Anticatalanisme

rebuig a les característiques i als interessos nacionals catalans

L'anticatalanisme o la catalanofòbia és l'aversió a Catalunya, a la cultura i llengua catalanes o als mateixos catalans.[1] Segons el Diccionari de la llengua catalana de l'IEC, catalanofòbia és "una aversió a Catalunya, als catalans o a tot allò que és català".[2]

OrígensModifica

L'aversió a un col·lectiu social o nacional sempre té origen en un conflicte previ de tipus polític, religiós o ètnic. En el cas de la relació entre Castella i la Corona d'Aragó, en general, i Catalunya en particular, també és així. Atenent l'historiador Antoni Simon el catalanisme s'origina a la Baixa Edat Mitjana y el Renaixement,[3] atès que en aquest període apareixen les identitats nacionals a Europa, base d'alguns futurs estats nació en que les comunitats nacionals que tenen el favor reial s'imposarien a les que no el tenen.

 
Mapa polític oficial d'Espanya del 1850

Anticatalanisme a l'Edat mitjanaModifica

Anticatalanisme a l'època de l'expansió mediterraneaModifica

Les conquestes del Sud d'Itàlia i Grècia en l'expansió mediterranea de la Corona d'Aragó causaren una aversió local vers els conqueridors, sovint qualificats genèricament com a catalans.[4][5][6][7][8]

Anticatalanisme a CastellaModifica

L'anticatalanisme parteix del conflicte entre la Corona castellana i la seva expansió històrica vers els altres regnes peninsulars. Assimilat el regne de Galícia, històricament hi hagué conflictes territorials amb la Corona d'Aragó, a qui s'intentà d'arrabassar territori amb diferents guerres, com la guerra dels dos Peres.

Segle XIII fins a fins del segle xvModifica

En el Regne de Castella s'assenteixi la formulació d'idea imperial castellana, mitjançant els cronistes Rodrigo Jiménez de Rada o Pablo de Santamaría i Alfons de Cartagena. Es basen en el fet que els reis castellans es consideraven els únics i legítims descendents dels monarques gots, i que la primera fundació de la civilització i del cristianisme en la península va tenir el seu principi a Castella, i també que la dinastia castellana era fruit dels designis de la Providència. Paral·lelament el relat històric català es basa en els cronistes Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Jaume Marquilles i les seves institucions. Aquesta etapa la defineix Simon com a anticatalanisme latent.

Darrers del segle xv fins a darrers del SXVIModifica

En aquesta època es produeix la unió dinàstica de la Corona de Castella amb la Corona d'Aragó mitjançant els Reis Catòlics., i conviuen sota el regnat dues concepcions polítiques d'Espanya correspondents als dos regnes. Alhora, la centralitat castellana a Espanya deixava els territoris de la perifèria sota una Corona i un govern central situats a Madrid des de 1561, govern compost per persones principalment d'origen castellà.[9]

A principis del segle XVI, els nobles castellans anomenaven al rei Ferran el Catòlic "vell catalanot",[10] i en morir Isabel I de Castella i esdevindre regent, va ser vist com un intrús i expulsat del regne de Castella.[11][12]

Anticatalanisme modern a EspanyaModifica

 
Decret de prohibició de la llengua catalana al Rosselló, Conflent i la Cerdanya del 2 d'abril de 1700.

Incorporat i assimilat Al-Andalus, i incorportats Portugal i la Corona d'Aragó a la Corona espanyola, l'ascendència del Comte-duc d'Olivares vers un estat centralista mitjançant el seu Memorial secret va causar la revolta dels Segadors a Catalunya i la Guerra de restauració portuguesa, en aplicar-hi l'anomenada Unió d'armes. Val a dir que en aquell moment l'Imperi espanyol menat per Castella venia de quatre fallides econòmiques, el 1557, el 1575, el 1596, i el 1607, i anava de cap a una altra, el 1627, atès que es gastava més en guerres que no riqueses conseguides a les colònies americanes i al mateix Regne de Castella (on anteriorment a la fallida de 1557 hi havia hagut la revolta de les Comunitats castellanes en protesta per la fiscalitat), pel que la maniobra del Comte-duc d'Olivares en realitat cercava fonts de finançament alternatives.

Tingueu la vostra Majestat pel negoci més important de la vostra Monarquia, el fer-se Rei d'Espanya: vull dir, Senyor, que no s'acontenti la vostra Majestat amb ser Rei de Portugal, d'Aragó, de València, Comte de Barcelona, sinó que treballi i pensi, amb consell mudat i secret, per reduir aquests regnes de que es compon Espanya a l'estil i lleis de Castella, sense cap diferència, que si la vostra Majestat ho aconsegueix serà el Príncep més poderós del món.[13][14]

Alhora el Comte-duc d'Olivares va marcar l'inici de la catalanofòbia moderna, encarregant al Francisco de Quevedo, que també escrivia propaganda per al millor postor,[15] la primera propaganda en aquest sentit.[16][17] Aconseguint Portugal recuperar la independència, la Corona d'Aragó s'incorporà a les lleis i dret castellà després de la Guerra de Successió, que en el cas de l'Aragó finalitzà el 1707, del Regne de València el 1707, a Catalunya el 1714, i a Mallorca el 1715. Tots aquests territoris veieren anul·lada la seva capacitat d'autogovern i les seves lleis mitjançant Decrets de Nova planta.

 
El Decret de Nova Planta, prohibí l'ús de la llengua catalana a l'administració de justícia i de govern de Catalunya

En el cas de Catalunya, el Decret de Nova Planta del Felip V va ser una mesura reial destinada a la repressió i assimilació, i inicià la creació de l'estat centralitzat espanyol sota les lleis de Castella, fundant-se, jurídicament i per primer cop, el Regne d'Espanya entès com exclusivament castellà, a diferència de "les Espanyes" anteriors. Mitjaçant aquest Decret s'abolirren les lleis i institucions catalanes, i s'ocasionà una progressiva marginalització de la llengua i cultura catalanes en benefici de la castellana.

Finalment mano, que l'ensenyament de primeres lletres, Llatinitat, i Retòrica es facin en llengua Castellana generalment, onsevulla que no es practiqui, cuidant del seu compliment les Audiències i Justícies respectives, recomanant-se també per l'El meu Consell als Diocesans, Universitats i Superiors Regulars per a la seva exacta observança i diligència a estendre l'idioma general de la Nació per a la seva major harmonia i enllaç recíproc . Article VIII de la Real Cédula, 1768

L'inici de l'estat nació espanyolModifica

Vegeu també: Estat nació, Nacionalisme espanyol, i Cronologia de la repressió del català

Un cop una comunitat nacional conquereix una altra, en aquest cas el Regne de Castella a la Corona d'Aragó, la conversió de la societat conquerida en una minoria nacional comporta que l'assimilació cerqui destruir els elements identitaris, com és la llengua i la història. Alhora, com qualsevol comunitat conquerida hi ha una extracció econòmica, que era el motiu inicial del Comte-Duc d'Olivares.

Anticatalanisme contemporaniModifica

Els historiadors generalment situen l'inici del nacionalisme espanyol a primers del s. XIX, i particularment en la resistència contra l'ocupació per les tropes de Napoleó. Format un Estat sota un únic govern, lleis i usos, es procedí a construir la nació (com a França, és l'Estat qui crea la nació i no el procés contrari). Emprant les eines de l'Estat, el nacionalisme espanyol intenta conformar una identitat nacional espanyola basat en una matriu castellana, en enfrontament a altres nacions històriques de l'Estat, d'on sorgiren reactivament els anomenats nacionalismes perifèrics. Si fins aquell moment el conflicte havia sigut polític-territorial, a partir del s. XIX, s'afegeix un conflicte cultural.

En aquest context, recuperant-ne la validesa, l'Antonio Cánovas del Castillo, historiador i president del govern durant la Restauració borbónica, reproduí alguns dels paràgrafs més coneguts del Memorial del Comte-Duc d'Olivares al seu llibre Estudios del reinado de Felipe IV publicat el 1888, i considerà que el Memorial havia de llegir-se com un manifest en el que s'establien les bases del projecte d'Estat nació espanyol del valido del Felip IV.[18]

Pogrom antijueu i anticatalà a l'ArgentinaModifica

L'any 1919 hi va haver un pogrom a l'Argentina, durant la Setmana Tràgica argentina, però tingué un element afegit, atès que es cridà a atacar indistitament a jueus i catalans. Les raons no són clares, més tenint en compte que, en el cas de Buenos Aires, la colònia catalana, establerta principalment al barri de Montserrat, provenia de la mateixa fundació de la ciutat. Podria apuntar-se a la influència del nacionalisme espanyol que ja en aquella època qualificava als catalans com d'ètnia semítica.[19]

Dictadura del Primo de RiveraModifica

Després del cop d'estat del general Primo de Rivera, amb el vist-i-plau del PSOE i la Lliga, en Primo de Rivera agafà una línia política pròpia, i així, el Reial decret de 18 de novembre prohibia taxativament l'ús d'altres idiomes diferents del castellà —«que és l'oficial de l'Estat espanyol»— en actes oficials de qualsevol tipus i per qualsevol autoritat, encara que «l'expressar-se o escriure en idiomes o dialectes, les cançons, balls, costums o vestits regionals no són objecte de cap prohibició».[20]

