Barry Commoner

ecòleg estatunidenc

Barry Commoner (Brooklyn, 28 de maig de 1917 Manhattan, 30 de setembre de 2012) va ser un biòleg cel·lular estatunidenc, professor universitari i polític. Va ser un ecologista destacat i un dels fundadors del modern moviment ecologista. Va ser el director del Center for Biology of Natural Systems[1][2] i del seu Critical Genetics Project.[3][4][5] Es va presentar com a candidat del Citizens Party a les eleccions presidencials dels Estats Units de 1980.[6] El seu treball estudiant les conseqüències radioactives de les proves d'armes nuclears va conduir al Tractat de prohibició parcial de proves nuclears de 1963.[7]

Infotaula de personaBarry Commoner
Barry Commoner, politician-environmentalist author.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement28 maig 1917 Modifica el valor a Wikidata
Brooklyn (Nova York) Modifica el valor a Wikidata
Mort30 setembre 2012 Modifica el valor a Wikidata (95 anys)
Manhattan (Nova York) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióJudaisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat Harvard
Universitat de Colúmbia Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballBiologia Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióbiòleg, professor d'universitat, polític, ecòleg, escriptor de no-ficció, oficial, acadèmic, ambientalista Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat Washington a Saint Louis
Queens College, CUNY Modifica el valor a Wikidata
PartitCitizens Party (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Carrera militar
Branca militarMarina dels Estats Units d'Amèrica Modifica el valor a Wikidata

Musicbrainz: 4f14129b-b852-4250-b5cd-1d3cfae742b7 Discogs: 3437814 Modifica el valor a Wikidata

BiografiaModifica

Fill d'immigrants jueus de Rússia,[8] es va llicenciar en Zoologia a la Universitat de Columbia el 1937 i va cursar el màster i el doctorat a la Universitat de Harvard el 1938 i el 1941, respectivament.[9]

Després de servir com a lloctinent a la Marina dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial,[10] Commoner es va traslladar a Saint Louis, i es va convertir en editor associat de Science Illustrated del 1946 al 1947.[11] Va treballar de professor de Fisiologia Vegetal a la Universitat Washington a Saint Louis el 1947 i hi va ensenyar durant 34 anys. Durant aquest període, el 1966 va fundar el Center for Biology of Natural Systems per a estudiar «la ciència del medi ambient total».[1] Commoner va formar part del consell editorial fundador de Journal of Theoretical Biology el 1961.

A finals de la dècada del 1950, Commoner es va fer conegut per la seva oposició a les proves nuclears, passant a formar part de l'equip que va dur a terme l'enquesta Baby Tooth Survey, que demostrava la presència de Strontium 90 a les dents dels infants com a resultat directe de la pluja radioactiva.[12][13] El 1958, va ajudar a fundar el Comitè d'Informació Nuclear del Gran Saint Louis.[14] Poc després va crear Nuclear Information, un butlletí mimeografiat publicat al seu despatx, que més tard es va convertir en la revista Environment.[12] Commoner va escriure diversos llibres sobre els efectes ecològics negatius de les proves nuclears sobre el terreny.

Llibres ambientalsModifica

The closing circleModifica

En el seu llibre més venut, The Closing Circle (1971), Commoner va suggerir que l'economia dels Estats Units d'Amèrica (EUA) hauria de ser reestructurada per ajustar-se a les lleis inflexibles de l'ecologia.[15] Per exemple, va argumentar que els productes contaminants, com els detergents o els teixits sintètics, s'haurien de substituir per productes naturals, com el sabó o el cotó i la llana.[15] Aquest llibre va ser un dels primers a fer arribar la idea de sostenibilitat al gran públic.[15] Commoner va suggerir una resposta ecosocialista als límits del creixement, postulant que les tecnologies capitalistes eren les principals responsables de la degradació del medi ambient, en oposició a les pressió demogràfica. Va mantindre un llarg debat amb Paul R. Ehrlich, autor de The population bomb, i els seus seguidors, argumentant que estaven massa centrats en la superpoblació humana com a font dels problemes ambientals, i que les seves solucions proposades eren políticament inacceptables a causa de la coacció que implicaven i perquè el cost recauria desproporcionadament sobre els pobres. Creia que el desenvolupament tecnològic i, sobretot, social, conduiria a una disminució natural tant del creixement de la població com del dany ambiental.[16]

