Obre el menú principal

Araucària de Xile

espècie de planta
(S'ha redirigit des de: Araucaria araucana)

L'araucària de Xile[1] o pi de Xile[2] (Araucaria araucana) és una espècie d'arbre de fulla persistent que arriba a fer 40 m d'alt i amb un tronc de 2 m de diàmetre. És originari del centre i sud de Xile i l'oest de l'Argentina. L'araucària de Xile és l'espècie més resistent al fred dins el gènere Araucaria.

Infotaula d'ésser viuAraucària de Xile
Araucaria araucana
Araucaria en Parque Nacional Conguillio.jpg
Estat de conservació
Status iucn3.1 EN-ca.svg
En perill
UICN 31355
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegnePlantae
ClassePinopsida
OrdrePinales
FamíliaAraucariaceae
GènereAraucaria
EspècieAraucaria araucana
(Molina) K. Koch
Nomenclatura
Basiònim Pinus araucana Tradueix
Modifica les dades a Wikidata

L'araucària de Xile és oficialment l'arbre nacional de Xile.[cal citació]

DescripcióModifica

Les seves fulles són gruixudes, en forma d'esquama, triangulars, de 3–4 cm de llarg i d'1–3 cm d'ample a la base i amb les vores i la punta agudes.

Normalment és una planta de sexualitat dioica, però ocasionalment es veuen individus amb els dos sexes en el mateix peu (monoics). Les pinyes masculines són oblongues i amb forma de cogombre, de 8–12 cm de llarg i 5–6 cm d'ample. Les pinyes femenines maduren 18 mesos després de la pol·linització, són globoses, de 12–20 cm de diàmetre, amb uns 200 pinyons que fan de 3 a 4 cm de llarg.

HàbitatModifica

Generalment, creixen en zones de més de 1.000 m d'altitud amb molta neu a l'hivern, però també es troben al sud del Brasil. Els arbres juvenils tenen un port piramidal o cònic i quan són madurs fan una mena de para-sol.[3] Prefereixen un sòl ben drenat lleugerament àcid o volcànic, però toleren gairebé qualsevol terreny ben drenat.

Cultiu i usosModifica

 
Mapa de distribució d'Araucaria araucana al Xile central.

L'araucària de Xile és un arbre ornamental molt estès. Prefereix els climes temperats amb molta pluviometria, tolera glaçades fins a uns -20°C; pot créixer al nord d'Europa[4] i fins i tot en parts del Canadà.

Els seus pinyons són comestibles i se'n cullen molts a Xile i Brasil. Però no apareixen els pinyons fins que aquestes araucàries tenen de 30 a 40 anys. Actualment, rarament se'n fa servir la fusta, la qual era sagrada per als amerindis maputxes.[5] Aquest arbre està protegit legalment; des de l'any 1971 està inclòs en la llista CITES com a espècie amenaçada.[6]

DescobrimentModifica

Quan els europeus van descobrir aquesta espècie, a la dècada de 1780, va rebre el nom de Pinus araucana per part de Molina el 1782. El 1789, de Jussieu va formar el nou gènere Araucaria basat en aquesta espècie, i el 1797 Pavón l'anomenà Araucaria imbricata (que és un nom invàlid per no haver fet servir l'epítet de Molina). Finalment, el 1873, Koch publicà la combinació Araucaria araucana. El nom araucana prové dels araucans. Una altra tribu, els pehuenches, rep el seu nom pel fet de menjar els pinyons de l'araucària de Xile. Pehuen significa 'araucària' i che 'persona' en mapudungun.

Plantes relacionadesModifica

El recentment descobert pi Wollemi, Wollemia, del sud-est d'Austràlia, probablement és la planta més relacionada amb Araucaria araucana.

ImatgesModifica

ReferènciesModifica

  1. «araucària». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  2. «pi». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  3. «Araucaria Araucana by Michael A. Arnold».
  4. « Araucaria araucana in Ålesund, Norway». Scanpalm. [Consulta: 27 juny 2009].
  5. Anna Lewington & Edward Parker. Ancient Trees. Collins & Brown, 1999. ISBN 1-85585-974-2. 
  6. «Appendices I, II and III». CITES. UNEP. [Consulta: 8 març 2010].

Enllaços externsModifica