de la mar: fauna i flora, història, etc.

Publicà articles a la République, s'embarcà en vaixells de pesca d'areng o en vaixells de vela per a la pesca del bacallà per viure el dia a dia dels treballadors de la mar. Ho observà i fotografià, i en prengué notes.

Com a periodista i especialista del món de la pesca, participà en diverses campanyes, des del Golf de Biscaia a Terranova. El seu objectiu seria fer mapes de les zones de pesca per als professionals de la mar, que encara no existien. Anita Conti observà llavors alguns factors ambientals (temperatura de l'aigua, salinitat, etc.) i la seva influència en les poblacions de peixos. Destacà pels seus articles sobre la riquesa marina en revistes femenines, i el 1934 l'oceanògraf Édouard Danois la contractà per a l'Oficina Científica i Tècnica de Pesca Marítima (precursora de l'actual Institut Francès de Recerca per a l'Explotació de la Mar, IFREMER), com a «responsable de propaganda».[6]

Conclusions alarmantsModifica

 
El peix és una font important de proteïnes per als humans.

L'any 1939, Anita Conti s'embarcà cap a les regions àrtiques a bord del vaixell d'arrossegament Víking, per a una campanya de pesca de tres mesos, a una latitud per damunt dels 75 graus Nord. Les conclusions que en tragué foren molt alarmants pel que fa a la sobreexplotació dels oceans i les conseqüències d'un excés de pesca. En demostrar que la mar no és un recurs inesgotable, despertà la presa de consciència sobre els problemes ambientals.

De novembre de 1939 a gener de 1940, s'embarcà en vaixells dragamines al Canal de la Mànega i al mar del Nord. Fou la primera dona a bord dels vaixells de l'Armada Britànica i prengué part activa en les operacions d'eliminació de mines a Dunkerque. El maig de 1940, prengué part en l'evacuació de la batalla de Dunkerque en plena Segona Guerra Mundial.[7]

L'any 1941, s'embarcà en un vaixell d'arrossegament que es dirigia cap a la costa africana per continuar la pesca i alimentar la població, atès que la pesca era prohibida a l'Atlàntic Nord. Durant dos anys, d'un vaixell a un altre, observà els pescadors francesos al llarg de les costes saharauís i africanes, on descobriren espècies de peixos desconegudes a França. Continuà fent mapes de les zones de pesca, i s'interessà per les tècniques de pesca locals.

L'any 1943, el Govern provisional de la República Francesa, a Algèria, li encarregà investigar els recursos pesquers de l'Àfrica occidental, així com elaborar un estudi per desenvolupar la pesca tradicional. Durant 10 anys, va estudiar, a Mauritània, Senegal, Guinea i Costa d'Ivori, la naturalesa dels fons marins, les costes, els estuaris, les diferents espècies de peixos i el seu valor nutritiu, per pal·liar la deficiència de proteïnes de les poblacions locals.[8] De mica en mica, millorà les tècniques de conservació i els mètodes de pesca, instal·là fumadors i zones d'explotació pesquera, i fins i tot establí una zona de pesca experimental de taurons.

Quan les institucions franceses deixaren de subvencionar les seves iniciatives, Conti creà la seva pròpia empresa a Guinea, a Conakry, amb l'objectiu de continuar la seva recerca, promoure la pesca local i millorar l'alimentació de les poblacions. Però les dificultats s'acumularen: violentes tempestes destruïren les seves instal·lacions, i en la dècada de 1950 tornà a França. L'any 1952, s'embarcà per a una temporada de pesca de cinc mesos a Terranova. L'any 1953, publicà Racleurs d'Oceans com a testimoni de la campanya de pesca del vaixell Bois rosat, i l'any 1957 Géants des mers chaudes, en què es descriu la seva experiència a Àfrica.

Una dona pioneraModifica

Anita Conti s'indignà a causa del malbaratament a bord dels vaixells quan tanta gent mor de gana en altres llocs. Llavors començà una campanya per a la reutilització dels peixos que es rebutjaven i sovint es llançaven morts a la mar, i intentà difondre espècies poc conegudes. Provà també la manera de proveir els vaixells amb sistemes de captura selectius.