Un dels llegats duradors de Commoner són les seves quatre lleis de l'ecologia, tal com apareixen a The closing circle:[17][18]

  1. Cada cosa està connectada amb la resta. Hi ha una ecosfera per a tots els organismes vius i el que afecta un afecta tots.
  2. Tot va a parar a algun lloc. No hi ha «residus» a la natura i no hi ha cap «enllà» cap al qual es puguin llançar les coses.
  3. La natura ho sap millor. La humanitat ha dissenyat la tecnologia per a millorar la natura, però aquest canvi en un sistema natural és «probable que sigui perjudicial per a aquest sistema».
  4. Res no és gratuït. L'explotació de la natura implicarà inevitablement la conversió de recursos útils en inútils.

The poverty of powerModifica

Commoner va publicar un altre best-seller el 1976, The poverty of power.[15] En aquest llibre, va abordar les «tres es» que patien els EUA als anys 1970, essent les tres es el medi ambient, l'energia i l'economia:[19] «Primer hi havia l'amenaça per a la supervivència ambiental, després hi havia l'aparent escassetat d'energia, i ara hi ha el declivi inesperat de l'economia».[20] Va argumentar que les tres qüestions estaven interconnectades: les indústries que consumien més energia tenien el major impacte negatiu sobre el medi ambient. L'enfocament en els recursos no renovables com a fonts d'energia va fer que aquests recursos fossin escassos, cosa que va fer augmentar el preu de l'energia i va danyar l'economia. Cap al final del llibre, Commoner va suggerir que el problema de les tres es és causat pel sistema capitalista i només es pot resoldre substituint-lo per algun tipus de socialisme.[15]

Making peace with the planetModifica

El 1990, Commoner va publicar Making peace with the planet, una anàlisi de la crisi ambiental en curs en què sosté que cal reconstruir la manera de produir béns.

Pobresa i poblacióModifica

Commoner va examinar la relació entre pobresa i creixement de la població, en desacord amb la forma en què es formula sovint aquesta relació. Va argumentar que el ràpid creixement demogràfic dels països en vies de desenvolupament és el resultat de no tenir un nivell de vida adequat, i va observar que és la pobresa la que «dona inici l'augment de la població» abans d'anivellar-se, no al revés.[21] Els països en vies de desenvolupament s'atansaven al nivell de vida de les països desenvolupats, però mai no foren capaços d'adoptar-lo plenament, evitant així el seu avenç i, per tant, que disminuís la taxa de creixement de la població.

Commoner va afirmar que els països en vies de desenvolupament encara són «ignorats» pel colonialisme. Aquests països en vies de desenvolupament eren, i segueixen essent econòmicament, «colònies dels països més desenvolupats».[21] Com que les nacions occidentals van introduir el desenvolupament d'infraestructures com carreteres, comunicacions, enginyeria, maquinària agrícola i atenció mèdica com a part important de l'explotació de la força de treball i els recursos naturals de les nacions en desenvolupament,[21] el primer pas cap a una «transició demogràfica» no es va assolir perquè la riquesa creada als països en vies de desenvolupament va ser «exportada» a les nacions colonitzadores, fet que va permetre a aquestes assolir els «nivells de transició demogràfica» més avançats, mentre les colònies continuaven sense assolir l'equilibri de la població: "Així, el colonialisme implica una mena de parasitisme demogràfic: l'equilibri de població al país avançat s'alimenta de la supressió d'aquesta a la colònia.[21] A mesura que la riquesa de les nacions explotades es desviava cap a les més poderoses, augmentava llur poder i, amb ella, la seva capacitat d'explotació. La bretxa entre la riquesa de les nacions va créixer, car els rics eren alimentats pels pobres».[21]

Aquesta explotació dels recursos extrets de les nacions en vies de desenvolupament, a part de la seva dubtosa legitimitat, va provocar un problema imprevist: el ràpid creixement demogràfic. El demògraf, Nathan Keyfitz, va concloure que «el creixement del capitalisme industrial a les nacions occidentals durant el període 1800-1950 va donar lloc a un excés de mil milions en la població mundial, en gran part als tròpics».[21]

