Sant Bernat Calvó
Bernat Calvó (també escrit Calbó durant molt de temps, tot i que segons l'IEC ha de ser Calvó[1]) (Mas Calvó, Camp de Taragona, 1180 – Vic, 26 d'octubre del 1243) fou un jurista, buròcrata, soldat i religiós cistercenc, bisbe de Vic venerat com a sant per l'Església catòlica.
.jpg)  | |
| Nom original | (ca) Bernat Calvó (es) Bernardo Calbó |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | c. 1180 Mas Calvó (Corona d'Aragó) |
| Mort | 26 octubre 1243 (62/63 anys) Vic (Corona d'Aragó) |
| Sepultura | Catedral de Vic |
| Bisbe de Vic | |
| 10 octubre 1233 – ← Pere de Redorta Diòcesi: Bisbat de Vic | |
| Bisbe catòlic | |
| | |
| Dades personals | |
| Religió | Església Catòlica |
| Activitat | |
| Ocupació | sacerdot catòlic, monjo catòlic llatí |
| Orde religiós | Cistercencs |
| Bisbe | |
| Celebració | Església Catòlica Romana |
| Beatificació | 1260 , Roma nomenat per Alexandre IV |
| Canonització | 26 de setembre de 1710 , Roma nomenat per Climent XI |
| Pelegrinatge | Catedral de Vic, Sant Pere de Reus |
| Festivitat | 25 d'octubre |
| Iconografia | Hàbit cistercenc, mitra i bàcul |
BiografiaModifica
.JPG)
Nascut el 1180 al Mas de Porpres (anomenat després Mas Calvó i des del segle xvi incorporat a Reus), al camí de Reus a Salou, al si d'una família de cavallers. Va estudiar Dret a Lleida i va treballar com a jurista i funcionari de la cúria de l'Arxidiòcesi de Tarragona. El 1214, després d'una greu malaltia, va ingressar al monestir de Santes Creus, que era del Cister, monestir del qual va ser elegit primer abat.
Va acompanyar Sant Ramon de Penyafort a la conquesta de València i va rebre alguns castells. Va ser canonge i vicari general de la Catedral de Tarragona. El 1223 fou nomenat bisbe de Vic i després abat perpetu del Monestir de Santes Creus. Gregori IX el feu inquisidor contra els valdesos de la frontera catalana amb França el 1232. El 1236 va prendre part a les Corts de Montsó i va participar en els Concilis de la Tarraconense de 1239 i 1243.
En 1238 va unir-se a la croada que havia de conquerir la taifa de València. Portà ajut material als setges de Borriana i València. Quan aquesta va caure, Bernat va oficiar la primera missa que es va fer a la mesquita central de la ciutat, consagrada com a catedral cristiana. Va rebre privilegis sobre terres del regne valencià, que visità per segon cop en 1242. Com a jurista, va ajudar a preparar els Furs de València que havien de regir el país.
Va morir a Vic el 26 d'octubre de 1243 i va ser enterrat a la Catedral de Vic.
VeneracióModifica
Beatificat per Alexandre IV en 1260, va ser canonitzat el 26 de setembre de 1710 per Climent XI. La seva festa és el 25 d'octubre.
Al segle xviii, el seu cos es va traslladar a una urna d'argent, obrada per l'orfebre Joan Matons, a una capella de la Catedral de Vic. El 1936, però, el sepulcre va ser profanat i les restes van desaparèixer-ne, llevat d'algunes relíquies.
Hom va fer-li un altar al Santuari de Misericòrdia de Reus i al segle xix fou declarat fill il·lustre d'aquesta ciutat, on també té una avinguda dedicada creada als anys vuitanta. Algunes relíquies seves són a la Prioral de Sant Pere de Reus. També a Reus hi ha una parròquia que porta el seu nom.
BibliografiaModifica
- Eufemià Fort i Cogul. Sant Bernat Calbó abat de Santes Creus i bisbe de Vic. Reus: Associació d'Estudis Reusencs, 1979. ISBN 8430014489
ReferènciesModifica
- ↑ Pérez, Mónica. «L'Escola Sant Bernat Calbó tanca quatre dècades de feina per posar la 'v' al nom». Diari Més, 08-06-2018. [Consulta: 4 gener 2019].
Enllaços externsModifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sant Bernat Calvó |
- «Bernat Calbó». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.