Artau II de Pallars Sobirà
Artau II de Pallars Sobirà (c. 1065 (?) - 1124) fou comte de Pallars Sobirà (1081-1124).
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1060  |
| Mort | 1115 (Gregorià) (54/55 anys) |
 4t Comte de Pallars Sobirà | |
| 1081 – 1124 ← Artau I de Pallars Sobirà – Artau III de Pallars Sobirà → | |
| Activitat | |
| Ocupació | aristòcrata |
| Altres | |
| Títol | Comte |
| Família | Casal de Pallars |
| Fills | Artau III de Pallars Sobirà |
| Pares | Artau I de Pallars Sobirà i Llúcia de la Marca |
| Germans | Ot d'Urgell i Maria de Pallars Sobirà |
 | |
Vida política modifica
Començà a governar jove, i segurament sota la tutela de la seva mare Llúcia de la Marca. Va heretar un comtat en guerra i va batallar amb el seu parent el comte Ramon V de Pallars Jussà. Tot i no renunciar a recuperar les valls, castells i drets que li pertanyien, no podrà cometre els excessos del seu pare, que va morir excomunicat: fou necessari pactar amb el bisbat d'Urgell l'aixecament de la pena (1087). Ramon V i els nobles del comtat, sempre al costat on podien treure profit, haurien posat a Artau i als seus aliats els Vallferrera en greus problemes, tal com el pare d'Artau va fer amb Ramon. El seu germà Ot expandiria pel Pallars la Pau i Treva en aquest context.[1]
.
Pel que sembla, però, el comte de Pallars Jussà no ho tingué fàcil. La guerra durava molt, els comtats es desgastaven, i la crida a la conquesta d'Al-Àndalus va despertar les ànsies dels comtes i nobles per a una solució definitiva.[1] La guerra civil del Pallars es va acabar definitivament a partir als anys 1094-1095, amb tot de pactes i convinences on el territori és equilibrat i es defineixen les respectives jurisdiccions. D'aquesta manera els comtats de Pallars Sobirà i Pallars Jussà se separen finalment de facto i de iure. Els comtes es prometen ajut i defensa mutus, i no construir fortaleses fora dels dominis respectius. Ramon, en agraïment per una gran donació de castells feta per Artau a les negociacions, li donà en feu els preats castells de Mur i Llimiana, fent-se Artau un dels seus homes.[2]
A mesura que van pacificant ses terres els comtes de Pallars marxen a la conquesta de l'espai islàmic: en haver quedat el comtat envoltat per territori dels nobles cristians partiren de la mà dels comtes de Barcelona. Així, Artau marxà a la reconquesta amb Berenguer Ramon I, tal com ho feu el seu pare amb Ramon Berenguer I.[2] El comte de Barcelona el va dotar amb el Castellet de Manresa (1094).
És molt possible que, amb la pau, Artau pogués invertir les riqueses de les campanyes en la construcció i renovació d'algunes de les esglésies del comtat al romànic, que comencen a sorgir en abundància en aquests moments per tot el Pallars Sobirà.[2]
Orígens familiars modifica
Fill del comte Artau I de Pallars Sobirà i la seva esposa la comtessa Llúcia de la Marca. Fou germà, per tant, de Sant Ot.
Núpcies i descendents modifica
Es casà abans de 1083 amb Aldonça Pérez de Tordesillas, filla de Martin Pérez de Tordesillas. D'aquest matrimoni nasqué:
- l'infant Artau III de Pallars Sobirà (?-1167), comte de Pallars Sobirà
- l'infanta Maria de Pallars Sobirà (?-?), casada amb Lope Garçés "el Peregrino" senyor d'Alagón (possiblement filla d'Artau I i Llúcia de la Marca)
- l'infant Artau el jove
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 Bringué i Portella, Josep Maria. Història del Pallars : dels orígens als nostres dies. Lleida: Pagès Editors, 2005. ISBN 8497792653.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Pladevall i Font, Antoni. Catalunya Romànica: Vol.XV El Pallars. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993. ISBN 848519456X.
| Precedit per: Artau I |
Comte de Pallars Sobirà 1081-1124 |
Succeït per: Artau III |