Arxakuní

Els Arxakuní foren una família de nakharars d'Armènia que van governar per un temps un principat a l'Imperi Romà en l'antic regne d'Armènia Occidental a la zona de la Carenitis (Karin); a la Persarmènia una branca va tenir el seu feu hereditari al Aliovit, a Vaspurakan.

Arxakuní és la paraula armènia per arsàcides. El rei de l'Armènia Major era principalment només el primer entre iguals; com a sobirà del patrimoni reial (compost entre altres per parts de l'Airarat i Caren (Carenitis) a l'Alta Armènia) foren de fet un nakharar més quant a aquests territoris, tot i que tinguessin el dret de parlar els primers. La casa dels arsàcides va sobreviure a la caiguda de la tercera monarquia armènia [1] mitjançant les línies Arsàcides de Kamsarakan i de l'Asthianene, i també com la línia d'Arxakuní, amb el patronímic dinàstic i descendent de l'últim i, de fet, rei arsàcida només de la part occidental, Arsaces o Arshak III (387-390). Aquesta casa va exercir un paper destacat a l'Armènia romana i l'Imperi Romà fins a mitjans del segle vii, quan s'esmenta per darrer cop; i la casa imperial dels Heràclides (610-711) estava estretament relacionada amb ella, si es que de fet no en fou una branca.

Després de la mort d'Arsaces o Arshak III, l'emperador romà, que era el seu sobirà, no va permetre la seva successió. Així va arribar el final no violent del Regne d'Armènia Occidental. El seu territori, corresponent a la província de l'Alta Armènia, havia reclamat, com a regne, el nom de Gran Armènia però fou anomenat pel govern romà, oficialment sembla, com Armènia Interior. Juntament amb els principats que la componien, va quedar sotmesa a un funcionari civil, el comes Armeniae, que representava a l'Emperador. l'Armènia Interior (a vegades esmentada com Armènia Superior) tenia nou cantons o «terres», però la quantitat de cases princeses que eren lleials a Arshak Ill era molt més petit. Només consten dels Mamikònides a l'Acilisene i els Bagràtides a Syspiritis; la casa reial destronada. els arsàcides o Arxakuní, esdevingueren llavors la tercera casa de prínceps de la província, governant probablement el seu antic patrimoni a la Carenitis. La resta del territori sota prínceps, havia anat passant al govern directe de la corona i de l'Església armènia i ara passava a l'estat romà.[2]

El tractament imperial dels prínceps arsàcides sembla totalment idèntic al que es va concedir als Pentarques trans-eufratesens (vegeu Armènia Sofene). La cort de Constantinoble va respectar escrupolosament els drets dels prínceps i es va aconseguir una delicada convivència entre aquests i els comes. El que va seguir a la mort d'Arshak III va afectar la seva política però no a la seva dinastia. Aquesta distinció entre el territori en conjunt que es va convertir de facto en una mera província romana i els estats vassalls només es pot explicar per què, d'una banda, existeix un edicte de l'emperador Anastasi del 496 sobre els impostos armenis i, de l'altra, Procopi assegura que els prínceps de l'Armènia Interior no estaven, fins al temps de Justinià, obligats a sotmetre's als impostos imperials. Els prínceps sota aquesta dependència romana eren, per tant, exactament com els de l'Altra Armènia (Armènia Sofene): civitates foederatae que conformaven estats vassalls dotats d'autonomia política i militar completa i immunitat completa de qualsevol interferència civil, fiscal o militar de l'Imperi.

Exactament com en el cas dels Pentarques de l'Armènia Sofene, el final d'aquest acord es va produir amb Justinià, a través dels mateixos actes jurídics i amb el mateix menyspreu pels compromisos de l'Imperi. Ja abans d'agost de 528, l'Armènia Interior es va convertir oficialment en una província, sota un praeses, anomenada Magna Armenia. A continuació, en crear, en aquest any, el magister militum per Armeniam que tenia el comandament de cinc duces i quatre legions, l'Emperador va proclamar l'abolició de l'ofici civil de comes Armeniae i, per tant, va abrogar tàcitament dos drets essencials dels prínceps: la immunitat de acollir i sostenir guarnicions imperials i el dret a mantenir els seus propis exèrcits. En 532, els prínceps van ser desposseïts i es van abolir els seus drets sobirans; això va quedar implícit de nou de forma tàcita, en la llei del 18 de març del 536 per la qual es va instituir una nova organització civil de la zona romana d'Armènia. Magna Armenia va canviar el nom oficial una vegada més i ara va ser anomenada Armenia Prima (Armènia Primera o Armènia I), per ser governada per un procònsol amb rang d' spectabilis, que residia a Justinianòpolis. Finalment, va arribar el cop d'estat: la sèrie d'edictes, a partir del 535 , que va anul·lar el sistema armeni de successió agnàtica, amb l'objectiu de suprimir l'últim poder restant dels prínceps «mediatitzats»: les seves terres i fortunes privades.

No se sap el grau d'èxit que va aconseguir l'emperador amb aquestes decisions; a l'Armènia Primera hi va haver una revolta el 538 dirigida pels prínceps arsàcides, que, l'any següent, van apel·lar al Gran Rei de Pèrsia per ajudar-los no només contra la injustícia imperial del seu destronament, sinó també l'opressió burocràtica imperial que la va seguir i aquesta crida va ser una de les causes de la segona guerra persa de Justinià. Tanmateix, se sap que després del temps de Justinià, els Bagràtides i els Mamikònides no van tenir cap paper a la zona romana d'Armènia, restringint-se als seus estats de Persarmènia [3] mentre els arsàcides semblen haver emigrat a territori de l'Imperi i, si els Heraclides foren els seus descendents, van aconseguir la venjança.

Procopi esmenta un personatge de la família que va estar al servei imperial, Artabanes Aršakuni; fou successivament magister militum Africae, magister militum praesentalis i magister militum per Thraciam; va conspirar contra la vida de Justinià I i fou detingut, però sembla que pel seu origen reial fou tractat amb una gran clemència.

BibliografiaModifica

  • CYRIL TOUMANOFF, INTRODUCTION TO CHRISTIAN CAUCASIAN HISTORY: II: States and Dynasties of the Formative Period, Traditio, Vol. 17 (1961), Published by: Fordham University [1].

NotesModifica

  1. la primera fou la dels oròntides, la segona la dels artàxides i la tercera la dels arsàcides
  2. Els historiadors armenis es van concentrar en els prínceps de la Persarmènia i no esmenten les línies de prínceps de la part occidental romana però se'n té molta informació pels historiadors romans/romans d'Orient com Procopi, Joan d'Efes o Sebeos; aquest darrer, armeni, relata la història del temps que segueix a l'atac d'Heracli contra Pèrsia, quan la influència romana es va sentir en la Persarmènia;. També Eliseu esmenta als membres de la casa reial que van participar en la insurrecció del 451 el que indicaria que alguns dels Aršakunis es van oferir voluntàriament per unir-se a la revolta més enllà de la frontera romana. Procopi en el text de la queixa dels prínceps arsàcides armenis de la Magna Armenia al Gran Rei, per dues vegades diu que són descendents d'Arsaces o Arshak III. Les branques arsàcides de l'Astianene i Kamsarakan, a més, mai es van denominar arsàcides per lo que, quan Sebeos fa referència als Aršakunis com parents propers de l'emperador Heracli, ha de referir-se als descendents d'Arsaces o Arshak III. La referència en qüestió no és prou precisa per permetre afirmar (només especular) que Heracli era descendent dels arsàcides i un arsàcida ell mateix
  3. a Persarmènia els prínceps també eren, com abans a l'Armènia Romana, sobirans immediats al Gran Rei anomenat formalment Šahrdāran, supervisats per un equivalent del comes Armeniae, el marzpān o marzban, i els Grans Reis perses mai van intentar destruir les dinasties sota el seu control i posteriorment fins i tot un dels prínceps fou designat com a virrei