FranquismeModifica

La dictadura franquista, a Catalunya, complementà la supressió de les llibertats democràtiques amb la repressió de la cultura catalana.[21][22][23][24][25][26] Tot el que tingués a veure amb la catalanitat fou durament reprimit, amb la llengua com a principal exponent, tot i que segons el moment històric la propaganda o la catalanofòbia deriva directament a conficte ètnic de caire genocida, com ara durant la guerra civil, tal com assenyala en Paul Preston a "L'Holocaust espanyol":[27]

“Els dies posteriors a l’ocupació de Lleida (…) els presoners republicans identificats com a catalans eren executats sense judici. Qui fos que sentissin parlar en català era molt possible que acabés arrestat. La brutalitat arbitrària de la repressió anticatalana va arribar a tal punt que Franco mateix va haver d’emetre una ordre disposant que s’havien d’evitar els errors que més tard es poguessin lamentar” (pàg. 459)


"Hi ha exemples de l’assassinat de pagesos no per cap més raó aparent que la de parlar català" (pàg. 463)

I també refereix el falangista Maximiano García Venero:[28]

"Podia escoltar-se amb freqüència en uns certs mitjans l'afirmació que Catalunya hauria de ser sembrada de sal. S'arriba a uns nivells tan alts de xenofòbia que ha de ser el propi general Franco qui emeti una ordre per a atallar el genocidi que s'estava cometent"[29]

Un amic íntim de Franco, Victor Ruiz Albéniz, "El Tebib Arrumi" va publicar un article on demanava que Catalunya rebés "un càstig bíblic (Sodoma i Gomorra) per purificar la ciutat roja, la seu de l'anarquisme i separatisme com a únic remei per extirpar aquests dos càncers pel termocauteri implacable",[30] mentre que per Serrano Suñer, cunyat de Franco i Ministre de l'Interior, el nacionalisme català era "una malaltia."[31]

L'home designat com a governador civil de Barcelona, Wenceslao González Oliveros, va afirmar que "Espanya es va alçar, amb tanta o més força contra els Estatuts desmembrats que contra el comunisme i que qualsevol tolerància del regionalisme portaria altra vegada als mateixos processos de putrefacció que acabem d'extirpar quirúrgicament."

En contrast amb l'ocorregut amb la immigració rebuda durant el funcionament de la Mancomunitat, durant la major part de la dictadura de Franco es va propiciar l'exclusió total de l'idioma català del sistema educatiu (va ser relegat a l'esfera familiar), en el qual es van arribar a utilitzar en alguns llocs mètodes en els quals els propis alumnes havien de denunciar a l'alumne que parlés català cedint-li una bala.[32] La llengua catalana va arribar també a prohibir-se en les làpides de les tombes en el període de postguerra.[32] Fins a l'any 1951, Rafael Aracil, Joan Oliver i Antoni Segura han considerat que la persecució de la llengua va ser «total». Així, durant el període franquista (1939-1975), el català va ser objecte d'una agressió brutal i va quedar pràcticament reduït a l'ús familiar.

Però tot i l'esforç militar, repressiu, i legal continuat al llarg del temps, no s'aconsegueix assimilar plenament Catalunya, el País Valencià i les Illes a la castellanitat, com si havia passat amb altres territoris conquerits.

En definitiva, l'intent constant d'assimilació a la castellanitat causa un conflicte latent que origina la catalanofòbia, amb episodis àlgids[33] cada cop que Catalunya aconseguia algun tipus d'autogovern (Mancomunitat, Generalitat, estatuts d'autonomia, etc.), o qualsevol concessió territorial que en altres parts d'Espanya no causarien cap problema,[34] atès que suposadament és un atac a la concepció castellanocèntrica d'Espanya.

