Anni labuntur

Relacionat amb la filosofia que s’extreu del carpe diem, a l’Oda II, XIV, trobem el tòpic horacià labuntur anni. És una expressió llatina que fa referència explícita a la fugacitat del temps. Originari d’un vers del poeta llatí Virgili (Georgicae, III, 284):

“Sed fugit interea, fugit irreparabile tempus”

Tot i això, és Horaci qui al·ludeix més a aquest tòpic. En aquesta Oda, el mateix Horaci ens adverteix de la fugacitat de la vida i l’inevitable destí de la mort. El receptor del missatge, que l’autor anomena “amic”, ens és desconegut.

Moltes vegades el tempus fugit va acompanyat del carpe diem. Aquest fet ha portat molts autors a connectar els dos tòpics:

“Si tempus fugit, carpe diem”

Tradició posteriorModifica

Literatura catalanaModifica

Pel que fa a la tradició, va ser durant el primer terç del segle XX quan, a Catalunya, es va tenir més present el tòpic de la fugacitat de la vida. Autors com Màrius Torres amb «Cançó a Mahalta» l’expressen a través de la seva poesia, musicada per Lluís Llach.

"Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
ens espera una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga."

També es troba present en altres autors com Joan Alcover a «La Balanguera» o Josep Carner a «Aglae i les taronges».

Literatura castellanaModifica

Fou en el barroc castellà - i en especial el culteranisme de Góngora - quan una gran majoria d'autors van prendre aquest tòpic com a inspiració per a les seves composicions. Un d'aquests representants va ser Lope de Vega amb «A una calavera». Malgrat tot, no van ser els primers, sinó que, anteriorment, Jorge Manrique honorà el poeta romà i el tempus fugit a «Coplas por la muerte de su padre.»

“Por eso, mozuelas locas,
antes que la edad avara
el rubio cabello de oro
convierta en luciente plata,
quered cuando sois queridas,
amad cuando sois amadas;
mirad, bobas, que detrás
se pinta la ocasión calva.
¡Que se nos va la Pascua, mozas,
que se nos va la Pascua!”
Luis de Góngora «Que se nos va la Pascua»

Literatura anglesaModifica

Aquest tòpic literari també va tenir repercussió a les Illes Britàniques. Ja el va utilitzar Shakespeare, un dels classicistes més reconeguts de la literatura anglesa, a un dels seus sonets, el «Sonnet 73»: “In me thou see'st the twilight of such day / As after sunset fadeth in the west, / Which by-and-by black night doth take away, / Death's second self, that seals up all in rest” . El Romanticisme anglès també prengué el tempus fugit com un tema recurrent. Un exemple clar és «The Angel» de William Blake. No podem oblidar el poeta metafísic John Milton que, sobretot a la seva joventut, escrigué grans poemes de caràcter classicista on es veu representat el tòpic.

“Time will run
On smoother till Favonius reinspire
The frozen earth and clothe in new attire
The lily and rose that neither sowed nor spun.”
John Milton «To Mr. Lawrence»

BibliografiaModifica

  • Moralejo, José Luis. Horacio. Editorial Gredos, Madrid, 2012.
  • Martindale, Charles. “Horacio, Ovidio y otros” a Jenkyns, R. (ed.), El legado de Roma, Crítica, Barcelona 1995,