Benet Ignasi de Salazar

religiós i polític.

Benet Ignasi de Salazar, fou bisbe de Barcelona (1683-1692) i va ser el cent dotzè president de la Generalitat de Catalunya entre els anys 1689 i 1692, nomenat el 22 de juliol de 1689.[1] D'origen riojà (va néixer a Baños de Río Tobía), va ser l'últim president de la Generalitat catalana nascut fora de Catalunya fins a la investidura de José Montilla Aguilera.[2]

Infotaula de personaBenet Ignasi de Salazar
Biografia
Naixement1615 Modifica el valor a Wikidata
Baños de Río Tobía Modifica el valor a Wikidata
Mort1692 Modifica el valor a Wikidata (76/77 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
St George's Cross Crowned Badge.svg 112è President de la Generalitat de Catalunya
1689 – 1692
← Antoni de Saiol i de QuarteroniAntoni de Planella i de Cruïlles →
Bisbe catòlic
21 març 1683 –
Bisbe de Barcelona
11 gener 1683 – 1692
← Alfonso de SotomayorManuel de Alba →
Diputat eclesiàstic de la Diputació del General de Catalunya
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióEsglésia Catòlica Romana Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióPolític Modifica el valor a Wikidata
Orde religiósOrde de sant Benet Modifica el valor a Wikidata
ConsagracióLuis Manuel Fernández Portocarrero Modifica el valor a Wikidata

Va ingressar al monestir benedictí de San Millán de la Cogolla el 1629, on va arribar a ser abat. Posteriorment, fou abat del monestir de Jerez[1] i abat general de la congregació de Valladolid del seu orde. Exercí el càrrec de qualificador de la inquisició i de teòleg del rei.[1] Fou nomenat bisbe de Barcelona (1683-1692).[2]

Va pacificar als sublevats pel tribut injust a Sant Andreu de Palomar. Va concedir privilegis als beneficiats de Sant Sever.[3]

Les tensions històriques per les condicions d'allotjament de les tropes, va portar a una sublevació camperola simultània a Sant Boi de Llobregat, Gavà, Begues, Castelldefels, Sant Vicenç dels Horts, Sant Climent de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Sant Just Desvern, Cornellà de Llobregat, Sarrià, Sant Joan Despí i Centelles. Tant la Diputació com el Consell de Cent van fer costat al virrei qui va poder reprimir la situació en algunes places i aixecar el setge que començava sobre Barcelona el 30 de novembre de 1689. Aquesta fidelitat institucional va fer que els diputats obtinguessin el títol de "Ilustres y fidelíssimos", mentre els Consellers de Barcelona tenien dret de cobertura davant el rei assimilat als Grans d'Espanya. Paral·lelament, i per a evitar la repressió sobre els avalotats, la Generalitat proposa el perdó reial a canvi d'un donatiu de 190.000 lliures per atendre la cavalleria. Es va acceptar, si bé la recaptació mai va arribar a la xifra compromesa a causa de l'empobriment generalitzat del país. Aquest incompliment va ser motiu de noves tensions entre el virrei, Juan Clarós Pérez de Guzmán duc de Medina Sidonia, i els diputats entre 1690 i 1694.

Paral·lelament, les tropes franceses continuaven assetjant a la frontera, cau la Seu d'Urgell el juny de 1691 i el juliol vint-i-cinc galeres protagonitzen el bombardeig de Barcelona.[1]

ReferènciesModifica

BibliografiaModifica

  • Història de la Generalitat de Catalunya i els seus Presidents Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2003. ISBN 84-412-0885-9 (Vol.2)


Precedit per:
Antoni de Saiol i de Quarteroni
President de la
Generalitat de Catalunya

1689-1692
Succeït per:
Antoni de Planella i de Cruïlles
Precedit per:
Alfonso de Sotomayor
Bisbe de Barcelona
1683-1692
Succeït per:
Manuel d'Alba