Antisemitisme durant el franquismeModifica

Vegeu també: Racisme a Espanya

El centralisme i la reiteració en l'assimilació castellana adquireixen nous elements ideològics durant el S. XIX i el començament del XX. La resistència en la catalanitat originava en el costat espanyol una reacció catalanofòbica. Per exemple, l'acusació de ser un poble semític o jueus directament per part de plumes tan rellevants com en Pio Baroja o Blasco Ibàñez, en resposta a la creació de Solidaritat Catalana, el 1906.[25] Aquest tipus d'acusació ètnica arribà a màxims durant la dictadura franquista, en que el catalanisme arribà a veure's com un defecte racial, atesa una identificació per part del nacionalisme espanyol de la franja de població catalanoparlant (Catalunya, País Valencià i Les Illes) amb els jueus, bé de forma alegòrica, bé de forma real en tant que poseidors de "rastres semítics" que degeneraven la raça espanyola, segons en Vallejo-Nájera i altres científics del moment. Aquesta degeneració racial respecte al tronc espanyol (castellà), causava que fossin propensos a "contraure" el comunisme i el separatisme. En endavant es poden trobar apelacions públiques en aquest sentit al llarg del primer terc del s. XX, que esdevenen privades a partir de la caiguda del nazisme.[25] En qualsevol cas, tot plegat dona rellevança tant a la biopolítica franquista aplicada a Catalunya, dins el contex de regeneració racial aplicada a Espanya, com al fons ètnico-polític de la catalanofòbia moderna.

Periode democràticModifica

 
Primera pàgina de la Constitució espanyola de 1978, amb simbologia franquista.

Hi ha un gruix polític, institucional i mediàtic que assenyala un permanent rerefons catalanofòbic a l'Estat espanyol. Els països democràtics estableixen normatives de discriminació positiva vers els col·lectius que precisen protecció. El cas de la llengua catalana seria un cas clar, però l'Estat espanyol fa el contrari, una discriminació negativa, i àdhuc interfereix en les parcel·les en que la Generalitat legisla una discriminació positiva, com ara l'ensenyament, per anular-la.[35][36][37][38][39][40][41][42]

L'origen es el fet que la Constitució Espanyola de 1978 no reserva cap paper a les llengues no castellanes a nivell estatal, i les relega a un paper secundari àdhuc als territoris on són pròpies, atès que es referma el castellà com a llengua oficial de tot l'Estat i s'obliga a tot els espanyols a conèixer-la (art. 3.1), si bé permet que els estatuts d'autonomia reconeguin d'altres llengües com a cooficials a les respectives comunitats autònomes (art. 3.2), però assolint un rang secundari de "dret" i no d'"obligació", encara que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya diu que "els ciuatadans de Catalunya tenen el dret i el deure" de conèixer el català (art.6.2).[43] A la pràctica, en comptes d'una discriminació positiva vers la llengua més feble (per nombre de parlants, institucions, etc.) se'n promou la residualització mitjançant la diglòsia, el bilingüisme, una teranyina de lleis que les marginen, i àdhuc la marginació a institucions de promoció cultural com l'Instituto Cervantes, amb grans pressupostos dedicats exclusivament a la llengua castellana.

Democràcia ètnicaModifica

Segons el sociòleg Sammy Smooha, una Democràcia ètnica descriu sistemes polítics que funcionen segons el principi democràtic, però tracten un determinat grup ètnic de manera particular/discriminatiu respecte al grup dominant. La Transició des d'una dictadura feixista amb un nacionalisme espanyol de matriu castellana agressiu i marcadament ètnic,[25] mancà d'una ruptura amb el model nacional franquista, en especial en aspectes econòmics i culturals. Atès que compleix la majoria de punts descrits per l'Smooha en la seva teorització, així com el tracte a les minories nacionals, començant pel no reconeixement, fa avalular la possibilitat que Espanya sigui una democràcia ètnica.

Catalanofòbia institucionalModifica

La llengua catalana és vista com un impediment a la integració "nacional", i per això s'assetja institucionalment. Després de la imposició biopolítica del castellà durant la dictadura franquista, la democràcia consolidà un règim de bilingüisme, en el que progressivament s'ha teixit una teranyina de lleis i ajuds que priviligien el castellà[44][45][46][47][48][49][50][51] respecte el català, que esdevé la llengua feble del bilingüisme, i per tant, en absència d'altres estats on es parli, és sentenciat a la desaparició a mitjà o curt termini. Els intents de canviar això topa amb la catalanofòbia política a nivell català o espanyol.

En la mateixa linea, s'impedeix l'ús al Congrés espanyol,[52][53] i s'impedeix que sigui oficial a Europa, a diferència de llengües menys parlades com ara el gaèlic.[54]

En altres àmbits institucionals, com ara la justícia, Plataforma per la Llengua ha denunciat catalanofòbia.[55] Les associacions Sobirania i Justícia i Drets també ho han denunciat en un acte al Parlament Europeu.[56]

Catalanofòbia políticaModifica

Al llarg de la història contemporània, hi ha politics rellevants de tot l'arc parlamentari espanyol que han expressat opinions catalanofòbes, i en conseqüència en fan partícips els seus partits i estenen el missatge al gruix dels seus votants.

