Arquebisbat de Lecce

L'arquebisbat de Lecce (italià: arcidiocesi di Lecce; llatí: Archidioecesis Lyciensis ) és una seu metropolitana de l'Església catòlica, que pertany a la regió eclesiàstica Pulla. El 2004 tenia 258.225 batejats d'un total de 260.988 habitants. Actualment està regida per l'arquebisbe Michele Seccia.

Plantilla:Infotaula geografia políticaArquebisbat de Lecce
Archidioecesis Lyciensis
Imatge
La Catedral de Lecce
Tipusarxidiòcesi metropolitana catòlica romana Modifica el valor a Wikidata

Localització
Map
 40° 21′ N, 18° 10′ E / 40.35°N,18.17°E / 40.35; 18.17
Itàlia Itàlia
Pulla
Parròquies76
Conté la subdivisió
Població humana
Població291.300 (2019) Modifica el valor a Wikidata (388,4 hab./km²)
Llengua utilitzadaitalià Modifica el valor a Wikidata
Religióromà
Geografia
Part de
Superfície750 km² Modifica el valor a Wikidata
Limita amb
Dades històriques
Anterior
CreacióExistent al 1057
PatrociniSant Oronzo, San Fortunat i San Just
CatedralDuomo di Maria Santissima Assunta
Organització política
• Arquebisbe metropolitàDomenico Umberto D'Ambrosio

Lloc webdiocesilecce.org

Facebook: Diocesi.Lecce X: diocesilecce Youtube: UC1ngcdN8ROBK9uaOi2sAWaw Modifica el valor a Wikidata


Palau episcopal
Antic palau del Seminari

Els patrons de l'arxidiòcesi són sants Oronzo, Fortunat i Just

Territori

modifica

L'arxidiòcesi comprèn divuit municipis,[1] dels quals dos estan situats a la província de Bríndisi (San Pietro Vernotico i Torchiarolo) i setze a la província de Lecce (Arnesano, Campi Salentina, Carmiano, Cavallino, Lecce, Lequile, Lizzanello, Melendugno, Monteroni di Lecce, Novoli, San Cesario di Lecce, San Pietro in Lama, Squinzano, Surbo, Trepuzzi i Vernole).

El territori està dividit en 76 parròquies, agrupades en quatre arxiprestats (Lecce, Monteroni di Lecce, Squinzano i Vernole)

Tres temples de la diòcesi han rebut la dignitat de basílica menor: la Basílica de la Santa Creu a Lecce, elevada pel Papa Pius X el 24 de gener de 1905;[2] la Basílica de San Giovanni Battista al Rosario de Lecce, elevada pel Papa Pius XII l'11 de juny de 1948[3] i la Basílica de San Domenico Savio de Lecce, elevada pel Papa Joan Pau II el 16 d'abril de 1984;[4]

La província eclesiàstica

modifica

La província eclesiàstica de Lecce comprèn cinc diòcesis:

La província eclesiàstica de Lecce va ser cinc instituïda mitjançant la constitució apostòlica Conferentia Episcopalis Apuliae[5] del Papa Joan Pau II, del 20 d'octubre de 1980, en conformitat amb la disposició 40 del decret conciliar Christus Dominus,[6] promulgat pel Papa Pau VI el 28 d'octubre de 1965, sobre la Circumscripció de les províncies eclesiàstiques, erecció de les regions eclesiàstiques.

La situació jurídica de les diòcesi saletines, des del 1800 i fins al 20 d'octubre de 1980, ha estat la següent:

Història

modifica

Els primers segles

modifica

La tradició es remunta a la fundació de la diòcesi de Lecce en els temps apostòlics: ja al segle i Just de Corint predicava la fe cristiana a la ciutat de Salento, convertint a Oronzo, que més tard va ser consagrat bisbe per l'apòstol Pau, qui hauria tingut com a assistent i successor el seu nebot Fortunato.

Ughelli[7] registra els noms de cinc bisbes que haurien succeït fins al segle iii. No obstant això, hi ha rastres de la seu episcopal de Lecce en els escrits de Sant Paulí de Nola del 398.[8] En alguns documents de Papa Gelasi I, se cita a Probus, bisbe de Carmeiano, i no se sap el lloc on hi ha la seu episcopal a l'actual Carmiano o, com sembla més probable, a Foggia. El 553 el Papa Vigili I, en el document Constitutum I de Tribus Capitulis, va esmentar «Venantius episcopus ecclesiae Lippiensis»' ("Venanci bisbe de l'església de Lecce").

El gener de 596, el Papa Gregori I, en una carta al bisbe d'Otranto, va escriure: : «Quia igitur Ecclesias Brundisii, Lippias atque Gallipoli, obeuntibus earum pontificibus, omnino destitutas agnovimus, idcirco fraternitati tuae visitationis earum operam diximus iniugendam»',[8] en el qual és clar que Lippias pot referir-se al nom antic de Lecce, (el romans, de fet, l'anomenaven "Lupiae"). En aquest document Gregori el Gran diu al bisbe d'Otranto que visiti l'església lippiense, "completament abandonada després de la mort dels seus sacerdots".

L'edat mitjana

modifica

El primer document històric que acredita la seu episcopal de Lecce es remunta al 1057 i no s'esmenta el bisbe Teodoro. Originalment la seu era sufragània de l'arxidiòcesi d'Otranto. La catedral va ser construïda el 1114 pel bisbe Formoso amb l'ajut del comte de Lecce Goffredo d'Altavilla, germà de Roberto il Guiscardo; va ser restaurada el 1230, per ordre del bisbe Roberto Vultorico.

Durant l'episcopat de Braccio Martelli, a mitjans del segle xvi, es va produir un fort impuls a la construcció religiosa, en aquest període es construïren nous llocs, el més important dels quals és la basílica de la Santa Croce. Des del 17 de maig de 1518 fins al 3 de juny de 1521, la diòcesi de Lecce va estar unida a la diòcesi d'Alessano.

El barroc

modifica
 
La basílica de la Santa Croce
 
La basílica de San Giovanni Battista o del Rosario

A la segona meitat del segle xvi, l'església de Lecce va començar una revolució arquitectònica que duraria prop de dos segles. Amb els estímuls rebuts del barroc romà i del plateresc espanyol, els bisbes de Lecce i els ordes religiosos de la ciutat, van iniciar una sèrie de canvis i noves estructures, que poc després també van influir en les cases nobles, sent l'inici del barroc leccès, que troba a l'Església el seu major promotor. Va ser creat en alguns casos una mena de simbiosi bisbe-arquitecte, com en el cas de monsenyor Luigi Pappacoda, amb Giuseppe Zimbalo, i Antonio i Michele Pignatelli amb Giuseppe Cino.

En 1661 Luigi Pappacoda va encarregar la reconstrucció de la catedral a l'arquitecte Giuseppe Zimbalo, que va concloure la seva tasca en 1682; en 1751 Mons. Alfonso Sozy Carafa va fer afegeix la porta artística en fusta de roure.

Al segle xvii, Lecce va esdevenir un pati a l'aire lliure veritable en aquest moment es va començar a treballar en la construcció de la Basílica de Sant Joan Baptista o el Rosari, l'església de Santa Irene, l'església de Santa Teresa, l'església de Santa Ana, l'església de Santa Clara, l'església de Sant'Angelo o de Santa Maria de Constantinoble, l'església de Sant Mateu, l'església de la Mare de Déu o de les monges i altres. És clar, per tant, que l'activitat de l'església de Lecce, ha estat fonamental per al desenvolupament de tota la ciutat.

Antonio Pignatelli, bisbe de Lecce des de 1671 al 1682, va esdevenir Papa amb el nom d'Inocenci XII.

Al segle xviii l'església de Lecce va continuar, encara que amb menys frenesí, per erigir esglésies d'estil barroc, els principals exemples són l'església delle Alcantarine o Santa Maria de la Providència i l'església del Carme.

El seminari, acabat en 1709, va ser fet construir l'arquebisbe Michele Pignatelli, amb disseny i construcció de Giuseppe Cino.

L'època contemporània

modifica

El 1956 se celebrà a Lecce el XV Congrés Eucarístic Nacional,[9] i el Papa Pius XII va enviar com el seu representant el llavors cardenal Angelo Giuseppe Roncalli (el futur Papa Joan XXIII). El 28 de setembre 1960 la diòcesi, fins llavors sufragània de l'arxidiòcesi d'Otranto, va esdevenir immediatament subjecta a la Santa Seu en virtut de la butlla Cum a nobis del Papa Joan XXIII.

