Antoni Sedó Pàmies
| S'ha proposat que aquesta pàgina sigui reanomenada a Antoni Sedó i Pàmies. |
Antoni Sedó Pàmies[a][1][2][3] va ser un industrial i polític català.
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 12 setembre 1842 Reus (Baix Camp) |
| Mort | 23 abril 1902 (59 anys) Barcelona |
 Diputat a Corts | |
| 6 desembre 1892 – 5 gener 1893 ← Pere Bosch i Labrús – Alfons Sala i Argemí → Circumscripció electoral: districte electoral de Terrassa | |
| Diputat a Corts | |
| 6 juny 1884 – 8 març 1886 ← Josep Ramoneda i Nonés – Josep Comas i Masferrer → Circumscripció electoral: Sant Feliu de Llobregat | |
| Diputat a Corts | |
| 18 febrer 1876 – 25 juny 1881 ← Josep Rubau Donadeu i Corcellés – Miquel Elías i Marchal → Circumscripció electoral: Sant Feliu de Llobregat | |
 Senador del Regne | |
| | |
| Activitat | |
| Lloc de treball | Madrid |
| Ocupació | Empresari |
| Partit | Partit Conservador |
| Família | |
| Fills | Artur Sedó Guixart, Lluís Sedó i Guichard |
Premis | |
Biografia modifica
Fill d'industrials dedicats al tèxtil, de 1858 a 1860 treballà en les fàbriques de la seva família a Reus. L'any 1860 va marxar a Barcelona a treballar en una important empresa, però el 1861 va tornar a Reus on va fundar amb el seu germà Esteve una fàbrica tèxtil, societat que es va desfer l'any següent. El 1863 va ser director de la sucursal de Reus del Banco Hipotecario Español General de Crédito i el 1864 dirigí l'explotació de mines de manganès a Salou. El 1867 fundà a Madrid l'empresa comercial de llanes Sedó y Bañolas, dedicada al comerç de llanes i pells i a l'exportació de begudes alcohòliques, i fundà el diari La bandera proteccionista el 1869. El 1874 es llicencià en dret civil i canònic per la Universitat de Granada. El 1875 va ser elegit membre de la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Madrid. El 1879 va dirigir la fàbrica J. Puig i Cia d'Esparreguera, on hi fundà la Colònia Sedó i fundà la primera hidroelèctrica de Catalunya. El 1877 va ser membre del Foment de la Producció Nacional i després del Foment del Treball Nacional.
Políticament, segons diu l'historiador reusenc Pere Anguera, va fundar a Reus el periòdic El Imparcial Reusense, que va sortir el primer de setembre de 1866, defensant les idees monàrquiques. Durant el sexenni democràtic treballà per a la restauració borbònica. El 1869 va ser detingut acusat de conspirar contra el govern, cosa que el va fer entrar en la política activa. Detingut de nou a Còrdova el 1873, va poder fugir a l'estranger encara que tenia ordre d'empresonament, on va dur a terme activitats per la restauració monàrquica. El 1874 va tornar a Barcelona, on va ser detingut per tercera vegada amb la mateixa acusació i alliberat per falta de proves. Va ser elegit diputat del Partit Liberal Conservador per Sant Feliu de Llobregat a les eleccions generals espanyoles de 1876, 1879 i 1884, i per Terrassa a les eleccions generals espanyoles de 1891. En les seves intervencions defensà el proteccionisme però polemitzà amb Pere Bosch i Labrús sobre l'statu quo aranzelari; participà amb Francisco Romero Robledo en la signatura del tractat comercial amb el Regne Unit i el 1877 va ser un dels que intentà tramitar l'establiment del ferrocarril Barcelona-Madrid. El 1883 fundà el Cercle Conservador Liberal de Barcelona, però el 1885 seguí l'escissió de Romero Robledo. El 1896-1898 va ser nomenat senador vitalici.
Era propietari a Reus del Mas de Sedó, que va millorar i embellir. Estava en possessió de la gran creu de l'Orde d'Isabel la Catòlica. Vidu en primeres núpcies de Vitorina Guixard, es va casar en segones amb Elisa Vázquez. Va ser el pare de Lluís Sedó i Guichard i d'Artur Sedó i Guixard. Va morir a Barcelona, de meningitis gripal, segons el registre de defunció, el 23 d'abril de 1902.[4][5]
Obres modifica
- La bancarrota española detrás del último empréstito, 1869.