Catalanofòbia econòmicaModifica

El drenatge fiscal dels territoris de parla catalana és quelcom estudiat per nombrosos organismes públics i privats, des de Cambres de comerç a bancs. Això s'afegeix al dèficit inversor en infraestructures,[57][58] i àdhuc en accions polítiques de deslocalització empresarial d'empreses catalanes, encetat pel règim franquista i continuat durant la democràcia,[25] i accelerat durant el procés sobiranista.[59] És indicatiu l'actitud d'importants polítics espanyols, com ara l'Esperanza Aguirre durant les opes sobre Endesa (una empresa originàriament catalana que es deslocalitzà durant la presidència de José Maria Aznar), rebutjant públicament que una empresa llavors catalana Gas natural adquirís Endesa, i preferint que ho fes una empresa alemanya.

Catalanofòbia mediàticaModifica

La llengua i cultura d'una població d'uns 10 milions de catalano-valenciano parlants és absolutament inexistent, reprimida, als mitjans de comunicació d'abast espanyol. Alhora, sovint coincidint amb reclamacions d'autogovern, hi ha periodistes que han expressat opinions clarament catalanòfobes.

Nacionalisme banalModifica

Els mitjans de comunicació, i actualment les xarxes socials, són un vehicle de difusió de masses d'una catalanofòbia subtil o explícita[60][61] acompanyant al nacionalisme banal espanyol. Sovint el missatge sorgeix de mitjans de comunicació o de grupúsculs ultranacionalistes per després incorporar-se de forma més clara o discreta al discurs dels partits espanyols, i d'aquí al seu gruix de votants. La incorporació de diferent grau de catalanofòbia al nacionalisme banal de grans capes de la societat espanyola es sublima en crits d'atac com el "a por ellos, oé" per part de la població[62][63] però també de les forçes de l'ordre espanyoles, durant la violenta repressió policial de 1-O del 2017.[64]

Dins del nacionalisme banal hi ha tot un ventall de referències insultants als catalans emprades en castellà, com ara "catalufos", "catalinos", "catalardos" o "polacos", entre altres.[65][66][67][68][69][70][71][72][73]

Enemistat dins territoris de l'antiga Corona d'AragóModifica

És interessant assenyalar l'anticatalanisme sovint inflamat que apareix durant el s. XX, i més específicament després de la guerra civil, als territoris que formaven, amb Catalunya, l'antiga Corona d'Aragó. Apareix amb diferent intensitat i virulència a l'Aragó,[74][75] al País Valencià,[76][77][78][79] i a Les Illes.[80][81] Sovint és un anticatanisme propiciat des de grups polítics que fan bandera del secessionisme lingüístic, i abraçant una espanyolitat abrandada com a antídot contra un suposat pancatalanisme. L'esquema és sempre el mateix, i el seu discurs ultra, tot i marginal, és totalment tolerat per l'esquerra espanyola, i acaba incorporant-se sense més problemes als grans partits espanyols, PP i PSOE, al gruix social dels seus votants, i a la política lingüística del govern espanyol.[82][83]

Són partits com ara Unió Valenciana, les tesis del qual comptava amb el suport diari a mitjans de comunicació com Las Provincias, en una allau propagandística que àdhuc arribà a tindre una secció, El Cabinista, on es publicaven tota classe d'insults anònims contra dos dianes, els polítics d'esquerres, i de forma especial Catalunya.[84][85] L'arrelament de l'anticatalanisme causà que l'altre diari local, el Levante, de tendència progressista, tímidament també acabés afegint-s'hi. En el cas de l'Aragó, el PAR segueix el mateix esquema. I en el cas de les Illes, fou part del PP qui promogué, i promou encara, el secessionisme cultural.

 
Una enganxina a la ciutat de València del Grupo de acción valencianista, cridant al boicot comercial anticatalà.

País ValenciàModifica

Al País Valencià, l'anticatalanisme s'ha estès sobretot en grups conservadors de la Ciutat de València i la seua rodalia, lligat amb el secessionisme lingüístic i el moviment polític anomenat comunament blaverisme. L'anticatalanisme sol donar rendiment polític en aquestes àrees, quasi sempre entès com una reacció cap a un pretès imperialisme català.