El 20 d'octubre de 1980 Lecce va ser elevada al rang d'arxidiòcesi metropolitana per la constitució apostòlica Conferentia Episcopalis Apuliae del Papa Joan Pau II. Amb aquesta butlla se suprimien les seus metropolitanes de Bríndisi i Otranto; el nombre de sufragànies passava a ser de sis: Otranto, Lecce, Nardo, Gallipoli, Brindisi i Ostuni. L'arquebisbe de Bríndisi era administrador perpetu d'Ostuni des de 1821, i les diòcesis de Nardo i Gallipoli quedaven unides in persona episcopi el 1983. Pel decret Instantibus votis de la Congregació per als Bisbes, tant Bríndisi-Ostuni i Nardo- Gallipoli, van quedar unides en plena unione; el nombre de diòcesis sufragànies es redimensionava així a 4.[10] Francesco Minerva va ser el darrer bisbe i el primer arquebisbe metropolità de Lecce.

Fins i tot el títol honorífic de Gran Prior de la Secció Salento (per a totes les diòcesis de la metròpoli) de l Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem, va ser traspassat del darrer metropolità idruntí a Michele Mincuzzi i els seus successors.[11]

Els dies 17 i 18 de setembre de 1994, l'Arquidiócesis de Lecce va rebre la visita apostòlica del Papa Joan Pau II, qui en aquesta ocasió va inaugurar el nou seminari arxidiocesà i dir que la ciutat de Lecce era «una veritable ciutat església». El 2006, en el 50è aniversari del XV Congrés Eucarístic Nacional, es va celebrar un Congrés Eucarístic Diocesà, presidit per Cosmo Francesco Ruppi, al qual van assistir els bisbes i arquebisbes sufraganis i, delegat pel Papa Benet XVI, els cardenals Salvatore De Giorgi i Angelo Sodano.[12]

Cronologia episcopal

modifica
 
Sant Oronzo, primer bisbe de Lecce
 
Braccio Martelli
 
Antonio Pignatelli, posteriorment papa Innocenci XII.
 
Francesco Minerva, primer arquebisbe metropolità de Lecce
 
Domenico Umberto D'Ambrosio, actual arquebisbe de Lecce

Els bisbes que van precedir Venanzio (segle vi) no són segurs, però els seus noms provenen d'una reconstrucció de la historiografia de Lecce del segle xvi.[13]

Estadístiques

modifica

A finals del 2004, la diòcesi tenia 258.225 batejats sobre una població de 260.988 persones, equivalent al 98,9% del total.

any població sacerdots diaques religiosos parroquies
batejats total % total clergat
secular
clergat
regular
batejats por
sacerdot
homes dones
1950 163.000 164.000 99,4 270 180 90 603 170 580 39
1970 225.274 225.324 100,0 220 155 65 1.023 83 560 52
1980 247.096 247.177 100,0 213 142 71 1.160 99 519 65
1990 265.376 269.708 98,4 214 148 66 1.240 3 86 427 74
1999 255.000 257.804 98,9 206 151 55 1.237 25 78 393 76
2000 266.000 268.580 99,0 205 151 54 1.297 27 67 358 76
2001 265.000 267.224 99,2 212 152 60 1.250 30 76 324 76
2002 274.770 276.979 99,2 213 153 60 1.290 30 75 324 76
2003 250.123 252.923 98,9 208 148 60 1.202 31 75 324 76
2004 258.225 260.988 98,9 200 140 60 1.291 31 74 334 76
  1. Comuni dell'Arcidiocesi di Lecce (sito ufficiale)
  2. Da GCatholic.org
  3. Da GCatholic.org
  4. Da GCatholic.org
  5. «Constitució apostòlica: Conferentia Episcopalis Apuliae». www.vatican.va. [Consulta: 20 gener 2013].
  6. «Decret conciliar: Christus Dominus». www.vatican.va. [Consulta: 20 gener 2013].
  7. Italia sacra, IX, col. 67
  8. 8,0 8,1 «Da www.diocesilecce.org "Storia dell'Arcidiocesi di Lecce"». Arxivat de l'original el 2009-09-16. [Consulta: 27 novembre 2014].
  9. Pregària de Pius XII pel XV Congrés Eucarístic Nacional a Lecce
  10. «Arcidiocesi Brindisi-Ostuni Sito Ufficiale». Arxivat de l'original el 2015-02-03. [Consulta: 28 novembre 2014].
  11. L'Ordine Equestre del Santo Sepolcro di Gerusalemme in Puglia « Spigolature Salentine
  12. Salutació a l'Arxidiòcesi de Lecce del cardenal Angelo Sodano (italià)
  13. P. Corsi, Lecce e il suo territorio in età bizantina, in Storia di Lecce a cura di B. Vetere, Laterza, Bari 1993, pp. 25-53
  14. 14,0 14,1 14,2 14,3 P.Corsi, Lecce e il suo territorio in età bizantina, pp. 29-30