Azazel (en hebreu עֲזָאזֵל, Azazel; en àrab عَزازِيل, Azāzīl) és una entitat espiritual citada en el llibre de Levític 16,8-10 i 16,26.[1] En hebreu fa referència a la noció de "boc expiatori" o "boc emissari", tot i que en les tradicions judaica, cristiana i islàmica ha esdevingut el nom d'un àngel caigut o dimoni.

Infotaula personatgeAzazel
Azazel (DI).png
Interpretació moderna d'Azazel, del Diccionari infernal de Colin de Plancy (París, 1825). Modifica el valor a Wikidata
Tipusàngel caigut
personatge bíblic
ritual Modifica el valor a Wikidata
Context
Present a l'obraBíblia i El paradís perdut Modifica el valor a Wikidata
Dades
Gèneremasculí Modifica el valor a Wikidata
Altres
Equivalentboc expiatori i Azazil (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata

EtimologiaModifica

Hi ha tres possibles interpretacions etimològiques:

  • Un possible origen seria, ʕēz (cabra, עֵז) i azel (sortida), que podria significar 'el boc enviat' (שְׂעִיר הַחַטָּאת ,שְׂעִיר-עִזִּים לְחַטָּת).
  • Altres creuen que vol dir 'Déu s'ha fet més fort', de la tercera persona singular participi passat d'azaz (fort) i el (Déu). Cal indicar que aquest sufix s'aplica a gairebé a tots els àngels i a bona part dels àngels caiguts.
  • Un altre possible origen del nom és que sigui un derivat de les paraules hebrees az (aspre o escarpat) i el (poderós o lluminós), en aquest cas seria una al·lusió a la muntanya des d'on s'estimbaven les cabres per al seu sacrifici.

OrígensModifica

Després de Satanàs, Azazel gaudeix de la distinció de ser el personatge extrahumà més misteriós en la literatura sagrada:[2]

Aparentment emanaria d'antigues creences indoàries en tant que membre dels exèrcits malèfics d'Ahriman.[3] El fet que ja fos conegut en la mitologia dels mandeus, dels sabeus i dels àrabs fa pensar que es tracta d'una deïtat babilònica degradada.[2] Més endavant, pels antics hebreus i cananeus, Azazel seria el nom d'un dimoni que viu al desert.[4]

JudaismeModifica

En el judaisme, Azazel representa la impuresa i és a l'origen de l'expressió "boc expiatori" o "boc emissari".[2]

El llibre d'HenocModifica

Aquest nom és esmentat en el llibre apòcrif d'Henoc i més tard en la literatura jueva. D'acord amb Henoc, Azazel era el líder dels grigori (també coneguts com els "fills d'Elohim"), un grup d'àngels caiguts que copulaven amb dones mortals, donant origen a una raça de gegants coneguda com els nefilim. Azazel és particularment significatiu entre els grigori perquè va ser ell qui va ensenyar als homes com forjar les armes de guerra així com ensenyar a les dones com fer i utilitzar els cosmètics. Es pot considerar, doncs, un líder dels àngels caiguts i rebels.

CristianismeModifica

Orígenes d'Alexandria equipara Azazel amb Satanàs.[5]

IslamModifica

Pels musulmans, Azazel seria el nom original del diable (Iblis o Xaytan), l'àngel que es va revoltar contra Déu en negar-se a adorar Adam, tal com Ell li ho havia demanat. Encara que no es mencioni ni a l'Alcorà ni als hadits, la majoria de mites sobre Iblis afirmen que fins a la seva rebel·lió, aquest ésser era conegut com a Azazel, paraula amb una consonància similar a Gabriel, Miquel, Rafael, etc, el que suggereix que formava part dels arcàngels. No obstant això, una sèrie d'autors han tractat de connectar el nom amb el mot àrab 'azl (acomiadament, supressió), com si el nom mateix d'Iblis en el seu estat d'arcàngel hagués presagiat la seva deshonra i caiguda.[6]

ReferènciesModifica

  1. Lv 16,7-10: BHS:
    וְלָקַ֖ח אֶת־שְׁנֵ֣י הַשְּׂעִירִ֑ם וְהֶעֱמִ֤יד אֹתָם֙ לִפְנֵ֣י יְהוָ֔ה פֶּ֖תַח אֹ֥הֶל מֹועֵֽד׃
    וְנָתַ֧ן אַהֲרֹ֛ן עַל־שְׁנֵ֥י הַשְּׂעִירִ֖ם גֹּורָלֹ֑ות גֹּורָ֤ל אֶחָד֙ לַיהוָ֔ה וְגֹורָ֥ל אֶחָ֖ד לַעֲזָאזֵֽל׃
    וְהִקְרִ֤יב אַהֲרֹן֙ אֶת־הַשָּׂעִ֔יר אֲשֶׁ֨ר עָלָ֥ה עָלָ֛יו הַגֹּורָ֖ל לַיהוָ֑ה וְעָשָׂ֖הוּ חַטָּֽאת׃
    . וְהַשָּׂעִ֗יר אֲשֶׁר֩ עָלָ֨ה עָלָ֤יו הַגֹּורָל֙ לַעֲזָאזֵ֔ל יָֽעֳמַד־חַ֛י לִפְנֵ֥י יְהוָ֖ה לְכַפֵּ֣ר עָלָ֑יו לְשַׁלַּ֥ח אֹתֹ֛ו לַעֲזָאזֵ֖ל הַמִּדְבָּֽרָה
    Lv 16,26 (BHS):
    וְהַֽמְשַׁלֵּ֤חַ אֶת־הַשָּׂעִיר֙ לַֽעֲזָאזֵ֔ל יְכַבֵּ֣ס בְּגָדָ֔יו וְרָחַ֥ץ אֶת־בְּשָׂרֹ֖ו בַּמָּ֑יִם וְאַחֲרֵי־כֵ֖ן יָבֹ֥וא אֶל־הַֽמַּחֲנֶֽה׃.
    Bíblia de Montserrat: ⁷Després prendrà els dos bocs i els farà estar davant de Jahvè, a l'entrada de la tenda de l'oracle. ⁸Sortejarà els dos bocs: una sort per a Jahvè i l'altra per a Azazel¹⁶². ⁹Acabat, Aharon oferirà el boc al qual haurà tocat la sort per a Jahvè i en farà un sacrifici pel pecat. ¹⁰El boc al qual haurà tocat la sort per a Azazel serà posat viu davant de Jahvè, per tal de fer expiació damunt d'ell i aviar-lo a Azazel, al desert. <...> ²⁶El qui haurà aviat el boc a Azazel es rentarà la roba, es banyarà amb aigua i després podrà entrar al campament.
    ¹⁶²: 16,8. Azazel (boc emissari) és probablement el nom d'un dimoni que viu al desert, sojorn dels dimonis.
    Bíblia Evangèlica Catalana (Bíblia del 2000): ⁷Després prendrà els dos bocs i es presentarà davant el Senyor, a l’entrada del Tabernacle de Reunió, ⁸i triarà a la sort els dos bocs; l’una sort serà per al Senyor i l’altra per a Azazel. ⁹Aaron presentarà el boc que la sort hagi indicat “per al Senyor” i el sacrificarà com a ofrena pel pecat. ¹⁰El boc que la sort hagi indicat “per a Azazel” serà posat viu davant el Senyor, per tal de fer l’expiació damunt d’ell, i serà enviat a Azazel, al desert. <...> ²⁶Quant al qui hagi conduït el boc a Azazel, es rentarà els vestits, i ell mateix es rentarà el cos amb aigua, i després ja podrà entrar al campament.
  2. 2,0 2,1 2,2 «Azazel» (en anglès). Jewish Encyclopedia.com. [Consulta: 23 agost 2014].
  3. Histoire générale du Diable, G. Messadié, Laffont 1993, pàg. 113
  4. La Sainte Bible de Jérusalem, Éditions du Cerf 1961, pàg. 122, nota(b)
  5. John Granger Cook The interpretation of the Old Testament in Greco-Roman paganism 299. Orígenes: Κατὰ Κέλσου - Contra en Cels Llibre VI, cap. 43: Ὅρα οὖν εἰ μὴ ὁ ἐγκαλῶν ἡμῖν <ὡς> σφαλλομένοις ἀσεβέστατα καὶ ἀποπεπλανημένοις θείων αἰνιγμάτων αὐτὸς σαφῶς σφάλλεται, μὴ κατανοήσας ὅτι τὰ πολλῷ οὐ μόνον Ἡρακλείτου καὶ Φερεκύδου ἀρχαιότερα ἀλλὰ καὶ Ὁμήρου Μωϋσέως γράμματα εἰσήγαγε τὸν περὶ τοῦ πονηροῦ τούτου καὶ ἐκπεσόντος τῶν οὐρανίων λόγον. Ὁ γὰρ "ὄφις", παρ' ὃν ὁ παρὰ τῷ Φερεκύδῃ γέγονεν Ὀφιονεύς, αἴτιος γενόμενος τοῦ ἐκβληθῆναι τοῦ θείου παραδείσου τὸν ἄνθρωπον, τοιαῦτά τινα αἰνίσσεται, ἐπαγγελίᾳ θεότητος καὶ μειζόνων ἀπατήσας τὸ θηλύτερον γένος· ᾧ συνηκολουθηκέναι λέγεται καὶ ὁ ἀνήρ. Καὶ ὁ ἐν τῇ Μωϋσέως δὲ Ἐξόδῳ ὀλεθρευτὴς τίς ἄλλος εἴη ἢ ὁ τοῦ ὀλέθρου τοῖς πειθομένοις αὐτῷ καὶ μὴ ἀνθισταμένοις αὐτοῦ τῇ κακίᾳ καὶ μὴ ἀνταγωνιζομένοις αἴτιος; Ἔτι δὲ ὁ ἐν τῷ Λευϊτικῷ ἀποπομπαῖος, ὃν ἡ ἑβραϊκὴ γραφὴ ὠνόμασεν Ἀζαζήλ, οὐδεὶς ἕτερος ἦν· <ὃν> ἀποπέμπεσθαι καὶ ἀποτροπιάζεσθαι ἔδει τὸν κλῆρον ἔχοντα ἐν ἐρήμῳ· πάντες γὰρ οἱ τῆς τοῦ χείρονος διὰ τὴν κακίαν μερίδος ἐναντίοι ὄντες τοῖς ἀπὸ τοῦ κλήρου τοῦ θεοῦ ἔρημοί εἰσι θεοῦ. Ἀλλὰ καὶ οἱ ἐν τοῖς Κριταῖς υἱοὶ Βελίαρ τίνος ἄλλου ἢ τούτου λέγονται εἶναι υἱοὶ διὰ τὴν πονηρίαν; Σαφῶς δὲ παρὰ ταῦτα πάντα ἐν τῷ ἀρχαιοτέρῳ καὶ Μωϋσέως αὐτοῦ Ἰὼβ "ὁ διάβολος" ἀναγέγραπται παρίστασθαι τῷ θεῷ καὶ αἰτεῖν τὴν κατὰ τοῦ Ἰὼβ ἐξουσίαν, ἵν' αὐτὸν περιβάλῃ περιστάσεσι βαρυτάταις, πρώτῃ μὲν τῇ κατὰ πάντων τῶν ὑπαρχόντων αὐτῷ καὶ τῶν τέκνων αὐτοῦ ἀπωλείᾳ, δευτέρᾳ δὲ κατὰ τὸ περιβαλεῖν αὐτὸν ἀγρίῳ ἐλέφαντι, τῷ οὕτω καλουμένῳ νοσήματι, πᾶν τὸ σῶμα τοῦ Ἰώβ. Ἐῶ γὰρ τὰ ἀπὸ τῶν εὐαγγελίων περὶ τοῦ πειράζοντος τὸν σωτῆρα διαβόλου, ἵνα μὴ δόξω ἀπὸ νεωτέρων γραφῶν φέρειν τὰ περὶ τοῦ ζητουμένου πρὸς τὸν Κέλσον. Καὶ ἐν τοῖς τελευταίοις δὲ τοῦ Ἰώβ, ἐν οἷς ὁ κύριος διὰ λαίλαπος καὶ νεφελῶν εἶπε τῷ Ἰὼβ τὰ ἀναγεγραμμένα ἐν τῇ ὁμωνύμῳ βίβλῳ αὐτοῦ, οὐκ ὀλίγα ἐστὶ περὶ δράκοντος εἰρημένα λαβεῖν. Οὔπω λέγω καὶ τὰ ἀπὸ τοῦ Ἰεζεκιὴλ ὡς περὶ "Φαραὼ" ἢ "Ναβουχοδονόσορ" ἢ ἄρχοντος "Τύρου", ἢ τὰ ἀπὸ τοῦ Ἡσαΐου, ἐν οἷς θρηνεῖται ὁ βασιλεὺς Βαβυλῶνος· ἀφ' ὧν οὐκ ὀλίγα τις ἂν μανθάνοι περὶ τῆς κακίας, ποίαν ἔσχεν ἀρχὴν καὶ γένεσιν, καὶ ὅτι ἀπό τινων πτεροῥῤυησάντων καὶ κατακολουθησάντων τῷ πρώτῳ πτεροῥῤυήσαντι ὑπέστη ἡ κακία “Mireu, us ho suplico, si aquest home, que ens acusa d'errors impius i de poca intel·ligència en matèria d'enigmes sagrats, no s'enganya manifestament, ja que no considera pas que l'esperit maligne i la seva caiguda del cel a la terra es trobin en els escrits de Moisès, molt més antic, no només que Heràclit i Ferècides, sinó fins i tot que Homer; perquè, la serp (en grec ὄφις) de[l primer llibre de] Moisès (Gènesi, 3:1, etc.), de la qual Ferècides va prendre prestat el seu Ofioneu (en grec Ὀφιονεύς), representa quelcom de semblant [a una referència al maligne] perquè la serp, dic, fou la causa que l'home fos foragitat del paradís de Déu (Gènesi, 3:5), per haver-se deixat enganyar, després de la dona, en les promeses que els havia fet d'elevar-los al rang de divinitat i al cim de la felicitat. I el destructor, de qui el mateix Moisès parla a l'Èxode, què és més que aquest enemic dels homes (Èxode, 12:23) que provoca la pèrdua dels qui segueixen el seu desafortunat consell, en comptes de resistir-s'hi amb totes llurs forces? I és ell encara el qui és representat pel boc de la propiciació, que el text hebreu del Levític anomena Azazel (Levític 16:8), que s'havia d'arruixar i enviar al desert, com a víctima abnegada, a qui la sort havia donat aquest destí: perquè els qui, a causa de llurs vicis, pertanyen a aquest amo maligne, i comparteixen el seu destí oposat a l'herència de Déu, estan tots com en un desert pel que fa a Déu, amb qui no tenen cap mena de relació. I els qui, al llibre dels Jutges, són anomenats fills de Beliar (Jutges, 19:22), per llur maldat, que per ventura no són fills d'aquest mateix pare? Però, a més a més de tot això, la història de Job, més vell que el mateix Moisès, diu en termes formals que el diable es va presentar a Déu per demanar-li permís per fer viure a aquest sant home les afliccions més greus (Job, 1:6 i 2:7): primer, la pèrdua de tots els seus béns i la dels seus fills, i després, una malaltia cruel anomenada elefantíasi (l'elefantíasi grega és una designació, avui caiguda en desús, de la lepra: ὁ ἐλέφας -έφαντος = ἡ ἐλεφαντίασις -άσεως), amb la qual va cobrir tot el seu cos. No vull esmentar aquí el que ens diuen els evangelis del dimoni que va temptar el nostre Salvador (Mateu, 4:1, etc.), perquè no sembli que, pel fet que es tracta, vull fer servir contra Cels el testimoniatge d'autors massa recents. Però els darrers capítols d'aquest mateix llibre de Job, on es descriu el Senyor parlant-li des del mig d'una tempesta i de núvols, poden proporcionar-nos no poques referències més a la descripció del drac (Job, 40:20). Això, per no citar el que diu Ezequiel, com si estigués parlant del faraó, de Nabucodonosor i del príncep de Tir (Ezequiel, 26-32), ni la lamentació que Isaïes fa sobre la caiguda del rei de Babilònia (Isaïes, 14:4, etc.), passatges tots ells que tracten la naturalesa i l'origen del mal, del qual sabem que deu el seu inici als qui, havent perdudes llurs ales (cf. Plató, Fedres. 246bc i supra IV 40), van seguir el qui havia perdudes les seves primer;”. Una traducció a l'anglès d'aquest passatge es pot trobar a ANF04. Fathers of the Third Century.
  6. «Eblīs» (en anglès). Encyclopaedia Iranica.