Batalla de València

Per a altres significats, vegeu «Batalla de València (1808)».

La Batalla de València fou un conflicte identitari que va enfrontar la societat valenciana en la transició democràtica espanyola, caracteritzada per una notable conflictivitat i violència, i que provocà una fractura política i social al País Valencià, especialment pel que fa al relat del valencianisme i els símbols del País Valencià. El seu epicentre i on amb major intensitat es va viure va ser a la Ciutat de València.

Plantilla:Infotaula esdevenimentBatalla de València
Tipusconflicte social Modifica el valor a Wikidata
Interval de temps1976 - 1981 Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióPaís Valencià (Espanya) Modifica el valor a Wikidata
EstatEspanya Modifica el valor a Wikidata

Origen del conflicte modifica

El conflicte va tenir el seu origen en la disgregació de la dreta a la fi del franquisme, part de la qual va ser exclosa de la plataforma que havia d'aglutinar els conservadors locals, que veient la fi del règim, havien optat pel reformisme per a canalitzar les seves carreres polítiques. Alhora, tot i que el nacionalisme valencià era feble políticament, durant els primers anys 1970 va aconseguir que els partits d'esquerra adoptessin posicions autonomistes, favorables a la unitat de la llengua i l'ús dels símbols com la senyera quadribarrada.

El conflicte esclatà arran de les eleccions generals espanyoles de 1977, on la UCD va obtenir el 33% dels vots i 11 escons, el PSPV-PSOE el 36,83% i 13 escons, el PCPV un 8,99% i 3 escons, i un escó el PSP-USPV, Aliança Popular i l'independent José Miguel Ortí Bordás. Esta derrota provocà que els dirigents de la UCD al País Valencià, encapçalats per Emilio Attard Alonso, que pertanyien al sector més reaccionari de la dreta valenciana, tinguessin por de ser desplaçats del poder polític i planegessin erradicar el predomini de l'esquerra mitjançant les coaccions, i adoptà l'anticatalanisme com a estratègia de xoc, atribuint intencions pancatalanistes al PSPV-PSOE.

Evolució dels fets modifica

 
Bandera del Consell Preautonòmic del País Valencià.
 
Bandera oficial des de l'entrada en vigor de l'Estatut d'Autonomia.

José María Adán García i tots els procuradors en Corts valencians van presentar un escrit el 12 d'agost de 1976 on sol·licitaven l'autonomia econòmica, administrativa i cultural de la regió valenciana i que recollia les aspiracions de Lo Rat Penat, l'Ateneu Mercantil de València, la Federació de Societats Musicals, la Cambra Oficial de Comerç de València, l'Institut Valencià d'Economia, el Centre d'Estudis Polítics i Socials del Movimiento, les diputacions de València, Alacant i Castelló i associacions polítiques com l'Asociación Nacional para el Estudio de los Problemas Actuales (ANEPA), Frente Nacional Español, Unión Nacional i Unión del Pueblo Español (UDPE), una barreja de tradicionalistes, conservadors i reformistes.

El prec dels procuradors, entre els quals es trobaven l'alcalde de València, Miguel Ramón Izquierdo, Pedro Zaragoza i José Antonio Perelló Morales, s'havia presentat quatre mesos abans[1] de la constitució de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià, que aplegava els partits d'esquerra i nacionalistes oposats al règim i que proposaren engegar un procés autonòmic similar al que se seguia a Catalunya i al País Basc.

Simultàniament, es va constituir la UCD valenciana, a partir del Partido Popular de la Región Valenciana d'Emilio Attard Alonso, format per polítics vinculats al Movimiento Nacional, i arraconant els reformistes com Esteban Rodrigo de Fénech, Pedro Zaragoza o José María Adán García. Alguns d'estos sectors, exclosos d'UCD, com l'alcalde de València, Miguel Ramón Izquierdo, i el president de la Diputació, Ignacio Carrau, fundarien Unió Regional Valenciana (URV) el 1978, intentant blanquejar el seu passat franquista presentant-se com salvadors del poble valencià enfront d'una suposada invasió catalana.

A les eleccions de 1977, però, la UCD fou derrotada. Poc després es constituí l'Assemblea de Parlamentaris del País Valencià amb 41 membres, dels quals 25 eren d'esquerres. Attard va encarregar Fernando Abril Martorell, home de confiança d'Adolfo Suárez, i Manuel Broseta Pont, una nova estratègia per a guanyar les eleccions municipals i generals de 1979 i hi condicionar el procés d'elaboració de l'Estatut d'Autonomia. Va eliminar del partit els membres liberals com Francesc de Paula Burguera i Escrivà, José Antonio Noguera de Roig i Joaquín Muñoz Peirats i assumí els postulats anticatalanistes. Per a expandir-se popularment es valgueren del diari Las Provincias, dirigit per María Consuelo Reyna, del moviment faller i del València CF, així com de filòsofs i intel·lectuals com Juan Ferrando Badía i Gustavo Villapalos i el suport logístic del governador civil José María Fernández del Río[2]

Cronologia d'esdeveniments modifica

Conseqüència del conflicte modifica

Malgrat les coaccions i violència mediàtica, a les eleccions generals espanyoles de 1979 UCD va augmentar 5 diputats i va empatar a 19 escons amb el PSPV-PSOE, però el PCPV va obtenir 3 escons i l'esquerra va seguir sent majoritària en l'Assemblea de Parlamentaris. Tot i això, el PSPV-PSOE va destituir i marginar Josep Lluís Albinyana,[7] considerat massa nacionalista, i va acabar cedint. L'agitació i la violència al carrer determinaren en bona part les negociacions que mantenien les forces polítiques valencianes per a redactar l'Estatut d'Autonomia del País Valencià, que va donar el conegut com Estatut de Benicàssim on les diferents forces valencianes van pactar la denominació de País Valencià junt amb la senyera quatribarrada, amb franja blava que contenia l'escut de la Generalitat. Finalment l'Estatut va ser enviat a Madrid i allà va ser modificat i aprovat el 1982 mercè un pacte entre Alfonso Guerra, Fernando Abril Martorell i Emilio Attard Alonso per la via disposada en l'article 143 de la Constitució, en lloc de per la via de l'article 151. Així es canvià la senyera quatribarrada de la Corona d'Aragó (oficial al País Valencià entre 1978 i 1980, amb l'escut del Consell al mig) per la senyera coronada (amb franja blava) i s'adoptà el nom de Comunitat Valenciana en compte de País Valencià.

L'ensulsiada definitiva de la UCD com a partit el 1981, la victòria del PSOE a les eleccions generals espanyoles de 1982, l'aprovació de l'estatut d'autonomia i les primeres eleccions a les Corts Valencianes de 1983, en les que Unió Valenciana (successora d'URV) va obtenir representació parlamentària, van provocar que el blaverisme entrés en la via institucional i abandonés els actes de violència directa. Endemés, el partit vencedor a les eleccions autonòmiques, el PSPV-PSOE, tot i les reticències blaveres, va mantenir tota la simbologia pactada, encara que defensà les Normes de Castelló[8] com a oficials per a introduir la llengua a les escoles.

El blaverisme va obtindre una victòria al carrer durant el conflicte,[9] fet que li va valdre una hegemonització del discurs anticatalanista i regionalista com a discurs sobre el fet valencià amb major visibilitat social. Tanmateix, tot i els èxits d'Unió Valenciana a la dècada de 1980 i principis de la dècada de 1990, el blaverisme va ser incapaç d'articular-se com a moviment polític implantat arreu del País Valencià,[9] en ser incapaç de penetrar a àrees del territori que no foren aquelles on va rebre el seu suport inicial, la Ciutat de València i les comarques limítrofes. A més, l'èxit polític parcial no va suposar cap avanç rellevant a escala social per al seu discurs cultural.[9] Segons vagen avançant les dècades dels anys 80 i 90 i vaja fent-se palès el fracàs social del pancatalanisme, la societat valenciana deixarà de percebre l'anti-pancatalanisme com un moviment políticament necessari.[10]

D'altra banda, el nacionalisme valencià fusterià es va veure privat de la seua força política durant la transició, tot recloent-se en una esfera cultural controlada políticament per formacions amb seu a Madrid.[9]

Com a resultat del conflicte, molts valencians i la majoria dels valencians d'adopció van optar per inhibir-se del conflicte tot abraçant els discursos castellanitzadors, aliens a la disputa, i rebutjant el nacionalisme valencià per identificar-lo amb el pancatalanisme o altres discursos radicalitzats.[11]

Referències modifica

Bibliografia modifica

Enllaços externs modifica