Illes BalearsModifica

A mitjans de 1972 van aparèixer un seguit de cartes al Diario de Mallorca signades sota el pseudònim de Pep Gonella les quals donaren peu al Gonellisme, un moviment que alguns associen al blaverisme valencià. Tot i això, a les cartes mai es negà la unitat de la llengua o es manifestaren sentiments anticatalanistes, sino que es reclamava una major importància a les varietats dialectals balears respecte l'estàndard.[86]

AragóModifica

A l'Aragó hi ha un moviment similar al blaverisme o al gonellisme que cerca a suprimir tota referència al català en relació amb la Franja.[87]

CatalunyaModifica

A Catalunya les darreres dècades han nascut partits i associacions que, recolzats per potents mitjans de comunicació,[88] copien el mateix esquema de fractura social ja descrit als altres territoris de l'antiga Corona d'Aragó, assenyalant al catalanisme com a ideologia totalitaria i el català com una llengua imposada, i tot cercant una fractura ètnica de la societat.[89][25] També sovint branden estudis[90] sobre el racialisme català de darrers del s.XIX i principis del s.XX, una època en què tot occident era racialista i aplicava polítiques eugenèsiques i/o racistes, amb la diferència que Catalunya no, atès que no era un estat.[25]

Enllaços a temes complerts sobre la repressió espanyola de Catalunya i del català al llarg de la històriaModifica

A continuació es mostren episodis històrics des de la unió dinàstica de la Corona d'Aragó i del Regne de Castella, des de 1714 especialment, que són argumentats des del catalanisme com greuges del govern central sobre Catalunya.[91][92]

