Antonio Ubieto Arteta

historiador espanyol

Antonio Ubieto Arteta (Saragossa, 31 de març de 1923 - València, 1 de febrer de 1990). Historiador aragonès, Llicenciat en Filosofia i Lletres, Catedràtic de l'àrea de Prehistòria, Història Antiga i Medieval d'Espanya, i Història General d'Espanya a la Universitat de Santiago de Compostel·la, Catedràtic d'Història Antiga i Medieval d'Espanya i Director del Departament d'Història Medieval a la Universitat de València, Catedràtic d'Història Medieval i Cap del Departament d'Història Medieval de la Universitat de Saragossa; autor d'un ingent obra historiogràfica sovint envoltada de polèmica revisionista[1] sobre l'Aragó i València, publicant també obres filològiques malgrat no tenir cap estudi en Filologia.

Infotaula de personaAntonio Ubieto Arteta
Biografia
Naixement31 març 1923 Modifica el valor a Wikidata
Saragossa (Espanya) Modifica el valor a Wikidata
Mort1r febrer 1990 Modifica el valor a Wikidata (66 anys)
València Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat de Saragossa Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióHistoriador, catedràtic i catedràtic d'universitat Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat de València Modifica el valor a Wikidata
Família
GermansAgustín Ubieto Arteta Modifica el valor a Wikidata

BiografiaModifica

Rebé formació primària a Ayerbe (Osca) i cursà Batxillerat als instituts d'Osca, de Saragossa i de Tudela. Estudià Filosofia i Lletres a la Universitat de Saragossa (1941-1945) rebent el Premi Extraordinari de la Llicenciatura. El 1945 inicià la seva carrera docent (1945-1955 a la Universitat de Saragossa amb els càrrecs d'Ajudant de classes pràctiques, Auxiliar temporal i Professor adjunt interí, esdevenint deixeble de l'historiador medievalista José María Lacarra. El 1949 es doctorà a la Universitat de Madrid amb una tesi doctoral sobre la Col·lecció diplomàtica del rei Pere I d'Aragó rebet el Premi Extraordinari del Doctorat. El 1955 ingressà en el Cos Facultatiu d'Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs, sent destinat primer Saragossa de forma provisional, després a Lleó(1955-1956), funció que compaginava amb el seu càrrec de Catedràtic de Prehistòria, Història Antiga i Medieval d'Espanya, i Història General d'Espanya a la Universitat de Santiago de Compostel·la; finalment fou traslladat a València (1958-1977), on fou Catedràtic d'Història Antiga i Medieval d'Espanya i Director del Departament d'Història Medieval a la Universitat de València. El 1977 es jubilà el seu mestre José María Lacarra, a qui succeí com a Catedràtic d'Història Medieval i Cap del Departament d'Història Medieval de la Universitat de Saragossa (1977-1988); es jubilà el 1988, sent nomenat Professor Emèrit de la Universitat de Saragossa fins a la seva mort, el 1990.

ObraModifica

La seva obra com a medievalista abasta centenars de treballs destinats a l'edició de fonts primàries sobre temes navarro-aragonesos i valencians. Destaca la seva tasca en l'aclariment dels orígens dels regnes de Castilla, Aragó i València i l'aprofundiment en la història d'Aragó, en l'àmbit publicar una magna obra de referència en diversos volums, el seu Història d'Aragó. Són importants també les seves aportacions a l'autoria i datació del Cantar de Mio Cid, iniciant el corrent crític, avui dominant d'una datació tardana i una autoria única i possiblement culta per al Cantar. Com a continuadors de la seva obra figuren dos deixebles com el seu germà Agustín Ubieto Arteta, especialitzat en la gènesi i canvis territorials tant d'Espanya com d'Aragó en les seves conegudes obres en format d'atles històrics; i el també medievalista Antonio Gargallo Moya, que va destacar pel seu estudi sobre la Comunitat de Terol al llarg de tota l'edat mitjana, i que al seu torn ha servit d'inspiració per a la recreació anual de les Noces d'Isabel de Segura, representada que es representa anual a Terol. Així mateix també va treballar a l'activitat editorial, publicant la revista Ligarzas i l'editorial «Anubar», de les quals en va ser director; en elles va iniciar importants col·leccions, com ara Textos Medievales, Obras de Investigación, Comercio Valenciano, Temas Valencianos, i Alcorces.

