Obre el menú principal

Els Banû Escaiola són una nissaga granadina.

Infotaula d'organitzacióBanû Escaiola
Dades
Tipus dinastia
Modifica les dades a Wikidata

EtimologiaModifica

Etimològicament, el nom de la nissaga prové del llatí scandula, d'on les llengües romàniques peninsulars derivarien els seus respectius mots: escaiola en català, escallola en castellà, escalhola en galaicoportuguès, escalla en aragonès. Així, doncs, es tractaria duna família d'origen hispànic, com revela el seu cognom, que, arabitzat i per la manca de vocals de l'alfabet àrab, els estudiosos moderns han transcrit per Axqîlûla.

HistòriaModifica

Abû-l-Hasan Àlî ibn Escaiola (Axqîlûla) at-Tujibî era company i parent d'Ibn al-Ahmar d'Arjona. Era l'home de confiança del cabdill nassarita i comandava el jund granadí, o forces militars reclutades al reialme de Granada. Amb l'adveniment de Muhammad I ibn al-Ahmar, Abû-l-Hasan Àlî continuarà encapçalant el jund amb el títol de ra'îs, i els seus fills, Abû Ishâq Ibrâhîm i Abû Muhammad Àbd Al-lâh, contrauran matrimoni amb les filles del sobirà nassarita, la qual cosa els donà drets sobre la successió del regne, car Muhammad I no havia nomenat successor.[1]

En traspassar Abû-l-Hasan Àlî, Muhammad I nomena cap del jund Abû Ishâq Ibrâhîm, fill major, que exercia el càrrec de governador de Comares. El 1257, nomena wâlî de Màlaga Abû Muhammad Àbd Al-lâh, com a substitut del finat Ismâ'îl ibn al-Ahmar, germà del soldà. Tanmateix, el nomenament dels fills d'Ibn al-Ahmar, Muhàmmad i Yûsuf, com a successors del seu pare, provocarà els primers moments de tensió entre els Banû Nasr i els Banû Escaiola.[1]

No obstant això, sembla que, la tensió entre les dues grans famílies de Granada fou provocada per la presència dels contingents militars nord-africans, que reduïen a un segon pla la influència dels Banû Escaiola al soldanat. Els caps Escaioles, que confiaven en el seu ascendent tradicional sobre el sobirà nassarista, no suportaren les preferències que mostrava el soldà pels nouvinguts nord-africans, els que rebien els favors del sobirà i eren millor pagats. Heus ací el que manifesta la crònica d'Alfons X sobre aquest afer: «...pero grand daño se siguio de la su venida al rey de Granada, ca el por los honrar aventajabalos en todas las cosas, e por los tener más pagados dábales muy grandes soldadas, e lo que avía de dar a los suyos dábalos a ellos. E el arrayaz de Màlaga e el arrayaz de Guadix veyendo esto, fablaron con el Rey que non quisiese perder los suyos por los extraños, e el Rey dioles mala respuesta, de què ellos fueron muy despagados. E por esto buscaron manera commo los destruyesen...» Aquest succés, segons la crònica d'Alfons X, ocorregué l'any 1263, o sia, abans que Ibn al-Ahmar iniciés les hostilitats i enviés Abû Muhammad Àbd Al-lâh a Múrcia en ajut d'al-Wâthiq. Així, doncs, si creiem la crònica d'Alfons X, la rancúnia dels Banû Escaiola ja venia de lluny i esclatà en el moment menys apropiat per a la causa nassarita.[1]

Efectivament, l'any següent els Banû Escaiola entraven en negociacions amb Alfons X i obrien un front interior en territori granadí, front que havia de resultar fatal per les pretensions d'Ibn al-Ahmar, obligat a capitular:<<...vinieron mandaderos de los arrayaces de Màlaga i Guadix, que eran en el reyno de Granada muy poderosos, e dijeron al Rey que fuese la su merced de ayudar e amparar aquellos arrayaces, e aquellos avían villas e castillos e muchos caballeros con que farían servicio al rey don Alfonso contra el rey de Granada...>>. Cap al mes d'abril del 1265, Nuño González de Lara, el Cuervo Andaluz, penetrava amb mil cavallers en ajut dels nous aliats d'Alfons X.[1]

Per altra banda, cal citar un curiós afer que, potser, ajudà decisivament en el desenvolupament de les negociacions entre la cort castellana i els Escaioles. Ens estem referint al cas de la joglaressa María Pérez, de malnom la Balteira, soldadera veterana i coneguda a tot arreu de Castella, protagonista de les composicions dels trobadors de l'època. En una tençó galaicoportuguesa entre Pedro Amigo i Vasco Pérez Pardal s'al·ludeix a una relació entre «fi d'Escalhola» i la cèlebre barjaula: «Pedr'Amigo, sei-m'eu esto mui ben: / que Balteira nunca ome soltou; / e vi-lhe'eu muitos que escomungou, / que lhe peitaron grand'algo poren, / que os soltass', e direi-vos eu al; / fi-d'Escalhola non a poder tal / per que solt', ergo se us presos que ten.» El passatge de la tençó, doncs, ens indica que la Balteira ha seduït un Escaiola, que M. J. Rubiera identifica amb Abû Muhammad Àbd Al-lâh, o sia, l'excap de les forces granadines de Múrcia, ja que és en aquest moment el cap de la família. R. Menéndez Pidal creu que l'amor de la soldadera fou una eina en mans d'Alfons el Savi per eliminar les diferències amb el rais malagueny. Tanmateix, Ballesteros Beretta va més enllà, ja que creu que la Balteira participà en l'ambaixada que Alfons X envià a Màlaga, encara que no indica quan es produí.[1]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Josep-David Garrido i Valls, Jaume I i el Regne de Múrcia, Rafael Dalmau, editor. Pagines 60-61-62 i 63.