Anton-François Marmontel
Anton-François Marmontel (Clermont-Ferrand, Puy-de-Dôme, 16 de juliol de 1816 - París, 16 de gener de 1898) fou un pianista i compositor francès. Era descendent col·lateral (renebot) de l'escriptor Jean-François Marmontel.
 | |
| Nom original | (fr) Antoine-François Marmontel |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement |
18 juliol 1816 Clarmont d'Alvèrnia (França) |
| Mort |
16 gener 1898 (81 anys) París |
| Lloc d'enterrament | Cementiri del Père-Lachaise, 63 |
| Formació | Conservatori nacional superior de música i dansa de París |
| Activitat | |
| Ocupació | Pianista, compositor, musicòleg i pedagog musical |
| Ocupador | Conservatori nacional superior de música i dansa de París |
| Moviment | Música clàssica |
| Professors | Pierre Joseph Zimmermann, Victor Dourlen, Jacques Fromental Halévy i Jean-François Lesueur |
| Alumnes | Claude Debussy, Georges Bizet, Isaac Albéniz i Pascual, Théodore Dubois, Émile Paladilhe, Vincent d'Indy, Francis Planté, Ernest Guiraud, Louis Diémer, Albert Lavignac, Antoine Simon, Arthur Letondal, Paul Wachs, Camille Bellaigue i Hilda Thegerström |
| Instrument | Piano |
| Família | |
| Fills | Antonin Marmontel |
| Pares | Jean Rodrigue Marmontel, Gilberte Marmontel |
| Germans | Thérèse Marmontel |
| Parents | Jean-François Marmontel () |
|
Premis | |
|
| |
  | |
 | |
En el Conservatori de París aconseguí els primers premis de solfeig i piano, i assolí en harmonia, fuga i contrapunt el segon premi; entre els seus professors i figuraren Halévy i Zimmermann, al qual substituí el 1848 com a professor de piano en el Conservatori.
En aquesta tessitura Marmontel assolí reputació universal, i entre el munt dels seus deixebles, que alguns més tard foren importants. Desenvolupà aquest càrrec fins al 1889, en què, a causa de les xacres de la vellesa, sol·licita la jubilació.
Entre les seves obres i figuren:
- L'art de déchiffrer, (100 estudis), set col·leccions d'estudis, una gran Sonata, nocturns, serenates, minuets, peces característiques, Ecole de mécanisme, Enseignement progressif du piano, (1887), etc.. i com a musicògraf publicà:
- Petite grammaire populaire, tractat de música.
- Vade-mecum du professeur de piano,
- Les pianistes célebres, (1878)
- Conseils d'un professeur... du piano,
- Symphinistes et virtuoses, (1881)
- Virtuoses contemporains, (1882)
- Eléments d'esthétique musicale et considerations sur le beau dans les arts, (1884)
- Histoire du piano et ses origines, (1885)
- Enseignement progressif et rationnel du piano, (1887), etc.
El seu fill Antonin Marmontel (1850-1907), igual que el seu pare ocupà una plaça de professor en el Conservatori de París. I en les seves composicions revela molt de talent.
Llista d'alumnesModifica
- Paul Rougnon,
- Fabian de Furundarena Labat,[1]
- Alfred Bachelet,[2]
- Félix Desgranges,
- Ernest Guiraud,
- Eduardo Gariel,[3]
- Gaston Salvayre,
- Emile Waldteufel,
- Émile Paladilhe,
- Paul Puget,
- Henryk Wieniawski,
- Théodore Dubois,
- Henri Libert,
- Gustav Louchet,
- Georges Bizet,
- Vincent d'Indy,
- Paul Wachs,
- Émile Paladilhe,
- Louis Diémer,
- Francis Planté,
- Antoine Simon,
- Arthur Letondal,
- Claude Debussy,
- Isaac Albéniz,
- Camille Bellaigue,
- Amigó,
- Iragó
- el cubà Jiménez Berroa,[4]
- el canadenc Calixa Lavallée.[5]
ReferènciesModifica
- ↑ Diversos autors, 1991, p. 260.
- ↑ Diversos autors, 1999, p. 82.
- ↑ Diversos autors, 1991, p. 865.
- ↑ Diversos autors, 1980, p. 2379.
- ↑ Diversos autors, 1999, p. 688.
BibliografiaModifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Anton-François Marmontel |
- Diversos autors «Enciclopèdia Espasa» (en es). Editorial Espasa, núm. 45, 1991.
- Diversos autors «Enciclopèdia Espasa» (en es). Editorial Espasa, núm. 2776, segona part, 1980.
- Diversos autors «Gran Enciclopedia de la Música Clásica» (en català). SARPE, II, 1999.
Error de Lua a Mòdul:Authority_control a la línia 142: attempt to index global 'p' (a nil value).