Obre el menú principal

La batalla d'Harenc es lluità el 12 d'agost del 1164 a prop d'un castell situat en l'actual vila d'Harim entre les forces de Nur-ad-Din Mahmud i un exèrcit croat del Comtat de Trípoli i el Principat d'Antioquia amb el suport de les tropes de l'Imperi Bizantí i d'Armènia. Nur ad-Din obtingué la victòria i capturà molts croats.

Infotaula de conflicte militarBatalla d'Harenc
croades
Batalla d'Harenc (Orient Proper)
Batalla d'Harenc
Harim
Coord.: 36° 12′ 0″ N, 36° 31′ 0″ E / 36.20000°N,36.51667°E / 36.20000; 36.51667
Map Crusader states 1165-pt.svg
Tipus batalla
Data 12 d'agost del 1164
Lloc Harim, antiga Artah
Resultat Gran derrota dels croats.
Bàndols
Comtat de Trípoli
Principat d'Antioquia
Imperi Bizantí
Armènia Menor
musulmans d'Alep, Damasc i Mossul
Comandants en cap
Ramon III de Trípoli
Bohemond III d'Antioquia
Joscelí III d'Edessa
Constantí Kalamanos
Toros
Mleh
Nur-ad-Din Mahmud
Qutb-ad-Din Mawdud
Forces
30.000 menys de 9000
Baixes
moltes desconegudes
Modifica les dades a Wikidata

AntecedentsModifica

L'any 1163 el rei Amalric I de Jerusalem engegà una campanya d'invasió a Egipte, fet que deixà els estats croats indefensos a qualsevol atac procedent de l'est. Nur ad-Din aprofità per envair Trípoli, però un grup de templers i pelegrins que anaven acompanyats d'una tropa bizantina el sorprengueren en la rodalia d'al-Buqaia i el derrotaren amb facilitat, atac en què gairebé perdé la vida.[1] Això feu que Nur ad-Din desitgés encara més derrotar els seus veïns cristians, aquesta vegada per venjança. L'any 1164 es traslladà cap al nord, a Antioquia, on rebé tropes de suport del seu germà Qutb-ad-Din Mawdud, atabeg de Mossul. També rebé reforços dels seus vassalls d'Alep i Damasc, i dels ortúquides d'Al-Jazira, i tots plegats anaren a atacar la fortalesa d'Harenc. Segons diu Guillem de Tir, hi estacionà màquines de setge i començà un assalt amb tanta fúria que no permeté als habitants de la fortalesa cap moment de descans.

La batallaModifica

Reginald de Saint Valery, senyor d'Harenc, demanà ajut a Ramon III de Trípoli, el qual envià Bohemond III d'Antioquia i Joscelí III d'Edessa a distreure l'atenció dels assetjadors. També hi anà Constantí Kalamanos, governador bizantí de Cilícia. D'Armènia arribaren Toros i Mleh. Altres senyors que acudiren foren: Hug VIII de Lusignan, comte de La Marca i pare de Guiu de Lusignan, Geoffrey Martel, germà de Guillem III d'Angulema, que havien arribat feia uns mesos com a pelegrins.

Nur ad-Din es preparà per aixecar el setge quan ells arribaren, però els croats confiats per la victòria a al-Buqaia, i malgrat les regles de la disciplina militar, anaren imprudentment a la cerca de l'enemic. Les tropes de Nur ad-Din es giraren contra ells empenyent -los en el contraatac cap a un aiguamoll on quedaren immobilitzats i foren massacrats.

És possible que la retirada de Nur ad-Din fos només fingida i que tingués planejat des d'un principi portar-los a aquest parany, però també és possible que fugís de debò, ja que si s'hagués quedat no hauria tingut oportunitat de sortir vencedor. En l'opinió de Guillem de Tir va ser una imprudència i només els armenis Toros i Mleh, que havien endevinat la maniobra dels turcs, escaparen del desastre.[2] Constantí Kalamanos, Hug, Ramon, Bohemond i Joscelí foren capturats i empresonats a Alep.[3][4] Segons Alí ibn al-Athir, hi moriren 10.000 croats.[5]

Després de la batallaModifica

Nur ad-Din tornà a muntar setge i conquerí la fortalesa d'Harenc uns dies més tard. Atès que el rei Amalric seguia absent, en territori egipci, els tres estats croats quedaren sense governants. Nur ad-Din no gosà atacar Antioquia per no provocar una resposta per part de l'Imperi Bizantí, ja que l'emperador encara el considerava de la seva propietat. Quan la seva gent li ho criticà responia: «Abans prefereixo tenir Bohemond com a veí que l'emperador bizantí!».[2] Nur ad-Din anà a capturar Banias. Amalric abandonà la campanya egípcia i marxà cap al nord acompanyat de Teodoric d'Alsàcia, per contrarrestar la pressió de Nur ad-Din en el Principat d'Antioquia. Bohemond fou alliberat del captiveri el 1165, però Ramon romangué empresonat fins al 1173.

ReferènciesModifica

BibliografiaModifica

  • Babcock, E.A.; Krey, A.C.. William of Tyre: : A History of Deeds Done Beyond the Sea. Columbia University Press, 1943. 
  • Cawley, Charles. Antioch: Lords of Harenc, 2012. 
  • Magdalino, Pau. The Empire of Manuel I Komnenos, 1143-1180. Cambridge University Press, 2002. 
  • Oldenbourg, Zoé. The Crusades. Pantheon Books, 1966. 
  • Runciman, Steven. A History of the Crusades. University Press, 1955.