Obre el menú principal
Aragonensium rerum commentarii. En la portada aparareix un escut amb la senyera reial i corona oberta, que segons la creença de l'autor de l'obra, Jerónimo de Blancas, eren originàries dels comtes de Barcelona: "fueron preferidas las armas de Barcelona a las reales de Aragón". Per a l'historiador Alberto Montaner Frutos, autors como Udina i Martorell o Fluvià i Escorsa han emprat de manera «anacrònica i abusiva» l'argumentum ad verecundiam en defensa de l'origen comtal de l'emblema, fonamentant-se en les creences habituals del segle XVI que foren promogudes per Pere IV d'Aragó «el Cerimoniós» (Pere terç), i que en cap cas són prova de l'origen real de l'escut d'armes.[1]

Aragonensium rerum commentarii ('Comentaris respecte de l'Aragó') és l'obra cabdal de l'historiador aragonès Jerónimo de Blancas y Tomás. L'obra fou publicada a Saragossa per Lorenzo y Diego Robles el 1588. Hi explica l'origen històric de la institució aragonesa del justícia d'Aragó, que es completa amb la relació de fets de quasi mig centenar de justícies, que van des de Pero Ximénez a Johan de Lanuza IV. L'obra també inclou la crònica dels comtes i reis d'Aragó, i sosté que la senyera reial dels reis d'Aragó procedia dels comtes de Barcelona.

Jerónimo de Blancas y Tomás no aplicà el mateix sistema de contrast de fonts del seu antecessor, Jerónimo Zurita, fet que el portà a vegades a admetre explicacions llegendàries sobre els orígens del comtat i del Regne d'Aragó. Tot i així, els dos historiadors aragonesos de màxima reputació coincideixen a afirmar que la senyera reial dels reis d'Aragó procedia dels comtes de Barcelona.

NotesModifica

  1. Végi's Alberto Montaner Frutos, El señal del rey de Aragón: historia y significado, Zaragoza, Institución «Fernando el Católico», 1995, págs. 11-12 y nota 13:
    « Pedro IV vivió dos siglos después del testimonio más antiguo de los palos (la impronta del sello de Ramón Berenguer IV de 1150) y la suya es una mera opinión, sin el menor valor probatorio. La cautela resulta obligada si se tienen en cuenta las limitaciones del aparato historiográfico medieval, que en este caso quedan patentes al leer las indicaciones del rey al escultor sobre el vestido antiguo que debía lucir la estatua yacente de su antepasado, pues ni remotamente se aproxima a la indumentaria del siglo XI. »
    — Montaner Frutos, loc. cit., págs. 11-12.
    « En este sentido, hay que prevenir igualmente contra el uso, anacrónico y abusivo, del criterio de autoridad empleado por Udina (1949 y 1988 [Federico Udina Martorell (1949): «En torno a la leyenda de las "barras catalanas"», Hispania, vol. IX, pp. 531-65 e idem (1988): «Problemática acerca del escudo de los palos de gules», I Seminario sobre heráldica y genealogía, Zaragoza, Institución «Fernando el Católico», pp. 45-68.]) y por Fluvià (1994 [Armand de Fluvià i Escorsa (1994): Els quatre pals: L'escut dels comtes de Barcelona, Barcelona, Rafael Dalmau (Episodis de la Història, 300).]) al citar a historiadores aragoneses que desde el siglo XVI han afirmado que los palos fueron traídos al reino de Aragón por Ramón Berenguer IV, desplazando así a las que serían armas propias del mismo, la cruz de Alcoraz, es decir, la de San Jorge cantonada de cuatro cabezas de moro. Tales autores no hacen más que recoger las creencias usuales de su época y carecen de validez. Máxime cuando está comprobado que la llamada cruz de Alcoraz es en realidad una innovación de Pedro III y no se documenta hasta 1281. »
    — Montaner Frutos, loc. cit., pág. 11, n. 13.

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica