Obre el menú principal

Antoni Cortis

cantant espanyol
(S'ha redirigit des de: Antonio Cortis)

Antoni Montón Corts, conegut com Antoni Cortis (Dénia, Marina Alta, 12 d'agost de 1891 - València, 2 d'abril de 1952) va ser un tenor d'òpera valencià, conegut també com "El petit Caruso" o "El Caruso espanyol" per haver rebut lliçons d'Enrico Caruso i per la seva semblança en el seu estil de cant.

Infotaula de personaAntoni Cortis
Biografia
Naixement 12 agost 1891
Dénia
Mort 2 abril 1952 (60 anys)
València
Activitat
Ocupació Cantant d'òpera i cantant
Veu Tenor
Instrument Veu
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

Fill d'un sabater artesà emigrant d'Algèria, va néixer en un vaixell i va ser empadronat a Dénia. Des de petit va cantar en cors. Va començar cantant papers secundaris en el Liceu de Barcelona i al Real de Madrid, on representà, per exemple, a Gastone a La traviata. El 1916 va cantar Tosca en el Teatre Espanyol de Barcelona, quan va aconseguir el primer dels seus contractes per fer un paper de primer tenor. El 1916 es va casar amb Carme Arnau.

El 1918 va cantar Carmen al Real, amb Maria Gay i Mattia Battistini. El 1919 hi va tornar per cantar la infreqüent òpera donizettiana Maria di Rohan. El mateix any va viatjar a Itàlia i es va allotjar en la cèlebre Pensió -per al món de la lírica- de Gina Bonini, situada enfront del Duomo, prop de la Scala de Milà. Cantà a Nàpols i a Roma; en aquesta última ciutat es va guanyar l'afecte de l'exsoprano Emma Carelli que, com a gerent del Teatre Costanzi, la va ajudar en els seus primers anys transalpins. Allí va cantar des del seu habitual Tosca fins a la infreqüent Anima allegra de Franco Vittadini.

Va ser transcendental la seva signatura el 1924 del contracte amb la Civic Opera de Chicago, a la qual romandrà lligat fins al 1932, vuit temporades consecutives. Es va interessar per ell el seu director d'orquestra Giorgio Polacco en conèixer el seu èxit en el Teatre Nacional de l'Havana, on va ser tret a coll del recinte pel paper de Cavaradossi. Va arribar quan els tenors més importants de la Companyia eren el nord-americà Charles Hackett i, sobretot, l'italià Tito Schipa.

Va vantar sobretot al Gran Teatre del Liceu (1912-1939), però també a Sant Francisco (1925-1926), La Scala (1930-1931) i Covent Garden (1931), al costat de Rosa Ponselle a Turandot i Fedora; a més de a Los Angeles, Baltimore, Boston, Washington, Pittsburgh, Santiago de Xile, Verona, Torí, Montecarlo i Bari.

La Gran Depressió, la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial van ser factors que, units a una salut precària, li van impedir desenvolupar una carrera encara més gran. Les seves últimes actuacions van ser a Saragossa a Tosca el 1950. Va morir a València on va fundar una escola de cant.

ReferènciesModifica

  • Cortis, Antonio
  • Rosenthal, Harold & Warrack, John (1980); Concise Oxford Dictionary of Opera (second edition). London: Oxford University Press.
  • Steane, J.B. (1974); The Grand Tradition. Londres: Duckworth.
  • Williams, John (1999); notes a Pearl CD, Antonio Cortis. Pavilion Records Ltd, GEM 0047.
  • Llibre "Antonio Cortis, Un Trono Vicino Al Sol" (1992)