Barraca valenciana
La Barraca valenciana és la tipologia de barraca pròpia del País Valencià.[1][2][3] Es tracta d'edificacions rurals, de caràcter primari i construcció rudimentària.[3]
 | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Dades | |||
| Primera menció escrita | 1417  | ||
| Característiques | |||
| Estil arquitectònic | rural housing (en)  | ||
Tot i que la seua extensió va abastar des de la Múrcia[1] a la Camarga,[4] amb diferents tipologies i variacions,[4] el grup més nombrós d'este tipus de construcció es va donar a l'entorn de la ciutat de València, Alboraia i el Palmar,[5][6] estenent-se en terres valencianes des de les costes de la Plana de Castelló (hui desaparegudes) fins l'Horta d'Oriola,[7][4] anomenada esta darrera com barraca oriolana.[8] La barraca ha esdevingut un dels símbols definidors de l'Horta de València, i una senyal identitària del Poble valencià.[4]
Al Palmar, les barraques tenen una paret posterior redona, la culata, si bé les barraques valencianes, a diferència d'altres tipus de barraca, tenen les parets en forma rectangular.[4] El desenvolupament de la barraca cal situar-lo al segle xix, moment de màxima popularitat de la construcció,[9] quan la desaparició dels perills de la pirateria fa de l'agricultura una activitat més segura i atractiva.[9]
Tot i la gran varietat en la configuració de les barraques, és possible localitzar trets distintius o característiques tipogràfiques de l'edificació.[10]
Així, pel que fa a les variants valencianes, en destaquen les tipologies de l'Horta de València i l'Horta d'Oriola.[9] En el cas dels habitatges de la vora del Túria, les barraques se solien col·locar en fileres de dos o tres construccions, ja que la impossibilitat d'ampliar les construccions feia que la millor manera de tindre més espai habitable fora repetir el model.[9] A voltes, les barraques es comunicaven per un corredor.[9] Estes barraques auxiliars, sovint més xicotetes, rebien el nom de filloles.[9] A la construcció principal, hi havia una andana on s'alçaven les collites i a voltes es criaven cucs de seda.[9] Al Baix Segura, les andanes no eren tan comunes, i només s'utilitzaven per a emmagatzemar.[9] Tampoc era habitual la duplicitat de construccions.[9]
L'espai intern modifica
La barraca com a vivenda presenta una planta paral·lelepípeda amb unes proporcions que s'aproximen a 1/2 entre els murs laterals i fontals.[7]
Els materials constructius són: fang i pallús, mescla de fang i el rebuig que queda de la palla després de trillar el gra, ja fora per fer els atovons o directament per fer revestiments; el que deixa clarament de manifest que aquest tipus de vivenda era de gent pobra que vivia del que disposava al seu abast. De fet, les condicions de les barraques eren tan miserables que ja el 1884 s'arribà a un acord a l'Ajuntament de la ciutat de València pel qual es prohibia la reconstrucció o nova construcció d'aquest tipus d'habitatge, per considerar-se insalubre i molt perillós per la facilitat en la qual s'incendiaven.[4][11]
Es construïa amb murs laterals d'atovó i es col·locaven uns peus de fusta drets al final dels murs per a poder subjectar el canyís que constituïa la coberta vegetal que feia de sostre de la vivenda.[11]
Presenta, com hem dit adés, una planta rectangular, malgrat la presència en algunes barraques d'una paret posterior redona, la culata, reminiscència de seu possible origen en barraques circulars. Produint-se més canvis en la forma de distribuir l'espai intern que en la seua forma exterior.[12]
