Obre el menú principal

Baldriga cendrosa mediterrània

(S'ha redirigit des de: Baldriga cendrosa)

La baldriga cendrosa mediterrània, baldritja gran o virot gros (Calonectris diomedea) és un ocell de l'ordre dels procel·lariformes.

Infotaula d'ésser viuBaldriga cendrosa
Calonectris diomedea
Calonectris diomedea, Cabrera National Park (12076283283).jpg
Bertamaggiore.jpg
Dades
Envergadura 126 cm
Estat de conservació
Status iucn3.1 LC-ca.svg
Risc mínim
UICN 45061132
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdreProcellariiformes
FamíliaProcellariidae
GènereCalonectris
EspècieCalonectris diomedea
(Scopoli, 1769)
Modifica les dades a Wikidata
Estol de baldrigues cendroses fotografiat a Madeira.
Exemplar fotografiat a les Illes Selvagens.
Un exemplar en ple vol
Anellatge d'exemplars capturats a les Illes Canàries.
Estol de virots grossos fotografiat a Madeira.

DescripcióModifica

  • És més grossa (45-56 cm) que la baldriga pufí. La seua envergadura alar és de 112-126 cm.
  • Pesa entre 700 i 800 g.
  • Té el cap grisenc, el dors bru i les parts inferiors blanques.
  • Bec groc rosaci pàl·lid, fosc prop de la punta.
  • Ales llargues i flexibles que duu lleugerament o netament arquejades.
  • Potes rosa pàl·lid.
  • No presenta dimorfisme sexual però la femella és més lleugera i té un bec més fi.[1]
  • Els exemplars immadurs són semblants als adults.

SubespèciesModifica

ReproduccióModifica

 
Calonectris diomedea - MHNT

No nidifica al Principat de Catalunya (se'n va als Columbrets, a Balears o a altres illes per fer-ho).

Basteix el niu amb pals i vegetació marina dins les coves dels penya-segats. Hi pon un ou durant el maig-juny, el cova durant 4 setmanes i, a finals d'octubre, el poll abandona el niu.[3] Després de l'eclosió de l'ou, el niu només és visitat pels progenitors a la nit per evitar el seu saqueig per part de les gavines.

La colònia de cria més nombrosa d'aquesta espècie a nivell mundial es troba a les Illes Salvatges.

AlimentacióModifica

  • Menja mol·luscs, ous de peixos, crustacis, cefalòpodes, despulles marines i vegetals.
  • Acostuma a seguir els vaixells de pesca per aprofitar els peixos que són llençats per la borda a causa del seu nul interès comercial.
  • Prefereix alimentar-se de nit i introduint només el bec per sota de la superfície de l'aigua però, de vegades, realitza immersions que poden arribar als 4-5 m de fondària.

HàbitatModifica

Igual que la baldriga pufí, es pot veure vora els penya-segats de l'Empordà i al voltant dels vaixells de pesca.

Distribució geogràficaModifica

És sedentària a la Mediterrània, on nia. A la tardor arriba a les costes d'Anglaterra i d'Irlanda, retornant al Mediterrani vers el mes de febrer.

PoblacionsModifica

La població mundial d'aquesta espècie arriba als 280.000–420.000 exemplars,[4] essent les illes atlàntiques entre les Açores i les Canàries qui n'acullen la més gran quantitat. A Menorca se'n troba les colònies més importants de tot el Mediterrani occidental[5]

CostumsModifica

  • És una espècie gregària que forma estols nombrosos.
  • A alta mar és un ocell silenciós però a les colònies de cria, i de nit, és bastant sorollós.
  • Vola amb llargs planeigs arran d'aigua entremesclats amb 3-4 cops d'ala pausats i flexibles.

ReferènciesModifica

  1. Oiseaux.net (francès)
  2. Enciclopèdia Balear d'Ornitologia. (català)
  3. Lalueza i Fox, Jordi: El llibre dels ocells de Catalunya. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig. Barcelona, 1987, planes 16-17. ISBN 84-315-0434-X
  4. IUCN (anglès)
  5. MenorcaWeb (català)

BibliografiaModifica

  • Harrison, Peter: Seabirds: An Identification Guide. Croon Helm, Beckenham. ISBN 0-7099-1207-2. Any 1983.
  • Snow, David W.; Perrins, Christopher M. & Gillmor, Robert: The Birds of the Western Palearctic. Oxford University Press. ISBN 0-19-850187-0. Any 1998.

Enllaços externsModifica