Ava (abadessa)

Ava fou abadessa de Sant Nicolau de Camprodon (1350-1354) i successora dels priorats d'Esclarmonda Molina i de Bernarda, va succeir-los el d'Ava.

Infotaula de personaAva
Abadessa
Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciómonja Modifica el valor a Wikidata
Orde religiósOrde de Sant Agustí Modifica el valor a Wikidata

Quan encara era monja li va tocar viure moments difícils. Ara només havien passat dos anys del gran brot de la pesta negra que assolà Camprodon i l'epidèmia no sols s'havia cobrat vides, sinó que va provocar tota mena d'aldarulls i delictes contra la propietat, ja que moltes cases van ser ocupades il·legalment.[1]

Així en aquella època, i just quan havia d'accedir al càrrec, l'any també del naixement del príncep Joan, l'hereu de Pere III el Cerimoniós, Ava va comprar a fra Bernat, l'abat de Sant Pere de Camprodon, un pati i un hort al darrere de l'església de Sant Nicolau per poder-hi construir un cementiri. Ja feia temps que les monges volien tenir-ne un de propi. Precisament, set anys abans, el 1343, el bisbe les va autoritzar perquè poguessin enterrar dins la mateixa església les religioses difuntes, però els demanà també que s'afanyessin a adquirir un terreny per poder construir un cementiri. Amb Ava havia arribat el moment. L'abat de Camprodon, però, va disposar que no s'hi podien enterrar infantatis, hom suposa que es refereix a escolanes, ni monges que «si no viven sanas después de la enferedad per algún tiempo y luego la recibieran en dicho monasterio». El text no és gens entenedor, però podem deduir que l'any 1350 encara eren molts recent els estralls causats per l'epidèmia de 1348 i sabien del perill dels cadàvers pestilents.[1]

El quefer d'Ava, però, no concernia només a Camprodon i rodalia, sinó que va haver de viatjar a Roma per obtenir indulgències. És molt possible que els monjos benedictins de Sant Pere aprofitessin la seva absència per atacar el monestir i destruir i profanar el cementiri de les monges de Sant Nicolau.

No se sap del cert què va portar-los a profanar el cementiri de les monges. Podria ser que no estiguessin d'acord, malgrat que s'hagués establert així, que les monges habilitessin el terreny aleshores ja convertit en cementiri o tal vegada la misèria provocada per la pesta negra els va empènyer a buscar una possible riquesa amagada. O, simplement, va ser un acte de vandalisme en estat pur. Cal dir, que els monjos de Sant Pere no provocaven només conflictes amb les religioses de Sant Nicolau, sinó que també tenien problemes amb els carmelites, comunitat que l'any 1352 havia obtingut llicència per edificar un monestir a Camprodon. Ben aviat, els carmelites van topar amb les imposicions per part dels monjos benedictins. Des d'haver-los de donar cada any, en qualitat de cens, vint lliures de cera, al fet que sis frares del Carmel havien d'assistir al monestir de Sant Pere a les funcions religioses que es feien en vigílies de certes solemnitats. I dels abusos i les imposicions van passar a entrar armats al convent dels carmelites i van ferir alguns dels monjos, cosa que va provocar la intervenció del bisbe i la creació d'una altra comissió per esbrinar qui eren els culpables.[1]

Arran de l'atac sofert a Sant Nicolau, el bisbe va manar als clergues de Camprodon que citessin els monjos culpables d'aquella profanació, i que en virtut de la santa obediència i sota pena d'excomunicació compareguessin personalment davant la seva presència per declarar què havia passat. Tanmateix, obligà els monjos de Sant Pere a fer-se càrrec dels desperfectes.

No s'entén que des del bisbat no s'actués més enèrgicament contra els monjos benedictins de Sant Pere de Camprodon i que sovint tot quedés en un reny com el qu el bisbe va fer l'any 1353 a l'abat de Sant Pere prohibint-li que dilapidés les rendes del monestir. D'altra banda, no se'n saben els motius, si és que en tenien, dels monjos de Sant Pere per actuar com ho feien.[1]

Mentrestant, a Sant Nicolau, Ava procurava pel cenobi. El 17 de setembre de 1354, Agnès, vídua de Ramon des Pomer, de Camprodon, com a tutora del seu fill Ramon i per satisfer els deutes del seu marit, va vendre per la quantitat de 15 sous barcelonins a la canònica agustiniana i la seva priora Ava, un pati emplaçar darrere el monestir. Des dels seus inicis, una de les preocupacions del monestir era poder ampliar el terreny amb l'adquisició de patis adjacents.[1]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Roca i Costa, Maria Carme. Abadesses i priores a la Catalunya medieval. Barcelona: Base, S.A., octubre de 2014, p. 203-205. ISBN 9788416166220.