Batalla del cap Passaro

La batalla del cap Passaro (o Passero) va ser un enfrontament naval entre Espanya, representada pels almiralls Antonio Gaztañeta i Fernando Chacón, i Gran Bretanya, representada per l'almirall Sir George Byng. L'incident va ocórrer l'11 d'agost de 1718 a prop del Cap Passero, en el marc de les hostilitats directament relacionades amb la Guerra de la Quàdruple Aliança. Atacant l'esquadra anglesa a l'espanyola sense prèvia declaració de guerra entre els dos països.[1]

Infotaula de conflicte militarBatalla del cap Passaro
Guerra de la Quàdruple Aliança

Batalla del cap Passaro, l'11 d'agost de 1718, per Richard Paton.
Tipusbatalla naval Modifica el valor a Wikidata
Data11 d'agost de 1718
Coordenades36° 41′ N, 15° 09′ E / 36.69°N,15.15°E / 36.69; 15.15
LlocCap Passaro, Sicília
ResultatDecisiva victòria britànica
Bàndols
Regne d'Espanya Regne d'Espanya Imperi britànic Regne de la Gran Bretanya
Comandants
Regne d'Espanya Antonio Gaztañeta
Regne d'Espanya Fernando Chacón
Imperi britànic Sir George Byng
Forces
23 vaixells amb 1096 canons i 13 vaixells menors 22 vaixells amb 1444 canons i 6 vaixells menors
Baixes
11 vaixells capturats i 2 enfonsats Danys menors

Precedents

modifica

La tensió diplomàtica entre Espanya i la Gran Bretanya no podia ser més gran. El 2 d'agost de 1718 es va signar la Quàdruple Aliança, un tractat que unia al Regne de la Gran Bretanya, França, Províncies Unides i el Sacre Imperi Romanogermànic contra Espanya, per la invasió duta a terme per Felip V de Còrsega i Sardenya. Així, una de les primeres operacions de resposta va ser el desplegament de la marina britànica al voltant de Messina, amb la idea d'assetjar per arrabassar als espanyols.[2]

Desenvolupament

modifica

La flota espanyola constava de 23 naus de guerra -entre les quals hi havia galeres, vaixells de guerra i canoneras, entre altres- i algunes més amb provisions. No obstant això, no navegaven en bloc sinó de manera dispersa, i en un primer moment no van considerar als britànics com una amenaça, de manera que no es van preocupar per les seves intencions.[3]

Així, l'armada britànica va partir en dos a la flota espanyola. Una part, integrada per les naus de menor calat, que va anar a la costa, i les de major potència, que es van enfrontar als vaixells britànics. Aquests no van tenir problema a derrotar els navilis espanyols, ja que en línies generals es trobaven en molt mal estat, i bona part d'ells van ser enfonsats o capturats.[3]

Conseqüències

modifica

Uns mesos més tard, el 17 de desembre de 1718, els altres tres països de la Quàdruple Aliança declaraven la guerra a Espanya, començant formalment la guerra. El conflicte no es va perllongar més de dos anys, i després d'ell, a més de les quantioses baixes personals i materials, hi va haver algunes modificacions de tipus territorial. A conseqüència del Tractat de la Haia, Espanya assegurava renunciar a les seves pretensions territorials a Itàlia, les quals eren bona part dels motius que havien originat el conflicte. Hi va haver algunes conseqüències territorials més, però de menor importància.[4]

modifica

Flota espanyola al comandament del vicealmirall Antonio Gaztañeta

modifica
  • Reial Sant Felip (El Reial) , 74 canons: capturat pel HMS Superbe i el HMS Kent , va explotar en arribar a Maó.
  • Príncep d'Astúries , 70 canons (contraalmirall Fernando Chacón): capturat durant la batalla pel HMS Breda i el HMS Captain .
  • Sant Joan Baptista , 60 canons (comandant Francisco Guerrera): fugat a Malta.
  • Sant Lluís , 60 canons (Contralmirante Baltasar de Guavara): fugat a Malta.
  • Sant Pere , 60 canons (comandant Antonio Arrisago): fugat.
  • Sant Carles , 60 canons (comandant Príncep de Chalayan): capturat pel HMS Kent .
  • Reial Mazi (El Reial) , 60 canons (Contralñmirante Marquès de Mari): capturat pel HMS Canterbury .
  • San Fernando , 60 canons (Contralmirante George Cammock): fugat a Malta.
  • Santa Isabel (la) / Sant Isabel , 60 canons (comandant Andrea Reggio): capturat pel HMS Dorsetshire .
  • Santa Rosa , 60 canons (comandant Antonio González): capturat pel HMS Orford .
  • Perla d'Espanya , 54 canons (comandant Gabriel Alderete): fugat a Malta.
  • Sant Isidre , 46 canons (comandant Manuel Villavicentia): capturat pel HMS Canterbury .
  • Hermione , 44 canons (comandant Rodrigo de Torres).
  • Volant , 44 canons (comandant Antonio Escudero): capturat pel HMS Montagu i el HMS Rupert .
  • Àguila , 24 canons (comandant Lluc Masnata): capturat pel HMS Canterbury .
  • Esperança 46 canons (comandant Juan María Delfín): incendiat.
  • Juno , 36 canons (comandant Pere Modan): capturat pel HMS Essex .
  • Sorpresa , 36 canons (comandant Michael de Sada): capturat pel HMS Canterbury .
  • Galera , 30 canons (comandant Francisco Alverera): fugat.
  • Castella , 30 canons (comandant Francisco Leni): fugat.
  • Comte de Tolosa , 30 canons (comandant Juan Goccocea): fugat, però capturat finalment a Messina.

Total: 1 navili de 74 canons, 1 de 70 canons, 8 de 60 canons, 4 de 50 canons, 3 de 40 canons, 2 de 30 canons, 3 de 26 canons, 1 de 14 canons, 13 d'altres classes menors.

Flota anglesa al comandament de Sir George Byng

modifica
  • HMS Barfleur , 90 canons (Navío insígnia capitanejat per Sir George Byng, 1 er comandant George Saunders, 2n comandant Richard Lestock).
  • HMS Shrewsbury , 80 canons (vicealmirall Charles Cornwall, comandant John Balchen).
  • HMS Dorsetshire , 80 canons (contraalmirall George Delavall, comandant John Furze).
  • HMS Breda , 70 canons (comandant Barrow Harris).
  • HMS Burford , 70 canons (comandant Charles Vanbrugh).
  • HMS Captain , 70 canons (comandant Archibald Hamilton).
  • HMS Essex , 70 canons (comandant Richard Rowzier).
  • HMS Grafton , 70 canons (comandant Nicholas Haddock).
  • HMS Kent , 70 canons (comandant Thomas Mathews).
  • HMS Lenox , 70 canons (comandant Charles Strickland).
  • HMS Orford , 70 canons (comandant Edward Falkingham).
  • HMS Royal Oak , 70 canons (comandant Thomas Kempthorne).
  • HMS Canterbury , 60 canons (comandant George Walton).
  • HMS Dreadnought , 60 canons (comandant William Haddock).
  • HMS Dunkirk , 60 canons (comandant Francis Drake).
  • HMS Montagu , 60 canons (comandant Thomas Beverley).
  • HMS Ripon , 60 canons (comandant Christopher O'Brien).
  • HMS Rupert , 60 canons (comandant Arthur Field).
  • HMS Superbe , 60 canons (comandant Streynsham Màster).
  • HMS Rochester , 50 canons (comandant Joseph Winder).
  • HMS Argyle , 50 canons (comandant Conningsby Norbury).
  • HMS Charles Galley , 44 canons (comandant Philip Vanbrugh).

Total: Un navili de 90 canons, 2 de 80 canons, 9 de 70 canons, 7 de 60 canons, 2 de 50 canons, 1 de 44 canons. A més, la flota britànica comptava amb 6 vaixells menors.

Referències

modifica
  1. Tony Jaques. Dictionary of Battles and Sieges: A-E. Greenwood Publishing Group, 2007, p. 276–. ISBN 978-0-313-33537-2. 
  2. The Navy in the War of 1739-48. CUP Archive, p. 122–. GGKEY:14SX6TS2EWZ. 
  3. 3,0 3,1 H. W. Richmond; Sir Herbert William Richmond The Navy in the War of 1739-48:. Cambridge University Press, 1920, p. 2–. ISBN 978-1-107-66069-4. 
  4. A Global Chronology of Conflict: From the Ancient World to the Modern Middle East, Vol. II, ed. Spencer C. Tucker, (ABC-CLIO, 2010), 743.

Bibliografia

modifica

Vegeu també

modifica