  • «Observaciones al Cantar de Mio Cid», Arbor, XXXVII (1957), 145-170.
  • El "Cantar de Mío Cid" y algunos problemas históricos, Zaragoza, Anubar, 1992, ISBN 84-7013-054-4
  • Historia de Aragón Arxivat 2009-08-30 a Wayback Machine., Zaragoza, Anubar, 1981-1989
  • Colección Diplomática de Cuéllar, Segovia, Diputación Provincial, 1961. Presentación del Exmo. Sr. D. Pascual Marín Pérez, magistrado y catedrático de Derecho Civil.
  • Orígenes del Reino de Valencia. Cuestiones cronológicas sobre su reconquista, I, Zaragoza, Anubar, 1981, ISBN 84-7013-155-9
  • Orígenes del Reino de Valencia. Cuestiones cronológicas sobre su reconquista, II, Zaragoza, Anubar, 1979, ISBN 84-7013-156-7
  • Antonio Ubieto, Juan Reglá, José María Jover, Carlos Seco, Introducción a la Historia de España, Teidei, 1963, ISBN 84-307-7310-X

PolèmicaModifica

Ubieto defensà varies teories extremadament polèmiques per revisionistes quan no falses directament. Entre elles destaquen les que fan referència a una suposada hegemonia aragonesa en la Conquesta de València, o una suposada preexistència d'una llengua romànica al País Valencià versió medieval del valencià actual que demostraria segons ell que Català i Valencià són llengües diferents.

« Es pot afirmar sense possibilitat d'errada que els idiomes parlats al regne de València actualment no son producte d'un fenomen de reconquesta per part de Jaume I »
— Antonio Ubieto Arteta.[2]
« Els musulmans abans i en els moments de la conquesta per Jaume I eren bilingües, emprant l'àrab i el romanç, cosa que farien fins finals del segle XVI i possiblement fins l'expulsió dels moriscs »
— Antonio Ubieto Arteta.[3]

Amb la intenció de desacreditar els historiadors precedents, les conclusions dels quals contradiuen les seves, Ubieto no s'estigué de denigrar-los qualificant-los d'aficionats o d'ignorants interessats i subornats. No només arremeté contra la historiografia, sinó que també vituperà les mateixes fonts històriques. El cas paradigmàtic és la Crònica de Jaume I, a qui Ubieto pretengué deixar per mentider per tal de justificar la seva visió.[4] Ubieto teoritzà així mateix sobre el Casamiento en casa. Segons aquesta teoria, existiria a l'Aragó la institució jurídica d'aquest nom que comportà que Ramon Berenguer IV mai havia regnat sobre la casa/regne d'Aragó per si mateix sinó que havia realitzat els seus actes de govern com a consort de l'hereva/reina Peronella.

« [...]fou des de sempre desconeguda pels historiadors no aragonesos de tots els temps, i que llur desconeixement no els hi ha permès valorar els fets que segueixen. Institució que segueix viva en les terres aragoneses pirinenques i que segueix jugant un paper decisiu entre les gents que allí habiten: em refereixo al "casamiento en casa". [...] Així, el dia 11 d'agost de 1137 es firmaren, a Barbastre, les "capitulacions matrimonials", pactant un casamiento en casa -encara que no es cita amb aquest nom- i regulant l'ús de la "potestas regia. Les condicions les posà Ramir II, essent acceptades per Ramon Berenguer IV »
— Antonio Ubieto Arteta.[5]

Així doncs i segons Ubieto, el fet que a les capitulacions matrimonials entre Ramon Berenguer IV i Peronella no s'esmenti en cap moment el terme Casamiento en casa no és problema per a que ell les consideri com a tals. Ubieto defensà també que l'origen de la Senyera catalana és aragonès i no català. Afirmà que els historiadors catalans

« sempre han tingut el complex d'inferioritat que mai han estat regne. [...] i han falsificat segells amb les quatre barres raspant-los en forma d'angle que demostra que no eren barres »
— Antonio Ubieto Arteta.[6]

Encara més, segons el professor Ubieto mai ha existit el Principat de Catalunya.