Això és evident en l'estudi de l'Índia i els anticonceptius, en què la planificació familiar no va poder reduir la natalitat perquè la gent considerava que «per a millorar en la seva situació econòmica», els nens eren una necessitat econòmica. Els estudis demostren que «el control de la població en un país com l'Índia depèn del desig motivat econòmicament de limitar la natalitat».[21]

La solució de Commoner és que els estats més rics necessiten ajudar els països explotats o colonitzats a desenvolupar-se i «assolir el nivell de benestar» que tenen les nacions desenvolupades. Aquest és l’únic camí cap a una població equilibrada en aquests països en vies de desenvolupament. Commoner afirma que l'únic remei per a la crisi de la població mundial és «tornar als països pobres la riquesa que se'ls ha pres per a donar als seus pobles les raons i els recursos per a limitar voluntàriament la natalitat».[21]

La conclusió és que la pobresa és la principal causa de la crisi poblacional. Si la raó de la superpoblació a les nacions pobres és l'explotació per part de les nacions riques enriquides per aquesta mateixa explotació, l'única manera de superar-ho és «redistribuir [la riquesa], entre les nacions i dins d'elles».[21]

Estudi de les dioxines de l'ÀrticModifica

El setembre del 2000, un estudi publicat per la North American Commission on Environmental Cooperation, dirigit per Commoner, va trobar que les dones inuit de l'Àrtic a Nunavut tenien alts nivells de dioxines a la llet materna.[22] L'estudi va fer un seguiment de l'origen de les dioxines mitjançant models informàtics de les fonts que els van produir i va trobar que la contaminació per dioxines a l'Àrtic es va originar als EUA.[23] De les 44.000 fonts de contaminants per dioxines als EUA, van trobar que només 19 contribuïen a més d’un terç de la contaminació per dioxines a Nunavut. D'aquestes 19, es va trobar que la incineradora de Harrisburg era la principal font de contaminació.[24][25][23][26]

InfluènciaModifica

La revista Time va introduir una secció sobre medi ambient en el seu número de febrer de 1970, amb articles sobre la «crisi ambiental», i una cita del discurs sobre l'estat de la Unió de Richard Nixon: «ens rendirem o farem les paus amb la natura i començarem a reparar el dany que hem fet al nostre aire, a la nostra terra i a la nostra aigua?».[27]

La revista va anomenar Commoner el «Paul Revere de l'ecologia» pel seu treball sobre les amenaces a la vida derivades de les conseqüències mediambientals de les proves nuclears i d'altres contaminants de l'aigua, el sòl i l'aire.[28] La portada pretenia mobilitzar la consciència de l'opinió pública.[29] El mes següent va tenir lloc el primer Dia de la Terra, que va fer que 20 milions d'estatunidencs es manifestessin pacíficament a favor de mesures ambientalistes, acompanyats de diversos esdeveniments celebrats als campus universitaris dels EUA. Les publicacions de Commoner també es consideren influents en la decisió de l'administració Nixon el juny següent d'anunciar la formació de l'Agència de Protecció Ambiental i la Llei d'Aire Net de 1970.[29]

Activisme políticModifica

El 1980, Commoner va fundar el Citizens Party per a vehicular el seu missatge ecologista i es va presentar a la presidència dels Estats Units a les eleccions del 1980. La seva companya de vicepresidència va ser LaDonna Harris.[30] La candidatura a la presidència va obtenir 233.052 vots (un 0,27% del total).[31]

