Antonio Sacchini

compositor italià

Antonio Maria Gaspare Sacchini (Florència, 14 de juny de 1730 - París, 6 d'octubre de 1786) fou un compositor italià pertanyent a l'escola de música napolitana, però particularment actiu a París.

Plantilla:Infotaula personaAntonio Sacchini

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement14 juny 1730 Modifica el valor a Wikidata
Florència (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort6 octubre 1786 Modifica el valor a Wikidata (56 anys)
París Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballMúsica i òpera Modifica el valor a Wikidata
Lloc de treball Londres
París Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciócompositor, musicòleg Modifica el valor a Wikidata
GènereÒpera Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsFrancesco Durante, Gennaro Manna i Nicola Fiorenza (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
AlumnesFrancesca Gabrielli, Henri-Montan Berton i Nancy Storace Modifica el valor a Wikidata
InstrumentViolí Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables

Musicbrainz: 4f0072a6-835d-4108-8543-e3711daa4dd9 Discogs: 1873695 IMSLP: Category:Sacchini,_Antonio Modifica els identificadors a Wikidata

Es trobà immergit en la querella entre gluckistes i piccinistes. La seva obra mestra i darrera estrenada en vida, Oedipe à Colone (1786), mostra que s'inclinà més cap a Gluck.

Biografia

modifica

Fill de pescadors humils, estava predestinat a seguir la professió dels seus pares. Encara molt jove es va traslladar a Pozzuoli, prop de Nàpols, i va ser escoltat pel ja conegut Francesco Durante a cantar algunes cançons populars. Va quedar tan satisfet amb la justa entonació i la intel·ligència viva del nen que va demanar a la seva família per poder entrar al conservatori Sant'Onofrio.

Després d'haver estudiat els principis de la música, Sacchini va aprendre violí sota la direcció d'un mestre anomenat Nicolus Forenza i començà a tenir un cert grau d'habilitat. Durant el mateix període, Gennaro Manna li va donar classes de cant. Es va convertir en un deixeble de Francesco Durante, amb el que va estudiar harmonia i contrapunt. Els seus estudiants van ser Johannes Amon, Louis-Charles Ragué,[1] Piccinni i Guglielmi, entre els de la seva pròpia edat.

En el moment de la mort del seu mestre (1755), tenia vint-i-cinc anys, l'any següent va compondre un Intermezzo en dues parts titulat Fra' Donato, que va ser executat amb gran èxit entre els estudiants de l'escola. Escrivia de tant en tant algunes petites òperes en dialecte napolità, eren de segon o tercer ordre, però el van donar a conèixer.

El 1762 va rebre un encàrrec per compondre una òpera seriosa per representar al Teatro Argentina de Roma. La bona acollida que va rebre a aquesta ciutat el va fer decidir a escollir-la per viure-hi. Hi va romandre set anys durant els quals va viatjar per diverses ciutats d'Itàlia per veure òperes sèries i buffes. El gran èxit de la seva Alessandro nell'India representada a Venècia el 1768, li va procurar el càrrec de director del Conservatori dell'ospedaletto a la mateixa ciutat. Immediatament va prendre possessió i durant els pocs anys que el va ocupar, va formar a excel·lents estudiants de cant, en particular la Ferrarese, que sembla que va ser la seva amant.

Va escriure per a molts monestirs i esglésies, misses, vespres i motets, en els que va assenyalar un estil elegant, elegant, senzill i ple de dolces melodies de la dolça amb una tendra expressió. Charles Burney es va reunir amb ell a Venècia el 1770: gaudia aleshores d'una gran reputació i havia compost Scipione in Cartagine, amb un èxit complet. Les seves composicions eren ja de quaranta òperes sèries i deu buffes, i encara no tenia trenta-sis anys.

Cap a finals de 1771 Sacchini realitzà un viatge a Alemanya de diversos mesos i va compondre per al teatre de Mònaco i Stuttgart, dues obres poc conegudes, va arribar a Londres l'abril de 1772, on en un principi es representen algunes de les seves obres antigues. Llavors ell va donar, al Teatro Real, Il Cid (gener de 1773), un mes després de Tamerlano, Lucio Vero (desembre de 1773) i el 1774 Nitetti e Perseo. Venanzio Rauzzini, llavors el primer castrato italià al teatre a Londres, havia estat vinculat amb Sacchini per una profunda amistat i li fou en un primer moment útil, cantant el primer rol de les òperes que escrivia el compositor. Això es va acabar quan es van enemistar.

 
Maria Antonieta l'any 1786, any en què va morir Sacchini

El gust entusiasta de Sacchini per les dones, el seu luxe, el seu cost massa desproporcionat als seus ingressos, li va portar molts enemics i el zel dels seus protectors va caure. La seva salut es va veure afectada, el seu treball no funcionava com abans, a causa de la preocupació pel mal estat de les seves finances. Finalment, les coses van arribar a un punt en què es va veure obligat a sortir d'Anglaterra per evitar els seus creditors i tornar a París el 1782 per invitació del Framery, que havia donat a conèixer la seva música en aquesta ciutat, de traduir la seva Isola d'amore a La colonie.

L'arribada de Sacchini va despertar poca sensació a París que estava ocupada encara amb les diferències entre els partidaris de Gluck i Piccinni. La residència de Josep II en aquesta ciutat va ser una feliç circumstància per Sacchini, perquè aquest príncep, que li agradava la música italiana i en particular la de Sacchini, el va recomanar a la seva germana (Maria Antonieta, reina de França), la protecció va escombrar tots els obstacles que s'oposen a la representació de les seves obres. Framery havia ajudat al resorgiment del seu Rinaldo per al públic francès. S'hi afegiren noves escenes i diverses àries. El treball es va presentar al teatre el dia 25 de febrer del 1783 i va obtenir un èxit mediocre. Una altra prova similar es va intentar en la traducció de Il Cid amb el títol de Chimène i va ser de més èxit, encara que les dues obres tenien una gran bellesa. Dardanus, tampoc va obtenir més que una freda acollida el 1784. Sacchini havia acabat la partitura del seu bell Oedipe à Colone a principis de 1785, però l'autor no va tenir la satisfacció de veure-la representada tot i que la reina li ho havia promès.

Sacchini va morir el 6 d'octubre de 1786 a l'edat de cinquanta-sis anys. Va deixar sense acabar la partitura d'Arvire et Eveline que va ser acabada per Jean-Baptiste Rey, director de l'Òpera. Quan Sacchini va tancar els ulls, la mateixa gent que l'havia perseguit en vida, es va reunir per retre-li homenatge. Tots els artistes foren presents al funeral, entre els deixebles que hi assistiren si trobava Elizabeth Weichsell Billington[2] i el seu alumne preferit Henri-Montan Berton.

Òperes

modifica
Títol Gènere Actes Lloc estrena Data estrena
Fra Donato intermezzo 2 actes Nàpols 1756
Il giocatore intermezzo Nàpols 1757
Olimpia tradita commedia Nàpols 1758
Il copista burlato commedia Nàpols 1759
La vendemmia intermezzo 1 act Roma, revisada a Barcelona 1760, 1767
Il testaccio opera buffa Roma 1760
I due fratelli beffati Nàpols 1760
Andromaca opera seria Nàpols 30 de maig de 1761
La finta contessa farsetta Roma 1761
Li due bari opera buffa Nàpols 1762
L'amore in campo dramma giocoso 2 actes Roma 1762
Alessandro Severo opera seria 3 actes Venècia Carnaval 1763
Alessandro nell'Indie opera seria Venècia 1763
Olimpiade opera seria 3 actes Pàdua 1763
Semiramide riconosciuta opera seria 3 actes Roma 1764
Eumene opera seria Florència 1764
Il gran Cidde Roma 1764
Lucio Vero opera seria Nàpols 4 de novembre de 1764
Il finto pazzo per amore intermezzo 2 actes Roma 1765
Creso opera seria 3 actes Nàpols, revisada a Londres 1765, 1774
La contadina in corte opera buffa Roma, revisada Londres 1765, 1782
L'isola d'amore dramma giocoso 2 actes Roma 1766
Le contadine bizzarre Milà 1766
Artaserse opera seria 3 actes Roma 1768
Nicoraste opera seria 3 actes Venècia 1769
Scipione in Cartagena opera seria Múnic 8 de gener de 1770
Calliroe opera seria Ludwigsburg 1770
L'eroe cinese opera seria Múnic 1770
Adriano in Siria opera seria Venècia 1770
Ezio opera seria Nàpols 1771
Armida opera seria 3 actes Milà 1772
Vologeso opera seria Parma 1772
Tamerlano opera seria Londres 1773
Il Cid opera seria Londres 19 de gener de 1773
Perseo opera seria 3 actes Londres 1774
Nitteti opera seria 3 actes Londres 1774
Montezuma opera seria 3 actes Londres 1775
Erifile opera seria 3 actes Londres 1778
L'amore soldato dramma giocoso 3 actes Londres 1778
L'avaro deluso, o Don Calandrino dramma giocoso 3 actes Londres 1778
Enea e Lavinia opera seria 3 actes Londres 1779
Mitridate opera seria Londres 1781
Renaud (revisió d'Armida) 3 actes París 1783 partitura Arxivat 2007-07-11 a Wayback Machine.
Chimène (revisió de Il gran Cidde) tragédie lyrique 3 actes Fontainebleau 1783
Dardanus tragédie 4 actes París 1784 partitura Arxivat 2007-07-11 a Wayback Machine.
Oedipe à Colone tragédie lyrique 3 actes Versalles 4 de gener de 1786 partitura Arxivat 2007-06-17 a Wayback Machine.
Arvire et Evelina
(incompleta, acabada per Jean-Baptiste Rey)
tragédie lyrique 3 actes París 1788

Referències

modifica
  1. François-Joseph Fétis, Biografia universal dels músics i bibliografia general de música, volum setè, París, Firmin-Didot, 1860-1866, pàg. 159. Disponible a Gallica [ arxiu ]
  2. * Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 157. (ISBN 84-7291-226-4)

Enllaços externs

modifica