Bella Dorita

cantant espanyola

María Yáñez García, coneguda amb el nom artístic de Bella Dorita (Cuevas del Almanzora, 23 de febrer 1901 - Barcelona, 27 de juny 2001) va ser una vedet catalana d'origen andalús que començà a treballar en el món de l'espectacle a 17 anys.[1] El nom artístic de "Dorita" l'hi posà per una amiga francesa que s'anomenava Dorée i "bella" perquè així l'anomenava l'empresari de l'Apol·lo. És considerada un de les artistes històriques més emblemàtiques del Paral·lel barceloní.[2]

Infotaula de personaBella Dorita
Belladorita.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Nom original(es) María Yáñez García Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement23 febrer 1901 Modifica el valor a Wikidata
Cuevas del Almanzora (Província d'Almeria) Modifica el valor a Wikidata
Mort27 juny 2001 Modifica el valor a Wikidata (100 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri de Collserola Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Altres nomsLa Bella Dorita Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócantant (1923–dècada del 1960), ballarina (1923–dècada del 1960) Modifica el valor a Wikidata
InstrumentVeu Modifica el valor a Wikidata

Find a Grave: 16559522 Modifica el valor a Wikidata

Va emigrar amb la seva família (mare, avi, oncle i sis germans), a només dotze anys, per culpa de la penúria econòmica provocada pel tancament de les mines de plom i plata a la seva terra natal.[3] Van establir-se a Barcelona, on va treballar en una fàbrica de joguines i en un taller de brodats. Als quinze anys va fugir amb el que seria el seu primer marit (i també el seu matrimoni més breu) i al Royal Cabaret, un cafè-concert del Paral·lel, va començar la seva carrera artística com a tanguista als 17 anys.[2][4]

Després va treballar al music-hall Pompeya i a l'Apolo, on va guanyar un concurs de bellesa i va popularitzar els cuplets frívols, ja amb el nom artístic de Bella Dorita. L'any 1923 va començar a treballar a El Molino i va consolidar la seva popularitat, amb cançons com «La pulga», «La vaselina» o «Fumando espero...» i amb el seu estil, basat en la provocació, les insinuacions picants i els dobles sentits, que la censura intentà controlar. Va interrompre la seva carrera en casar-se per segona vegada. Però quan el seu marit va ser cridat al front, va tornar a treballar (el seu marit moriria en un camp de concentració l'any 1939). Durant els anys quaranta i cinquanta es consolida com la reina del Paral·lel, i col·labora amb Alady, José Sazatornil i Mary Santpere en espectacles de revista. Amb el seu tercer marit va comprar i dirigir el tablao flamenc Bodega del Toro entre 1956 i 1975.[2]

Va ser vedet del Folies Bergère de París, cosa que tan sols ha aconseguit una altra espanyola, Norma Duval.[5]

Es va retirar de l'escena l'any 1965 amb Historias del Paralelo, dient que estava cansada de lluitar contra la censura; va ser estrenat al teatre Victòria de Barcelona. El 1991 se li va retre un homenatge a El Molino, amb motiu del seu 90è aniversari, i des d'aleshores cada aniversari es feia una festa. Quan complí cent anys el 23 de febrer de 2001, va rebre un homenatge especial en què va confessar amb humor que encara no s'havia enamorat.[2] El mateix any, va rebre la Medalla al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona. Està enterrada al cementiri de Collserola.

A Cuevas del Almanzora hi ha un edifici que duu el nom de Bella Dorita.

Trajectòria professionalModifica

  • 1952. Quina nit!. Teatre Romea de Barcelona.
  • 1953. Diviértase conmigo, amb Alady. Teatre Romea de Barcelona.
  • 1954. Viudos de verano, amb Alady. Teatre Còmic de Barcelona.
  • 1955. La núvia ha perdut el ram de Salvador Bonavia. Estrenada al Teatre Romea de Barcelona.
  • 1955. Noi o noia? de Salvador Bonavia. Estrenada al Teatre Talia de Barcelona
  • 1958. Rita Hilton, hotel de lujo. Estrenada al Teatre Talia de Barcelona.
  • 1964. Historias del Paralelo. Teatre Victòria de Barcelona.
  • 1964. Los verdes. Teatre Victòria de Barcelona. Amb Escamillo i Carmen de Lirio.

ReferènciesModifica

  1. «Bella Dorita: abajo el telón». La Vanguardia, 28-06-2001, pàg. 39.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 «Bella Dorita». Diccionari Biogràfic de Dones. Barcelona: Associació Institut Joan Lluís Vives Web (CC-BY-SA via OTRS).
  3. Tancament de les mines a Cuevas del Almazora a 1913
  4. Portavella, Jesús. Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, 2010. ISBN 978-84-9850-216-9. 
  5. Nieto, Maite. «Norma Duval, una superviviente detrás de una carrera de ‘vedette’» (en castellà), 19-11-2020. [Consulta: 23 febrer 2021].

BibliografiaModifica

  • Miquel Badenas. El Paral·lel, història d'un mite. Pagès, editors. Col·lecció Guimet, 26. Lleida, 1998.
  • Sebastià Gasch. El Molino. Memorias de un setentón. DOPESA. Colección Espectáculo, 2. Barcelona. 1972.
  • «Bella Dorita. La joia del Paral·lel», Noms. Televisió de Catalunya. TV3 [Consulta: 10/02/2010].
  • Espasa, Eva (2006). «Actrius». En: Godayol, Pilar (ed.) Catalanes del XX. Vic: Eumo, p. 13-34.
  • Gallén, Enric; Vàzquez, Anna (2003). Dones de teatre. Calendari 2004[Enllaç no actiu]. Barcelona: Institut Català de les Dones. [Consulta: 10/02/2010].
  • Zúñiga, Ángel (2001 [1948]). Barcelona y la noche. Barcelona, Parsifal.