Obre el menú principal

Beilicats d'Anatòlia

article de llista de Wikimedia
(S'ha redirigit des de: Beyliks Turcs d'Anatòlia)
Mapa dels beilicats vers el segle XV

Els beilicats d'Anatòlia (en turc: Anadolu beylikleri, en turc otomà: Tevâif-i mülûk) foren els petits emirats turcs governats per beis tot al llarg d'Anatòlia. Inicialment eren vassalls del Soldanat Seljúcida de Rüm però després que aquest fos derrotat pels mongols en la batalla de Köse Dağ (1243),[1] els beilicats començaren a independitzar-se i a expandir-se cap a l'oest d'Anatòlia lluitant contra l'Imperi Romà d'Orient o entre si. A partir del 1350 el beilicat d'Osman-oğhlu, regit per Osman I, començà a imposar la seva hegemonia sobre la resta de beilicats i vers el 1500 havia sotmès tot Anatòlia; era l'inici de l'Imperi Otomà.

Etimologia i úsModifica

La paraula «beilicat» designa el territori sota la jurisdicció d'un bei, que es podria traduir vagament com a 'senyor'. A part del seu context inicial, a partir del 1500's i seguint l'expansió de l'Imperi Otomà, també es varen començar a denominar beilicats els "regnes" autònoms establerts entre les actuals Algèria i Tunísia[2] tot i presentar una estructura política diferent a la dels beilicats d'Anatòlia originaris.

HistòriaModifica

Origen dels beilicatsModifica

Després de la derrota romana d'Orient de l'any 1071 a la Batalla de Manazkert contra el clan turc dels seljúcides, diverses tribus de turcs Oghuz començaren a migrar cap Anatòlia. El clan seljúcida fundà un imperi centralitzat amb base a la seva capital, Konya, i afavorí la immmigració d'altres tribus de turcs Oghuz radicades a l'Àsia Central per tal que colonitzessin Anatòlia. El clan seljúcida, establert com a dinastia regnant, assentà aquestes tribus a les zones fronteres (marques) amb l'Imperi Romà d'Orient per tal d'evitar qualsevol contraatac romà d'Orient. El cap de la zona fronterera (marques) rebé la denominació de bei, i més concretament uç beyi o uj begi ( és un terme turc per designar una zona fronterera (marques). Les tribus turques, liderades pels beis respectius, rebien ajut militar i financer dels seljúcides en cas d'atac romà d'Orient, actuant d'aquesta manera com a vassalls de l'Imperi Seljúcida.

Enfortiment i expansió dels beilicatsModifica

Però el 1243 els mongolss envaïren l'Anatòlia i derrotaren els seljúcides, que a partir d'aleshores es veieren obligats a retre vassallatge a l'imperi Mongol i després als mongols de l'Il-khanat. Això deteriorià l'autoritat de la dinastia seljúcida davant de la resta de tribus turques d'Anatòlia, fet que encoratjà als beis a declarar-se independents. Davant la debilitat creixent de l'Imperi Romà d'Orient, els beis continuaren la seva ofensiva contra l'occident atacant les ciutats romanes d'Orient de l'Àsia Menor; d'aquesta manera, molts turcs prosseguiren colonitzant l'Anatòlia i es fundaren nous beilicats en els territoris conquerits als romans d'Orient, genovesos o templers.

Els beilicats a l'arribada de la Companyia Catalana d'OrientModifica

 
Mesquita Yivli Minare Mosque, símbol d'Antalya i construïda en el beilicat de Teke vers el 1375

Vers el 1300 els trucs ja havien arribat a les costes de la mar Egea. Els beilicats més poderosos eren els de Karaman-oğhlu (o Karamànides) i el Germiyan, a la zona centrooccidental de l'Anatòlia. El beilicat d'Osman-oğhlu, regit per Osman I, funadador de l'imperi Otomà, estava situat a la zona nord-occidental, tenint com a capital la vila de Söğüt, i tenia un poder insignificant. Al llarg de la costa egea i de nord a sud, hi havia el beilicat de Karesi-oğhlu, el Saruhan, el beilicat d'Aydın-oğhlu, el Menteşe i el Teke. El beilicat de Candar-oğhlu controlava la regió de la mar Negra a l'entorn de Kastamonu i Sinope.[3]

El beilicat d'Osman-oğhlu, fundador de l'Imperi OtomàModifica

Després que la Companyia Catalana d'Orient fos retirada d'Anatòlia per l'Emperador romà d'Orient Andrònic II, Osman I, bei del beilicat d'Osman-oğhlu s'annexionà el beilicat de Karesi i el 1354 avançà fins a Rumèlia. Ràpidament esdevingué suficientment poderós per rivalitzar amb el beilicat de Karaman-oğhlu, que fins aleshores havia estat el més poderós. Cap a finals del segle XIV els otomans consolidaren encara més el seu poder sobre tota l'Anatòlia a través de la compra de viles o l'establiment d'aliances matrimonials.

No obstant això, el beilicat de Karaman-oğhlu atacà diverses vegades als otomans amb l'ajut de diversos aliats: els Mamelucs, els Ak Koyunlu, els romans d'Orient, o els magiars, el resultat en fou un afebliment progressiu i la pèrdua de poder per part del beilicat de Karaman-oğhlu. A finals del segle XIV, els otomans acabaren per conquerir vastes àrees del Karamanoğlu i d'altres beilicats. Tan sols la derrota otomana a la Batalla d'Ankara (1402) contra Tamerlà alleugerí la pressió temporalment.