- La profecía cumplida o continuación del folleto titulado La bancarrota española detrás del último empréstito, 1871.
Fons documental de la Família Sedó modifica
L'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona conserva la documentació de les activitats econòmiques i polítiques de la Família Sedó, entre 1868 i 1975. El fons inclou, entre d'altres, documents polítics i correspondència d'Antoni Sedó i Pàmies; discursos i correspondència de Lluís Sedó i Guichard; i discursos, conferències, articles de premsa i correspondència d'Alfred Sedó i Peris-Mencheta. També forma part del fons un seguit de documents vinculats a l'empresa familiar Manufactures Sedó SA (1890-1963).[6]
Notes modifica
- ↑ Algunes fonts actuals inclouen una i entre els cognoms. Antoni Sedó no la va usar mai. Segons diu la Viquipèdia:Anomenar pàgines: «si a partir de les fonts es coneix l'ús que en feia la persona biografiada, aquesta serà la forma vàlida». D'Antoni Sedó es coneixen aquestes dades: els documents dipositats a l'Arxiu Històric de Barcelona: «Intent d'agregació dels pobles de Gràcia, Sants, les Corts, Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Horta, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals a Barcelona de 1876» que «conté correspondència amb l'ajuntament de Gràcia i els diputats Pere Bosch i Labrús i Antoni Sedó Pàmies», a l'Arxiu Municipal de Reus: (Carpeta «Premsa segle XIX» p. 37 a): Sol·licitud per la impressió del diari El Imparcial Reusense, el 12 d'abril de 1866, a càrrec d'Antoni Sedó Pàmies. Les llistes electorals de totes les eleccions on es va presentar sempre l'anomenen sense «i», tal com es llegeix al Diario de Barcelona quan inclou els llistats dels candidats a les eleccions generals espanyoles per les circumscripcions de Sant Feliu de Llobregat, els anys 1876, 1879 i 1884, i de Terrassa l'any 1891. El Boletín Oficial de la Junta Revolucionaria de Reus l'anomena diverses vegades i sempre és el «Señor Antonio Sedó Pamies». El Mas de Sedó a Reus, que va fer construir ell, consta a l'Arxiu Municipal de Reus Antoni Sedó Pàmies, «propietario» al permís d'edificació. Altres fonts actuals, com Pere Anguera, Josep Olesti, i Isidre Molas no inclouen aquesta «i»
Referències modifica
- ↑ Anguera, Pere. Siluetes vuitcentistes: 20 impulsors del Reus del segle XIX. Reus: La Creu Blanca, 1982, p. 77-79.
- ↑ Olesti Trilles, Josep. Diccionari biogràfic de reusencs, vol. 2. Reus: l'Ajuntament, 1992, p. 603-604.
- ↑ Molas, Isidre. «Els senadors conservadors». Institut de Ciències Polítiques i Socials p. 16, 2007. [Consulta: 23 novembre 2023].
- ↑ «Registre 4713». Defuncions 1902. AMCB.
- ↑ Olesti Trilles, Josep. Diccionari biogràfic de reusencs: vol. II. Reus: l'Ajuntement, 1992, p. 603-604.
- ↑ «Fons Família Sedó». AHCB.
Bibliografia modifica
- Anguera, Pere. Siluetes vuitcentistes: 20 impulsors del Reus del segle XIX. Reus: La Creu Blanca, p. 77-79.
- Palomas i Moncholi, Joan. El rerefons econòmic de l'activitat dels parlamentaris catalans 1875-1885. Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d'Història Moderna i Contemporània (tesi doctoral), 2002, p. 528-529.
Enllaços externs modifica
- «SEDO Y PAMIES, Antonio». Congreso de los Diputados, Eleccions 20-01-1876.
- «SEDO Y PAMIES, Antonio». Congreso de los Diputados, Eleccions 20-04-1879.
- «SEDO Y PAMIES, Antonio». Congreso de los Diputados, Eleccions 27-04-1884.
- «SEDO Y PAMIES, Antonio». Congreso de los Diputados, Eleccions 01-02-1891.
- «SEDÓ Y PAMIÉS, ANTONIO». Senadores. Senado de España.