Aureliano Pertile

Aureliano Pertile (Montagnana, 9 de novembre de 1885 - Milà, 11 de gener de 1952) va ser un tenor italià, considerat entre els més destacats del segle xx.

Infotaula de personaAureliano Pertile
Aureliano Pertile.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement9 novembre 1885 Modifica el valor a Wikidata
Montagnana (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort11 gener 1952 Modifica el valor a Wikidata (66 anys)
Milà (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióCantant d'òpera i cantant Modifica el valor a Wikidata
OcupadorConservatori de Milà Modifica el valor a Wikidata
VeuTenor Modifica el valor a Wikidata
InstrumentVeu Modifica el valor a Wikidata
Segell discogràficFonotipia Modifica el valor a Wikidata

Musicbrainz: 42423748-03a6-4afd-8bf3-db8cf4600a0d Discogs: 1143555 Modifica el valor a Wikidata

Va nàixer a Montagnana, només divuit dies després que nasquera, a la mateixa ciutat, un altre cèlebre tenor: Giovanni Martinelli. Va fer el seu debut operístic en el paper de Lyonel en Martha, l'any 1911, a Vicenza. Cinc anys més tard va debutar a La Scala, en Francesca da Rimini, en companyia de Rosa Raisa. Va actuar en diverses ocasions al Teatro Colón de Buenos Aires (incloent-hi Manon Lescaut amb Gilda dalla Rizza), i va fer el seua debut al Metropolitan Opera amb Tosca (en companyia de Maria Jeritza), l'any 1921. En aquesta temporada també va intervenir en Manon Lescaut, Cavalleria rusticana, Borís Godunov (com Grigori, amb Fiódor Xaliapin), Aida, I pagliacci (en companyia de Florence Easton) i Louise (amb Geraldine Farrar). També va participar en representacions de Louise a Filadèlfia i Brooklyn.

Va tornar a Itàlia amb ocasió d'una representació de Mefistofele a La Scala, sota la batuta d'Arturo Toscanini. Considerat el tenor preferit de Toscanini, malgrat no posseir una veu especialment bella, va desenvolupar una gran carrera al teatre milanès, cantant-hi Lohengrin, Manon Lescaut, Die Meistersinger, Louise, Borís Godunov, Lucia di Lammermoor (amb Toti Dal Monte), Aida, La Traviata, Iris, Nerone d'Arrigo Boito (en estrena pòstuma), La Bohème, Andrea Chénier, Il trovatore, Un ballo in maschera, Madama Butterfly, Pagliacci, Tosca (amb Claudia Muzio), Sly, Rigoletto, La campana sommersa, La forza del destino, Martha, Norma, Fedora, Werther, Adriana Lecouvreur, La Favorite (amb la jove Magda Olivero com Inès) i Fra Diavolo.

També va cantar a Londres (incloent-hi La forza del destino amb Rosa Ponselle), Viena i Berlín. La seua darrera actuació va tenir lloc l'any 1946, en Pagliacci. Va morir a Milà, sent professor del Conservatori, l'any 1952.

L'any 1995 van editar-se tots els seus enregistraments, fets entre 1922 i 1942, amb una monografia annexa titulada La voce e l'arte di Aureliano Pertile, a excepció de les tres úniques òperes completes que va enregistrar: Aïda (amb Dusolina Giannini, 1928), Il trovatore (1930) i Carmen (en versió italiana, 1932).

Anàlisi tècnicModifica

La veu de Pertile no posseïa qualitats naturals excepcionals: el timbre era a vegades opac i lleument nasal, mancat d'atractiu; però la perícia tècnica, la suprema musicalitat, la elegant línia de l'acord melòdic, l'ús intel·ligent de la mitja veu, la dicció incisiva i convincent (capaç de conferir nou significat a frases poètiques ja amanides), realitzaren en cada òpera el miracle, fent semblar bella i sempre adaptada al personatge aquella veu als oients, i donaren valor didàctic a les seves interpretacions. Els nombrosos discs d'àries i òperes completes enregistrades per Pertile donen fe encara avui dia de la magnitud històrica de la seva lliçó.[1]

BibliografiaModifica

  • Aureliano Pertile e il suo metodo di canto, D. Silvestrini, 1932.
  • Pertile, una voce, un mito, Bruno Tosi, 1985.
  1. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. III, pàg. 1064. (ISBN 84-7291-226-4)