« Disbarat és que Catalunya es proclami Principat, doncs mai ho fou. Existí el Principat d'Aragó. »
— Antonio Ubieto Arteta (per citació).[7]

Afirma el catedràtic Ubieto sobre Jaume el Conqueridor que

« Jaume I era un home culturalment molt limitat, s'ha dit que no sabia llegir ni escriure [...], no tenia visió política. Jaume I sempre va tenir el complexe d'inferioritat de no haver nascut a Osca. [...] Convenia (als catalans) que el Rei fos allò més bèstia possible, d'aquesta manera la seva camarilla de nobles i clergues podien mangonear a sus anchas »
— Antonio Ubieto Arteta.[8]

Una molt amplia nòmina de professors i historiadors han publicat obres impugnant les tesis d'Ubieto.[9]

HonorsModifica

Fou Cap de la secció de València de l'Escola d'Estudis Medievals, Conseller l'Institut d'Estudios Oscenses, Membre de l'Institut Alfons el Magnànim de València, Membro de la Comissió Internacional dels Congressos d'Estudios Pirinencs, Acadèmic de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, Membre d'Honor de la Comissió del «VII Centenari» de la mort del rei En Jaume I d'Aragó, Membre de la Comissió d'Honor del «Primer Centenari dels Jocs Florals de la Ciutat i Regne de València, Premi «Aragón» en l'àrea de Lletres i Humanitats, i Fill Predilecte de la ciutat de Saragossa.

ReferènciesModifica

  1. Palomo, C. «A PROPÒSIT DE LES TEORIES DE LA CREACIÓ DE LA CORONA D'ARAGÓ MITJANÇANT EL CASAMIENTO EN CASA I L'EXTINCIÓ DEL LLINATGE BARCELONÍ EL 1137». Revista de Dret Històric Català, 17, 2018, pàg. 1-58. DOI: 10.2436/20.3004.01.112 [Consulta: 4 març 2021].
  2. Ubieto Arteta, A. Orígenes del Reino de Valencia Vol. I. València: Anubar, 1975, p. 171-172 [Consulta: 4 març 2021]. 
  3. Ubieto Arteta, A. Orígenes del Reino de Valencia Vol. I. València: Anubar, 1975, p. 195 [Consulta: 4 març 2021]. 
  4. Palomo, C. «A PROPÒSIT DE LES TEORIES DE LA CREACIÓ DE LA CORONA D'ARAGÓ MITJANÇANT EL CASAMIENTO EN CASA I L'EXTINCIÓ DEL LLINATGE BARCELONÍ EL 1137». Revista de Dret Històric Català, 17, 2018, pàg. 15. DOI: 10.2436/20.3004.01.112 [Consulta: 4 març 2021].
  5. Ubieto Arteta, A. Historia de Aragón. Saragossa: Anubar, 1981, p. 138-140. ISBN 8470131818 [Consulta: 4 març 2021]. 
  6. Palomo, C. «A PROPÒSIT DE LES TEORIES DE LA CREACIÓ DE LA CORONA D'ARAGÓ MITJANÇANT EL CASAMIENTO EN CASA I L'EXTINCIÓ DEL LLINATGE BARCELONÍ EL 1137». Revista de Dret Històric Català, 17, 2018, pàg. 22. DOI: 10.2436/20.3004.01.112 [Consulta: 4 març 2021].
  7. Vicente de Cuéllar, B. «Los condes-reyes de Barcelona y la adquisición del reino de Aragón por la dinastía bellónida». Hidalguía. La Revista de Genealogía, Nobleza y Armas, 252, 1995, pàg. 619-632, 630-631 [Consulta: 4 març 2021].
  8. regnedevalencia.es. «La Conquista de Valencia segun el Catedratico en Historia Antonio Ubieto Arteta». Reino de Valencia. [Consulta: 4 març 2021].
  9. Palomo, C. «A PROPÒSIT DE LES TEORIES DE LA CREACIÓ DE LA CORONA D'ARAGÓ MITJANÇANT EL CASAMIENTO EN CASA I L'EXTINCIÓ DEL LLINATGE BARCELONÍ EL 1137». Revista de Dret Històric Català, 17, 2018, pàg. 18. DOI: 10.2436/20.3004.01.112 [Consulta: 4 març 2021].

BibliografiaModifica

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica