Bill Evans

William John Evans (Plainfield, New Jersey, 16 d'agost de 1929 - Nova York, 15 de setembre, 1980), conegut com a Bill Evans, fou una de les figures més influents i tràgiques de l'esfera pianística del jazz post-bop. Conegut per la seva contribució al jazz modal, els seus voicings inspirats en l'anomenada música clàssica i el desenvolupament del trio de piano (piano, contrabaix, bateria), Evans va crear tota una escola de pianistes «d'estil Bill Evans», entre els quals trobem Michel Petrucciani, Andy Laverne, Richie Beirach o Enrico Pieranunzi.[1] Durant tota la seva vida musical es va centrar en el trio de piano, i en aquest aspecte va contribuir a dotar de versatilitat a tots els components del combo, un diàleg que arribà als seus màxims amb les seves col·laboracions amb Scott LaFaro primer i Eddie Gomez després.

Infotaula de personaBill Evans
Bill Evans.jpg
Fotografia de Bill Evans el 1978 Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement16 agost 1929 Modifica el valor a Wikidata
Plainfield (Nova Jersey) Modifica el valor a Wikidata
Mort15 setembre 1980 Modifica el valor a Wikidata (51 anys)
Fort Lee (Nova Jersey) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Cirrosi hepàtica Modifica el valor a Wikidata)
Lloc d'enterramentBaton Rouge Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat del Sud-est de Louisiana
Mannes College The New School for Music (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióPianista
Activitat1950 Modifica el valor a Wikidata –  1980 Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereJazz, jazz modal, cool-jazz, post-bop (en) Tradueix i Crossover jazz (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
Branca militarExèrcit dels Estats Units d'Amèrica Modifica el valor a Wikidata
InstrumentPiano
Segell discogràficWarner Bros. Records
Riverside
Fantasy
Concord Records
Riverside Records Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Premis

IMDB: nm0262572 Spotify: 4jXfFzeP66Zy67HM2mvIIF iTunes: 117975 Last fm: Bill+Evans Musicbrainz: 8247a3f2-3a8e-4256-b322-6c57b03a4e36 Songkick: 3371551 Discogs: 252310 Allmusic: mn0000764702 Find a Grave: 32618087 Modifica els identificadors a Wikidata

Trajectòria musicalModifica

Pianista de formació clàssica i graduat en composició, després de tres anys traumàtics al servei militar (1951–54), el 1955 Bill Evans es trasllada a Nova York per seguir estudiant composició i començar a fer carrera en el món del jazz. Entre d'altres, inicialment treballa acompanyant el clarinetista Jerry Wald i el saxofonista Tony Scott, cosa que li permet donar-se a conèixer en els cercles musicals de la ciutat. Ja el 1955 realitza la seva primera gravació professional amb la cantant Lucy Reed i el 1956 s'uneix al grup avant-garde de George Russell on estudia els seus conceptes cromàtics sobre el mode lidi. Això desemboca en l'àlbum The Jazz Workshop on grava amb Art Farmer, Paul Motian i Barry Galbraith entre d'altres.

El setembre de 1956 grava en trio el seu primer disc pel segell Riverside, New Jazz Conceptions amb Paul Motian i Teddy Kotick. Sempre perfeccionista, exigent i sobretot insegur, no serà fins al desembre de 1958 que no enregistrarà el seu segon disc, Everybody digs Bill Evans.

L'abril de 1958, Evans entra a formar part del sextet de Miles Davis reemplaçant Red Garland. Tot i que la col·laboració amb Davis acaba sent curta (vuit mesos), la petjada i el material enregistrat per Evans és d'alta volada. Després de l'àlbum 1958 Miles (publicat molt més endavant), el 1959, quan Evans ja havia deixat el sextet, torna a l'estudi de gravació amb Miles Davis per contribuir de manera decisiva en la concepció i enregistrament de Kind of Blue, l'àlbum més popular i més venut de la història del jazz. A part de Miles Davis i Bill Evans, els altres participants d'aquesta llegendària gravació foren els saxofonistes John Coltrane i Cannonball Adderley, el bateria Jimmy Cobb i el contrabaixista Paul Chambers.

Després de fer-se la pregunta retòrica "Què hauria passat amb Kind of Blue si Bill Evans no hi hagués participat?" la crítica i el públic blanc americà el van catapultar al tron de les estrelles. Entre altres coses perquè el que es cou a la sala de màquines del disc està impregnat d'una lucidesa, sofisticació i una serenitat sonora allunyades dels clichés post-bop que s'havien sentit fins aleshores.

Els seus acompanyants de bateria foren Philly Jones, Larry Bunker i Paul Motian, i de contrabaix, Eddie Gómez, Scott La Faro, Gary Peacock i Chuck Israels. El 1959 efectuà la seva primera gira per Europa. Actuà en el Festival de Comblain-la-Tour (1964); tornà a Europa el 1965. També va estar a Buenos Aires (1973-1979). Tocà a Barcelona, l'agost de 1979 (Sala Zeleste i TVE). Guanyà cinc vegades el Grammy del Disc (1963, 1968, 1970 i 1971, aquesta última ocasió pel seu conjunt i com a solista).

DiscografiaModifica

Com a líder, alguns dels seus àlbums més importants són,
Etapa inicial:

  • New Jazz Conceptions (Riverside, 1956), amb Teddy Kotick (contrabaix) i Paul Motian (bateria).
  • Everybody digs Bill Evans (Riverside, 1958), amb Sam Jones (contrabaix) i Philly Joe Jones (bateria).
  • On green dolphin street (Victor Music Industries Inc., 1959), amb Paul Chambers(contrabaix) i Philly Joe Jones (bateria).

Trio amb Scott LaFaro (contrabaix) i Paul Motian (bateria):

  • Portrait in Jazz (Riverside, 1959)
  • Explorations (Riverside, 1961)
  • Sunday et the Village Vanguard (Riverside, 1961).
  • Waltz for Debby (Riverside, 1961).

Trio post-Scott LaFaro:

  • Moonbeans (1962)
  • Live at Shelly's Manne Hole (1963)

[incomplet]

  • Conversations with Myself (1963)
  • Further Conversations
  • Alone (1968)
  • Concert at Town Hall (1966)
  • At the Montreux Jazz Festival (1968)
  • We will meet again (1980)

La seva manera de tocar i la seva concepció musical dividien l'opinió del públic. Molts hagueren preferit una menor subtilesa i major duresa expressiva, en nom del jazz autèntic. Se li reconeixen influències de Bach, de l'impressionisme, i encara de Chopin, que ell jutjà vingudes a través de Nat King Cole, Earl Hines o Bud Powell. Al seu torn, influí pianistes com Keith Jarrett, Chick Corea, Joe Zawinul i McCoy Tyner.

BibliografiaModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bill Evans