A la fi de la dècada dels anys 1950 treballà dos anys amb el comandant Cousteau en el Museu Oceanogràfic de Mònaco classificant espècies poc conegudes.[4] Als anys 1960 també es va convertir en una pionera de l'aqüicultura i proposà cultivar peixos per al consum i per a repoblar el medi marí. A la costa adriàtica, cultivà peixos en ambients naturals, en gàbies submergides, i al Mar del Nord implantà granges aquàtiques.

L'any 1971 publicà L'Océan, les bêtes et l'homme (L'Oceà, les bèsties i l'home), en què fa un balanç de les seves investigacions en relació a les conseqüències de l'activitat humana en el mar. Va difondre el seu testimoni privilegiat del món marí a través de conferències i col·loquis. Fou la primera francesa a compartir la vida dels pescadors francesos que anaven a Terranova a pescar bacallà, i una pionera de l'oceanografia mundial.

Últims anysModifica

Quan ja tenia més de vuitanta anys va instal·lar-se a Douarnenez, on Laurent Giraut l'ajudà a classificar les seves més de 40.000 fotografies, una desena de pel·lícules, els seus quaderns de notes i la seva correspondència. Anita Conti va morir el 24 de desembre de 1997. Louis Le Pensec, aleshores ministre d'Agricultura i Pesca de França, va escriure: "Anita Conti -la nostra gran dama de la mar- ens ha deixat a Douarnenez una nit de tempesta que era també una nit de Nadal".[4]

Llegat i reconeixementsModifica

L'any 2004, Laurent Girault-Conti, fill adoptiu d'Anita Conti, va donar un fons fotogràfic de 45.000 negatius en blanc i negre als ports de Fécamp, Douarnenez, i després a la ciutat de Lorient l'any 2004.[9] L'associació "Cap sur Anita Conti" s'encarrega de digitalitzar els negatius i d'organitzar exposicions amb aquestes fotografies.

El 1993, Anita Conti va ser la padrina del museu i centre d'interpretació Cité de la Mer, creat per l'Espace Scientifique et Technique des Ressources Aquatiques et de la Navigation (ESTRAN) a Dieppe. Es tracta d'un espai museogràfic per al coneixement de la mar, especialment del litoral normand.

Diverses escoles i instituts d'ensenyament superior porten el nom d'Anita Conti. També duu el seu nom la draga aspiradora que treballa al gran port marítim de Bordeus. És un vaixell de 89,70 metres d'eslora que va entrar en funcionament el juliol de 2013.

ReferènciesModifica

  1. AD 95, Ermont, 3E65 23, acte de naissance n° 33, vue 173/224
  2. «Dones i oceanografia». ICM divulga. Institut de Ciències del Mar, 08-03-2019. [Consulta: 12 agost 2019].
  3. Reverzy, Catherine. Anita Conti. 20 000 lieues sur les mers (en francès). París: Odile Jacob, 2006. 
  4. 4,0 4,1 4,2 Boulvert, Yves. «Anita Conti, née Caracotchian (1899-1997). Première française océanographe et halieute» (en francès). [Consulta: 22 febrer 2019].
  5. Conti, Anita. L'Océan, les bêtes et l'homme ou l'ivresse du risque (en en francès). Payot, 1999, p. 7. 
  6. Anita Conti (1899-1997), lloc IFREMER, 3 de novembre de 2009
  7. Moniot Beaumont, René. Histoire de la littérature maritime. La Decouvrance, 2008, p. 374. 
  8. Chapitre.com. «Geants des mers chaudes - Anita Conti - ACHETER OCCASION - 08/04/1997» (en francès). [Consulta: 22 març 2019].
  9. CERTA Cellule Économique Régionale des Transports d’Aquitaine «Bordeaux port atlantique accueille sa nouvelle drague "Anita Conti"» (en francès). Lettre de l’observatoire régional des transports, Novembre 2013.