Però els otomans es recuperaren àpidament sota el govern d'Orhan i el seu fill Murad II reincorporant la majoria dels beilicats cap al 1430. La conquesta final del beilicat de Karaman-oğhlu tingué lloc durant el regnat de l'otomà Mehmed IIm qui conquerí les seves terres i es consolidà com a sobirà principal de l'Anatòlia. Els darrers beilicats a caure foren el beilicat de Ramazan-oğhlu i el beilicat de Dulkadir-oğhlu entre el 1515 i el 1534, unificant d'aquesta manera tot el territori de l'Anatòlia sota el govern dels otomans.

Els beilicats dins de l'Imperi OtomàModifica

A partir del 1500 molt dels antics beilicats esdevingueren l'estructura sobre la que s'organitzà la divisió administrativa de l'Imperi Otomà.

Llista de beilicats d'AnatòliaModifica

Seguidament es presenten dues llistes dels beilicats d'Anatòlia. En la primera llista hi ha els beilicats primigenis creats a l'est d'Anatòlia després de la Batalla de Manazkert del 1071, en la qual els romans d'Orient foren derrotats pels seljúcides. Aquests beilicats primigenis eren territoris estrictament vassalls del Soldanat Seljúcida de Rüm.

En la segona llista hi ha els beilicats creats a l'occident anatòlic i que emergiren després de la derrota i sotmetiment dels seljúcides a mans dels mongols arran de la Batalla de Köse Dağ del 1243. Aquests beilicats s'independitzaren progressivament dels seljúcides i es constituïren en estats sobirans que lluitaven entre si o contra l'Imperi Romà d'Orient per tal d'aconseguir l'hegemonia sobre tota l'Anatòlia.

Beilicats primigenis orientals i vassalls fundats després de la Batalla de Manazkert:

Nom del beilicat Capital Duració
Çaka Bey Esmirna 1081 - 1098
Ahlatxahs (també anomenat Sökmenli) Ahlat 1085 - 1192
Artuklu Tres branques a Hasankeyf, Mardin i Harput Diferent duració per cada branca
Danixmend Ghazi Sivas 1071 - 1178
Beilicat de Dilmaç Bitlis 1085 - 1192
İnaloğlu Diyarbekir curta durada
Mengücek Erzincan, després Divriği 1071 - mitjan segle XIII
Saltuklu Erzurum 1092-1202

Beilicats independents fundats després de la derrota seljúcida a la Batalla de Köse Dağ:

Nom del beilicat Capital Duració
Alaiye
(vassalls de Karaman-oğhlu)
Alanya 1293-1471
beilicat d'Aydın-oğhlu
(vassalls de Germiyan-oğhlu)
Birgi, després Ayasluğ (Selçuk) 1300-1425
beilicat de Candar-oğhlu
(també anomenat İsfendiyar-oğhlu)
Kastamonu 1300-1466
Çoban-oğhlu
(precedent de Candar-oğhlu)
Kastamonu 1227-1300
beilicat de Dulkadir-oğhlu Maraş 1337-1522
Eretna Sivas, després Kayseri 1326-1380
Eşref-oğhlu Beyşehir 1250-1322
beilicat de Germiyan-oğhlu Kütahya 1239-1429
beilicat de Hamit-oğhlu Eğirdir 1300-1391
Kadi Burhan al-Din Kayseri (reemplaçant Eretna) 1381-1398
beilicat de Karaman-oğhlu Larende (Karaman) 1256-1487
beilicat de Karesi-oğlu
(vassalls de Germiyan-oğhlu)
Balıkesir 1303-1345
Beilicat de Ladik
(també anomenat İnanç-oğhlu)
(vassalls de Germiyan-oğhlu)
Denizli 1276-1368
beilicat de Menteşe-oğhlu
(vassalls de Germiyan-oğhlu)
Milas 1261-1414
beilicat d'Osman-oğlu
(després Imperi Otomà)
Söğüt, després Bursa, Dimetoka, Edirne i Istanbul 1299-1922
Pervâneoğulları Sinope 1277-1322
Ramazanoğulları Adana 1379-1510
Sahipataoğulları Afyonkarahisar 1275-1341
beilicat de Saruhan-oğhlu
(vassalls de Germiyan-oğhlu)
Manisa 1300-1410
beilicat de Teke
(vassalls de Hamit-oğhlu)
Antalya 1321-1423

Llista d'estats no-turcs (i no-musulmans) d'Anatòlia contemporanis als beilicatsModifica

Tres regions d'Anatòlia restaren cristianes fins que foren conquerides ja en temps de l'Imperi Otomà:

ReferènciesModifica

  1. (anglès) Claude Cahen, “Köse Dagh” Encyclopaedia of Islam, ed. by P. Bearman, et al. (Brill 2007)
  2. Mohamed Hedi Cherif - Daniel Panzac. Histoire économique et sociale de l'Empire ottoman et de la Turquie (1326-1960) [(limited preview)] (en francès). Peeters Publishers, 1995. ISBN 90-6831-799-7. 
  3. (limited preview) Kate Fleet. European and Islamic Trade in the Early Ottoman State: The Merchants of Genoa and Turkey ISBN 0-521-64221-3. Cambridge University Press, 1999. 

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica