Antonio María Fabié Escudero

Antonio María Fabié Escudero (Sevilla, 19 de juny de 1832Madrid, 3 de desembre de 1899)[1] va ser un polític, escriptor, filòsof, historiador i bibliòfil espanyol destacat per la seva filosofia hegeliana, a la que es va aficionar a mitjan segle xix mentre era estudiant de la Universitat de Sevilla. Va estudiar Farmàcia, Ciències Exactes i Dret.

Infotaula de personaAntonio María Fabié Escudero
Antonio María Fabié.jpg
Retrat d'Antonio María Fabié a La Ilustración Española y Americana, 1890. modifica
Nom original(es) Antonio María Fabié
(es) Antonio María Fabié Escudero modifica
Biografia
Naixement19 juny 1832 modifica
Sevilla (Andalusia) modifica
Mort3 desembre 1899 modifica (67 anys)
Madrid modifica
Escudo de España 1874-1931.svg  Ministre d'Ultramar
5 de juliol de 1890 – 23 de novembre de 1891
PresidentAntonio Cánovas del Castillo
Escudo de España 1874-1931.svg  Governador del Banc d'Espanya
octubre de 1899 – desembre de 1899
Dades personals
FormacióUniversitat de Sevilla modifica
Activitat
OcupacióPolític, escriptor, periodista, filòsof, historiador i banquer modifica
OcupadorBanc d'Espanya modifica
PartitPartit Conservador
Membre de
Premis
Signatura
Firma de Antonio María Fabié.svg modifica

JoventutModifica

Era fill del farmacèutic sevillà, Antonio María Fabié y Gálvez (Ayamonte, 1797 - Sevilla, 1871), president del Col·legi de Farmacèutics de Sevilla, Inspector de Farmàcia de la Duana Nacional, Acadèmic de nombre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Sevilla, Vocal de la Junta Municipal de Sanitat i Subdelegat de Farmàcia del primer districte de la capital, a més d'Alcalde 5è Constitucional de Sevilla en diversos períodes; i de María Amparo Escudero de Vega (Sevilla, 1805 - Sevilla 1836).

Va estudiar l'ensenyament primari en el Col·legi Hispalense, que dirigia el literat Alberto Lista. A principis d'octubre de 1846 va anar a Madrid a estudiar la carrera de Farmàcia. Allí va viure sota el mateix sostre que Antonio Delgado, autor de "Las monedas autónomas de España", que fou el seu apoderat fins que va acabar la carrera de Farmàcia i la de Ciències Físic Naturals en 1851. Durant aquest període arrossegat per les seves aficions literàries, va establir estreta amistat amb diversos notables de l'època, més grans que ell, com van ser García Gutiérrez, Cayetano Rosell, Miguel dels Santos Álvarez o Miguel Agustín Príncipe, entre altres. Va rebre diversos esments honorífics i premis extraordinaris dels seus catedràtics, principalment de Miguel Colmeiro y Penido i Mariano de la Paz Graells.

Pel seu caràcter i aficions no s'acostumava a treballar en la Farmàcia del seu pare, la més acreditada aleshores a Sevilla, per la qual cosa va demanar permís a aquest per estudiar la carrera de lleis. Com el seu pare no l'hi va permetre es va pagar totes les despeses dels estudis amb l'import dels interessos de la legítima de la seva mare. Va obtenir grans èxits en els seus estudis i en rebre el títol de Llicenciat en 1856 ja posseïa una reputació considerable. Els doctors Álava, Beas y Dutari i Bedmar van fer grans elogis de l'estudiant i, anteriorment, el professor de Lògica i Ètica, Nicolás María Rivero, li va pronosticar un avenir molt brillant.

MadridModifica

Va tornar a Madrid, contra la voluntat del seu pare, en 1857, on va començar a treballar en diversos periòdics. Va escriure els seus primers articles en El León Español. En La Patria va escriure una sèrie d'articles sobre la llei Moyano d'Instrucció pública que van cridar molt l'atenció. Va ser llavors quan va establir estreta amistat amb Cánovas del Castillo, que va durar tota la vida.

Es va casar a Sevilla, el 30 de desembre de 1860, amb María Teresa Gutiérrez de la Rasilla y Castañeda, amb qui va tenir cinc fills (María Patrocinio, Antonia, Antonio María, Francisco de Asís i María del Rosario). Va tornar immediatament a Madrid on es va establir de forma definitiva.

Va ser soci fundador de l'Ateneo de Madrid on va sostenir polèmiques sobre assumptes filosòfics amb José Moreno Nieto i literàries amb Manuel de la Revilla, Roberto Robet, Tomás Rodríguez Rubí i altres. En les Corts de 1863 va ser elegit diputat per Asp (Alacant), pronunciant diversos discursos, entre ells un sobre el règim de les possessions espanyoles d'Ultramar.

En fundar José de Salamanca y Mayol el periòdic El Contemporáneo, José Luis Albareda y Sezde va ser designat director, Fabié redactor cap i redactors Ramón Rodríguez Correa, Juan Valera y Alcalá Galiano i Eulogio Florentino Sanz. Fabié hi va portar Gustavo Adolfo Becquer, el seu íntim amic de la infància, i li va fer escriure les primeres quartilles en prosa contra la seva voluntat. Ayala, Bécquer i Fabié van viure junts, al carrer del Prado, alguns mesos, l'any 1864, durant l'absència de la seva esposa, que va estar a Sevilla amb motiu d'una malaltia de la seva mare. Des de principis d'abril de 1863 va començar a escriure al Diari de Barcelona les seves famoses correspondències d'A.

En 1865 Fabié va ser escollit novament diputat per Alcoi, exercint durant alguns mesos el càrrec de fiscal del Deute públic. El 6 de maig de 1865 va defensar a les Corts la seva postura antiesclavista en un discurs en el qual va secundar una moció contra la tracta.[2] En 1867 va tornar a ser diputat per Jerez de los Caballeros i oficial major del ministeri d'Ultramar. Va signar el manifest dirigit a la reina Isabel II a l'abril de 1868, demanant-li que obrís les Corts, i en arribar la revolució de 1868 va condemnar gran part de la seva política.

En 1871 va ser elegit diputat per Jerez de los Caballeros sense saber-ho, a causa d'una estratagema del seu amic Peche. Llavors va formar part del grup anomenat del canapè, capitanejat per Cánovas del Castillo. Des de principis de gener de 1872 es va dedicar de ple als treballs preparatoris de la restauració. El van nomenar secretari general del comitè alfonsí, fent tot el possible per apartar Antonio Benavides y Fernández de Navarrete de la representació de la dinastia destronada, i va influir molt en la designació de Cánovas del Castillo com el seu substitut.

Reatauració borbònicaModifica

Va insistir persistentment per aconseguir l'associació de l'antiga Unió Liberal a la causa de la restauració, aconseguint que els ex-ministres Pedro Salaverría i Constantino de Ardanaz y Undabarrena s'entenguessin amb Cánovas. Durant l'estiu i tardor de 1872 Fabié va realitzar diversos viatges per Catalunya i l'estranger, tots relacionats amb la campanya restauradora. A la fi de 1872 va escriure l'esborrany del primer manifest del rei Alfonsio XII als espanyols, que va aparèixer en les columnes del Diario Español per haver-lo perdut Salaverría pel carrer.

En la primavera de 1873 Fabié va demanar al general Blas Villate una conferència amb Cánovas relativa als treballs militars en pro d'Alfons XII. Cánovas va defugir la reunió durant més d'un mes, però finalment va haver de cedir i es va entrevistar amb el general, qui li va mostrar els poders de vint-i-quatre companys d'armes. En estar absent Villate de Madrid, els generals van nomenar com a representant seu al capità d'artilleria Federico Sánchez Bedoya, i Cánovas va designar Francisco Romero Robledo i Fabié perquè hi negociessin. La negociació va fracassar a causa de l'oposició de Cánovas del Castillo al propòsit de proclamar al rei revoltant la guarnició de Madrid i les forces que estaven al Nord i Catalunya combatent als carlistes. El dia 6 de gener de 1874, Sánchez Bedoya va anunciar Fabié que els generals quedaven deslligats de tot compromís i que procedirien a restaurar la monarquia borbònica pel seu compte i risc. El 13 de febrer de 1874 va ser anomenat acadèmic (medalla número 20) de la Reial Acadèmia de la Història. Va prendre possessió el 4 d'abril de 1875.[3]

Consumada la restauració, Fabié va ocupar la subsecretaria del ministeri d'Hisenda. Va pertànyer al partit Moderat i va ser elegit diputat per Casas-Ibáñez (Albacete), en les Corts Constituents. President de la Comissió General de Pressupostos, va fer amb Salaverría l'arranjament del Deute Públic i la Llei de Pressupostos de 1876.

Al gener de 1877 va rebre el nomenament de Conseller d'Estat. En les Corts de 1879 va ser elegit diputat per Sevilla (capital), va tornar a ser-ho també en les de 1881, ocupant el càrrec de president de la secció del Contenciós del Consell d'Estat. En les Corts de 1883 va ser senador per la província d'Àvila i va ser nomenat Fiscal del Tribunal Suprem de Justícia, càrrec del qual no va arribar a prendre possessió. En 1886 va resultar escollit senador per la de Castelló. Va ser President dels Congressos Internacionals Americanistes celebrats a Copenhaguen (1883) i Torí (1886).

En 18 d'abril de 1890, la Reial Acadèmia Espanyola el va nomenar acadèmic de número, per unanimitat. Va ocupar, en constituir-se el 4 de juliol d'aquest any el ministeri de Cánovas del Castillo, la cartera d'Ultramar (Reial decret de 5 de juliol de 1890), càrrec que va abandonar un any després, rebent el nomenament de president del Consell de Filipines i possessions del Golf de Guinea (Reial decret de 27 de novembre de 1891)[4][5] i ajudant Francisco Silvela en la reorganització del Partit Liberal Conservador. El 23 de febrer de 1891 va ser nomenat senador vitalici. El 24 de maig de 1891 va prendre possessió de la cadira R de la Reial Acadèmia de la Llengua, amb el discurs Las obras literarias de Rodríguez Rubí, contestat per José de Castro y Serrano.[6] Després va ocupar la presidència del Tribunal Contenciós Administratiu. El 20 de març de 1894 va dimitir del seu càrrec de president del Consell de Filipines i possessions del Golf de Guinea.[7] En 1886, 1887 i 1888 va fer llargs viatges per Àustria, Alemanya, Itàlia, Suècia i Noruega, Rússia, França, Suïssa i els Països Baixos. Va ser nomenat en 1889 president de la Societat Reial d'Antiquaris del Nord i membre de la Societat Geogràfica de Berlín.

En 1895 fou nomenat president del Consell d'Estat. Va exercir aquest càrrec fins al 15 de setembre de 1897.[8] Alguns dies abans que Cánovas del Castillo marxés cap a Santa Águeda (el 27 de juliol de 1897) va indicar Fabié, mentre passejaven reunits al Retiro, com solien fer-ho, que es preparés per ocupar a l'octubre el ministeri de Foment. Durant el període d'oposició de 1898 va portar la direcció de la minoria conservadora del Senat, per encàrrec de Silvela, preparant amb el duc de Tetuán, la caiguda del gabinet Sagasta en la votació del tractat de París.

En 1899 va ser nomenat president del Consell d'Instrucció Pública, en substitució d'Eugenio Montero Ríos, càrrec del qual va dimitir per incompatibilitat de criteri amb el ministre de Foment marquès de Pidal, en matèria d'ensenyament. Al setembre va ser nomenat president honorari de la Federació Gimnàstica Espanyola.[9] A començaments d'octubre del mateix any fou nomenat governador del Banc d'Espanya,[10] càrrec en què el va sorprendre la mort el 3 de desembre de 1899 per un accident vascular cerebral.

ObresModifica

ReferènciesModifica

  1. Pasamar Alzuria i Peiró Martín, 2002, p. 235.
  2. Machuca, J. Félix «Un trianero contra el esclavismo». ABC Sevilla, 28 de novembre de 2007, pàg. 22.
  3. «Académicos Numerarios - Relación de Medallas: 20». Reial Acadèmia de la Història.
  4. "Expediente personal de Antonio María Fabié Escudero", Archivo Histórico Nacional. Signatura: ULTRAMAR,2492,Exp.7
  5. «Ministerio de Ultramar. Reales Decretos». Gaceta de Madrid, IV, 332, 28 de novembre de 1891, pàg. 653.
  6. [enllaç sense format] http://www.rae.es/academicos/antonio-maria-fabie
  7. «Ministerio de Ultramar. Reales Decretos». Gaceta de Madrid, 80, 21 de març de 1894.
  8. «Presidencia del Consejo de Ministros. Real Decreto». Gaceta de Madrid, III, 248, 5 de setembre de 1897, pàg. 969.
  9. La Correspondencia de España: diario universal de noticias, 15215, 30 de setembre de 1899, pàg. 3.
  10. «Ministerio de Hacienda. Reales Decretos». Gaceta de Madrid, IV, 300, 27 d'octubre de 1899, pàg. 301.

BibliografiaModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antonio María Fabié Escudero
Càrrecs públics
Precedit per:
Manuel Becerra Bermúdez
Ministre d'Ultramar
 

1891 - 1892
Succeït per:
Francisco Romero Robledo
Precedit per:
Luis María de la Torre de la Hoz
Governador del Banc d'Espanya
 

(octubre-desembre) 1899
Succeït per:
Juan de la Concha Castañeda
Premis i fites
Precedit per:
Salustiano de Olózaga Almandoz
Reial Acadèmia de la Història
Medalla 20

1875 - 1899
Succeït per:
Julián Suárez Inclán
Precedit per:
Tomás Rodríguez Rubí
 
Acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola
Cadira R

1891-1899
Succeït per:
Ángel María Dacarrete Hernández