La repressió institucional, política i administrativaModifica

La repressió militarModifica

La repressió cultural i lingüísticaModifica

La repressió econòmica i socialModifica

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. «Catalanofòbia»». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Catalanofòbia», Diec2, Barcelona, Edicions 62, 2007, pàgina 334, ISBN 978-84-412-1454-5 o ISBN 978-84-297-5977-8
  3. Antoni Simon, Els orígens històrics de l’anticatalanisme, página 43, L'Espill, nº 24, Universitat de València
  4. «In mani dei catalani!». El Temps, 2020.
  5. «Los Borgia y el odio de los italianos hacia los catalanes: así se forjó la leyenda negra» (en castellà). ABC, 2015.
  6. «Els Borja: història, cultura i art» (en valencià). Institut Internacional d'estudis Borgians.
  7. «Porta’t bé o vindran els catalans!». Històries d'Europa, 2015.
  8. «“Els catalans tenien fama de bruts i violents a Grècia”». El PuntAvui, 2014.
  9. Antoni Simon, Els orígens històrics de l’anticatalanisme, páginas 45-46, L'Espill, nº 24, Universitat de València
  10. Ramón de Cardona y la batalla de Ravenna 1512, Antonio Planells
  11. Coll i Alentorn, Miquel. Història. L'Abadia de Montserrat, 1992, pàg. 217. ISBN 978-84-7826-299-1 [Consulta: 2 gener 2013]. 
  12. Bonet Revés, Carles. La España de los otros españoles (en castellano). Planeta, 2010, pág. 20 y 37. ISBN 978-84-08-09454-8 [Consulta: 2 gener 2013]. 
  13. Elliott, John H. La rebelión de los catalanes: un estudio sobre la decadencia de España (1598-1640). 2ª. Madrid: Siglo XXI, 1982, p. 179. ISBN 9788432302695. 
  14. Memorial completo Arxivat 2016-03-04 a Wayback Machine., www.guillermoperezsarrion.es, consultado el 27 de septiembre de 2015
  15. Arredondo Sirodey, María Soledad. Literatura y propaganda en tiempo de Quevedo: guerras y plumas contra Francia, Cataluña y Portugal (en castellà). 1a edició. Iberoamericana Editorial Vervuert, 2011, p. 380. ISBN 978-8484895497. 
  16. Ferrer i Gironès, Francesc. Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història. Ed. 62, 2000. 
  17. Simon, Antoni «Els orígens històrics de l’anticatalanisme». L'Espill, nº 24, 2004 i 2007.
  18. Rivero Rodríguez, 2012a, p. 49.
  19. Llaudó Avila, Eduard. Racisme i supremacisme polítics a l'Espanya contemporània. 7a. Manresa: Parcir, 2021. ISBN 9788418849107. 
  20. López Martín (1994), p. 56, nota 69.
  21. Ferrer Gironès, Francesc. La persecució política de la llengua catalana. Edicions 62, p. 320. ISBN 978-8429723632. 
  22. Mayans Balcells, Pere. CRÒNIQUES NEGRES DEL CATALÀ A L'ESCOLA. Edicions del 1979, p. 230. ISBN 978-84-947201-4-7. 
  23. Benet, Josep. L'intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995. ISBN 84-7826-620-8. 
  24. Lluís, García Sevilla. Recopilació d'accions genocides contra la nació catalana. Base, p. 300. ISBN 9788418434983. 
  25. 25,0 25,1 25,2 25,3 25,4 25,5 25,6 Llaudó Avila, Eduard. Racisme i supremacisme polítics a l'Espanya contemporània. 7a. Manresa: Parcir, 2021. ISBN 9788418849107. 
  26. Bea Seguí, Ignaci. En cristiano! Policia i Guàrdia Civil contra la llengua catalana. Cossetània, p. 216. ISBN 9788490341339. 
  27. Preston, Paul. The Spanish Holocaust. W. W. Norton & Company, 2012. ISBN 978-0-393-06476-6. 
  28. Lorenzo Lacruz, Juan. «Las masacres de la guerra civil española y su tratamiento historiográfico» (en castellà). [Consulta: 2022].
  29. Podía oírse con frecuencia en ciertos medios la afirmación de que Cataluña debería ser sembrada de sal. Se llega a unos niveles tan altos de xenofobia que ha de ser el propio general Franco quien emita una orden para atajar el genocidio que se estaba cometiendo.
  30. Benet, Josep. Catalunya sota el régim franquista. Informe sobre lapersecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel régim del general Franco. Barcelona: Blume, 1978, p. 129 i 235-249. 
  31. Casanova, Julián «Cataluña, la derecha y los militares» (en castellà). EL PAÍS, 31-01-2006.
  32. 32,0 32,1 Aracil, Oliver i Segura, 1998, p. 273.
  33. «La raza catalana» (en castellà). Libertat digital, 2018.
  34. «El PP recurre 30 artículos del Estatuto catalán que aprueba con el mismo texto en el andaluz» (en castellà). El País, 2007.
  35. «Novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2014 que afecten Catalunya». Plataforma per la llengua, 2015.
  36. «Novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2015 que afecten els territoris de parla catalana». Plataforma per la llengua, 2015.
  37. «Report sobre les novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2016». Plataforma per la llengua, 2016.
  38. «Report sobre les novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2017». Plataforma per la llengua.
  39. «Novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2018 que afecten els territoris de parla catalana». Plataforma per la llengua.
  40. «Novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2019 que afecten els territoris de parla catalana». Plataforma per la llengua.
  41. «Informe discriminacions lingüístiques 2016». Plataforma per la llengua.
  42. «Comportament lingüístic davant dels cossos policials espanyols». Plataforma per la llengua, 2019.
  43. «Enllaç al Manifest Galeusca on en l'article 3 es denuncia l'asimetria entre el castellà i les altres llengües de l'Estat Espanyol, inclosa el català.». Arxivat de l'original el 2008-07-19. [Consulta: 2 agost 2008].
  44. «Novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2014 que afecten Catalunya». Plataforma per la llengua, 2015.
  45. «Novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2015 que afecten els territoris de parla catalana». Plataforma per la llengua, 2015.
  46. «Report sobre les novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2016». Plataforma per la llengua, 2016.