Obra publicadaModifica

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 Daum, Karl. «Obituaries: Barry Commoner '37, Environmental and Social Activist». Columbia College Today. Columbia College, Winter 2012–13. [Consulta: 28 setembre 2020].
  2. «Barry Commoner». Barry Commoner Center for Health and the Environment. [Consulta: 27 setembre 2020].
  3. «Program». Critical Genetics Project. Queens College, City University of New York, 04-12-2002. Arxivat de l'original el 2003-02-11. [Consulta: 28 setembre 2020].
  4. U.S. Newswire. «New Report Challenges Fundamentals of Genetic Engineering; Study Questions Safety of Genetically Engineered Foods». The Pure Water Gazette. Pure Water Products, LLC, gener 2002. [Consulta: 28 setembre 2020].
  5. Commoner, Barry (en anglès) Harper's Magazine, 01-02-2002 [Consulta: 28 setembre 2020].
  6. Vinciguerra, Thomas. «A Conversation with Barry Commoner: At 90, an Environmentalist From the '70s Still Has Hope». The New York Times, 19-06-2007. [Consulta: 2 octubre 2012].
  7. Lewis, Daniel. «Scientist, Candidate and Planet Earth's Lifeguard». The New York Times, 01-10-2012. [Consulta: 11 març 2018].
  8. Rupert Cornwell. «Barry Commoner: Scientist who forced environmentalism into the world's consciousness». The Independent, 06-10-2012. [Consulta: 8 novembre 2012].
  9. «Barry Commoner, C250: Columbia Celebrates Columbians Ahead of their Time.». Arxivat de l'original el 14 febrer 2008. [Consulta: 20 febrer 2008].
  10. Mongillo, John F. Environmental Activists. Greenwood Publishing Group, 2011, p. 61. 
  11. Hamilton, Neil. American Social Leaders and Activists. Infobase Publishing, 2014, p. 87. 
  12. 12,0 12,1 McGowan, Alan H. Environment, 55, 2, March–April 2013, pàg. 17. DOI: 10.1080/00139157.2013.765312.
  13. Krasner, William Environment, 55, 2, March–April 2013, pàg. 18–24. DOI: 10.1080/00139157.2013.765314.
  14. 14,0 14,1 Gottlieb, Robert. 1993. Forcing the Spring. Washington, D.C.: Island Press, p.172. ISBN 1-55963-122-8
  15. 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 Herrera, Philip , 31-05-1976. Arxivat 14 August 2013[Date mismatch] a Wayback Machine.
  16. Commoner, Barry Bulletin of the Atomic Scientists, maig 1972, pàg. 17–56. DOI: 10.1080/00963402.1972.11457931. «Population control (as distinct from voluntary, self-initiated control of fertility), no matter how disguised, involves some measure of political repression, and would burden the poor nations with the social cost of a situation—overpopulation—which is the current outcome of their previous exploitation, as colonies, by the wealthy nations.»
  17. Egan, Michael. Barry Commoner and the Science of Survival: The Remaking of American Environmentalism. Cambridge, Mass.: MIT, 2007, p. 126–127. ISBN 978-0-262-05086-9. 
  18. Miller, Stephen. «Early Voice for Environment Warned About Radiation, Pollution». The Wall Street Journal, 01-10-2012. [Consulta: 2 octubre 2012].
  19. Kalman, Laura. Right Star Rising: A New Politics, 1974-1980. Nova York: W.W. Norton & Co., Ltd, 2010, p. 38. ISBN 9780393076387. 
  20. Barry Commoner, The Poverty of Power (1976), p. 1.
  21. 21,0 21,1 21,2 21,3 21,4 21,5 21,6 21,7 21,8 Commoner, Barry Ramparts, August–September 1975, pàg. 1–6.
  22. Lucas, Anne E. Lucas. Rachel Stein. New Perspectives on Environmental Justice: Gender, Sexuality, and Activism. Rutgers University Press, 2004, p. 191. 
  23. 23,0 23,1 Hilts, Philip. «Dioxin in Arctic Circle Is Traced to Sources Far to the South». The New York Times, 17-10-2000. [Consulta: 10 març 2018].
  24. Commoner, Barry. «Long-range Air Transport of Dioxin from North American Sources to Ecologically Vulnerable Receptors in Nunavut, Arctic Canada». Commission for Environmental Cooperation. [Consulta: 11 març 2018].
  25. Capozza, Korey. «U.S. Hazardous to Health?». International Reporting Project, 06-06-2009. [Consulta: 10 març 2018].
  26. Joe A. Callaway Awards For Civic Courage Past-Winners, Calloway Awards, 2002. Retrieved November 11, 2019.
  27. «Fighting to Save the Earth from Man». Time, 02-02-1970.
  28. «Environment: Paul Revere of Ecology». Time, 02-02-1970.
  29. 29,0 29,1 Eldon H. Franz BioScience, 51, 6, 2001, pàg. 469–474. DOI: 10.1641/0006-3568(2001)051[0469:EVAP]2.0.CO;2.
  30. «Wood County, 1980-1989», 04-08-2003. Arxivat de l'original el 25 octubre 2003.
  31. 1980 Presidential General Election Results, US Elections Atlas

BibliografiaModifica