Al principi, primitivament, l'espai interior era únic, disposant d'un lloc central per al foc. Amb el pas del temps comencen a diferenciar-se xicotets espais en l'interior però mantenint-se l'espai principal al centre de la planta, posicionant-se les portes al llocs més estrets d'aquesta. Poc a poc l'espai principal de l'habitatge passa a col·locar-se immediatament després de la entrada, traslladant-se el foc, ja en ximeneia, a un dels costats de la planta. Normalment es consideren que en són tres les maneres d'organitzar l'espai intern en les barraques que queden actualment:[13]
- les distribuïdes segons el corredor lateral i un costat contrari per a les diverses dependències. Són les més habituals ala comarca de l'Horta. En elles es troben tant barraques totalment rectangulars, com barraques amb culata. En ocasions les barraques es doblen, edificant una idèntica, de la mateixa grandària o més xicoteta, que se situa paral·lela a la primera, però mantenint una distància entre ambdues que devia respectar la servitud d'escala, per poder reparar la coberta que sovint estava estropejada. A més en ocasions les barraques estaven unides per un passadís .[13]
- les que mantenen una gran estança en la meitat interior, utilitzant-se la segona meitat per les dependències. Són més típiques de les barraques de pescadors, com les que es trobaven en el Puig. També distribueixen l'espai interior d'aquesta manera a la zona de la Vega Baixa o a Oriola.[14]
- les que es defineixen com un espai únic. D'aquest tipus pràcticament no en queden, quan es troba alguna que és d'aquest tipus normalment es troba adossada a una casa, com pot ocórrer a la platja d'Almenara. En aquestos casos la barraca és utilitzada com a magatzem o com a quadres, etc.
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 Trull Ródenas, Antonio. «Análisis y comparativa. Arquitectura popular Inglesa y Arquitectura popular arco mediterráneo de España». «La barraca es un edificio típico de la Comunidad Valenciana y la Región de Murcia que servía de vivienda a los labradores, por lo que se sitúa en las zonas de huertas de regadío.»
- ↑ La Barraca Valenciana. «El uso de la barraca estuvo ampliamente difundido hasta entrado el siglo XX en todas las zonas costeras del centro y norte valencianas y en concreto en las huertas de l'Horta, las costas de la Plana y la Vega de Orihuela, pero por donde fue más prolífero y tuvo mas influencia es en las proximidades de la ciudad de Valencia.»
- ↑ 3,0 3,1 del Rey i Ainat 2010, p. 208
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 Aguilar i Rubio 2011, p. 182
- ↑ del Rey i Ainat 2010, p. 209
- ↑ Gamundi, Fernando Bores; (Spain), Centro de Estudios Históricos de Obras Públicas y Urbanismo. Actas del Segundo Congreso Nacional de Historia de la Construcción: A Coruña, 22-24 de octubre de 1998 (en castellà). Reverte, 1998. ISBN 9788489977440. «Barraca Valenciana. Es el tipo más evolucionado de todos y se encuentra en la comarca de l'Horta de Valencia.»
- ↑ 7,0 7,1 del Rey i Ainat 2010, p. 210
- ↑ Análisis y comparativa. Arquitectura popular Inglesa y Arquitectura popular arco mediterráneo de España Antonio Trull Ródenas. pg. 244
- ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 9,6 9,7 9,8 Aguilar i Rubio 2011, p. 183
- ↑ Gómez Mataix, Gonzalo «De la esfera simbólica al catálogo arquitectónico. Atlas visual de la barraca de la huerta de Valencia». Revista valenciana d'etnologia [València], 8, 2016, pàg. 115-152. ISSN: 1885-1533.
- ↑ 11,0 11,1 del Rey i Ainat 2010, p. 211
- ↑ del Rey i Ainat 2010, p. 221
- ↑ 13,0 13,1 del Rey i Ainat 2010, p 222
- ↑ del Rey i Aint 2010, p 225
Bibliografia modifica
- del Rey i Ainat, J. Miquel. «La permanència d'esquemes primitius: la barraca». A: Arquitectura rural valenciana. València: Museu Valencià d'Etnologia, 2010, p. 208-236. GI I.I69-2010.
- Aguilar Sanz, Josep V.; Rubio Lluch, Inmaculada. «Habitar les hortes». A: Catàleg del Museu Valencià d'Etnologia, 2011, p. 179-191. ISBN 978-84-938347-7-7.