  47. «Report sobre les novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2017». Plataforma per la llengua.
  48. «Novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2018 que afecten els territoris de parla catalana». Plataforma per la llengua.
  49. «Novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2019 que afecten els territoris de parla catalana». Plataforma per la llengua.
  50. «Informe discriminacions lingüístiques 2016». Plataforma per la llengua.
  51. «Comportament lingüístic davant dels cossos policials espanyols». Plataforma per la llengua, 2019.
  52. «El Congrés a Bosch i Jordà: el català hi «està prohibit»». Naciódigital, 2013.
  53. «La presidenta del Congrés de Diputats, Meritxell Batet, prohibeix parlar en català a Albert Botran (CUP) i li talla el micròfon». Diari de les Balears, 2020.
  54. «L'oficialització del gaèlic a la UE torna a evidenciar la discriminació del català». CCMA, 2022.
  55. Nova campanya contra la catalanofòbia a la justícia
  56. «La denúncia de la catalanofòbia arriba al Parlament Europeu». Arxivat de l'original el 2019-11-28. [Consulta: 28 novembre 2019].
  57. «Catalunya és la comunitat que menys inversió relativa rep des del 2015». La Vanguàrdia, 2021.
  58. «[DADES Catalunya i el País Valencià, els més maltractats en l'execució de les inversions del govern espanyol]». Vilaweb, 2021.
  59. «El cop d’estat empresarial a Catalunya». La Directa, 2017.
  60. Per exemplem entre molts alttres: «Telecinco pregunta en su web: "¿Preferirías un hijo negro, homosexual o catalán?"» (en castellà). La Vanguàrdia, 2011.
  61. «Eliminen les referències a Catalunya de la versió espanyola del nou film de Nicolas Cage». Vilaweb, 03-05-2022. [Consulta: 2022].
  62. «Vídeo: "A por ellos, oé": así despiden por toda España a la Policía enviada a Cataluña» (en castellà). El Confidencial, 2017.
  63. «El hilo que recuerda cómo se arengaba a los policías del 1-O al grito de "a por ellos, oé"» (en castellà). Público, 2018.
  64. «Un estudi inèdit analitza cas per cas la gravetat dels 1.066 ferits de l’1-O». Vilaweb, 2019.
  65. Joan Avenalleda, Viatge a l'origen dels insults Ara Llibres, Badalona, 2006, ISBN 9788496201712 p. 39
  66. Jaume Subirana, Barcelona ABC, Barcelona 2013, ISBN 9788498504347, p. 47
  67. Francisco Garrido, Cataluña y Andalucía, [in:] paralelo36andalusia service, available here Arxivat 2017-07-05 a Wayback Machine.
  68. La Vanguardia 25.06.1996, available here
  69. see e.g. cries "fuera catalanes, polacos" ("get out Catalans, you poles"), quoted after Ferran Colom i Ortiz, Repertori d'actituds i normes d'ús lingüístic entre els estudiants de la ciutat de València, [in:] Llengua, societat i ensenyament, Valencia 2003, ISBN 9788460800149, p. 19
  70. José R. Bada Panillo, El debat del català a l'Aragó (1983-1987), Calaceit 1990, ISBN 9788487580017, pp. 93, 94, 137, 138
  71. Artur Quintana i Font, Conferencia: Perspectives del catala a Arago, [in:] Ramon Sistac i Vicen, De fronteres i mil•lennis, Barcelona 2003, ISBN 9788472837096, p. 14
  72. for twitter see here, for facebook see here
  73. Vícent de Melchor, Antonio Gala, ¿serbio?, [in:] El País 29.08.1994, available here
  74. «L’anticatalanisme a Aragó ve de molt lluny». Temps de Franja, 2019.
  75. «Jotes anticatalanes a l’Aragó». El PuntAvui, 2018.
  76. Flor Moreno, Vicent. L’ANTICATALANISME AL PAÍS VALENCIÀ: IDENTITAT I REPRODUCCIÓ SOCIAL DEL DISCURS DEL “BLAVERISME” (tesi). València: Universitat de València, 2009, p. 674. 
  77. «Anticatalanisme a València. Una aproximació històrica». L'accent.cat, 2013.
  78. «Francesc Viadel: «L’anticatalanisme valencià fa de frontera sentimental i geogràfica i de camp d’experimentació de l’anticatalanisme de l'estat»». Revista Saó.
  79. «PREMSA, PODER I ANTICATALANISME». Universitat de Valencia - Arxius de ciències socials, 2010.
  80. Company, Campins. L'ANTICATALANISME A MALLORCA: EL GONELLISME (tesi). Universitat de Barcelona, p. 2017. 
  81. «Les arrels de l'anticatalanisme illenc». Ara, 2019.
  82. «El Govern espanyol ofereix el 'baléà' com a llengua oficial en una campanya». Diari de Balears, 18-05-2022. [Consulta: 05.2020].
  83. «Les webs de l'Estat: sense presència del català, o amb errors ortogràfics». El Nacional, 01-01-2022. [Consulta: 05-2022].
  84. «"Que se lo paguen ellos"» (en castellà). El País, 1994.
  85. «María Consuelo Mequieregobernar» (en valencià). La Veu, 2021.
  86. Pep Zaforteza es Pep Gonella
  87. Aragón excluye al catalán de sus lenguas oficiales, ahora se llama Lapao
  88. Lladó, Xavier. «L'associació Drets presenta querella perquè el rotatiu va publicar un article que lligava nazisme i sobiranisme català» (en catalán), 14-11-2014. Arxivat de l'original el 2016-03-04. [Consulta: 22 setembre 2015].
  89. «Entre todos, devolveremos al catalán a su situación anterior a 1978». Directe.cat (actualment La República), 2015.
  90. Caja, Francisco. LA RAZA CATALANA: EL NUCLEO DOCTRINAL DEL CATALANISMO (en castellà). Encuentro, 2009, p. 367. 
  91. La Generalitat recopila 300 años de agravios en el simposio 'España contra Cataluña',10/12/2013, LaSexta
  92. Simposi, Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014),12, 13 i 14 de desembre de 2013, Institut d'Estudis Catalans, Vídeos del simposi a Youtube
  93. Diadas sin senyeras ni ‘estelades', 17 de junio de 2014, ElPaís
  94. «Periodistas 21: ¿Quién promueve el boicot al cava?» (en castellà), 24-09-2015. Arxivat de l'original el 2015-09-24. [Consulta: 29 desembre 2021].
  95. «Maragall dice que el boicot no detendráa Cataluña» (en castellà), 05-12-2005. [Consulta: 29 desembre 2021].
  96. Recopilación de noticias sobre el boicot entre 2005-2006

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica